Gemma Lienas interpel·la el conseller de Cultura

1.06.2017

L’escriptora i diputada Gemma Lienas ha fet aquesta interpel·lació al conseller Santi Vila arran de la presentació del Pla de la lectura 2020. Lienas posa sobre la taula els reptes que afronten els escriptors per sobreviure exercint un ofici cada dia més invisible.

Gemma Lienas. Foto BiBi Oye © Núvol

Aquesta interpel·lació, conseller, fa referència a la lamentable situació que viu el món del llibre i, de retruc i sobretot, la que pateixen els creadors i creadores, que són la primera baula i la més dèbil de la cadena en tot el procés que passa un text original fins a arribar a les mans del públic. I vull deixar clar que no la faig tant com a escriptora, que també, ni com a educadora, que també, sinó, sobretot, en qualitat de lectora.

I és que els nostres temps no són bons per a la lírica, com diria Bertolt Brecht; però no és del poeta i dramaturg alemany de qui vull parlar-li sinó de Ray Bradbury i de la seva novel·la Fahrenheit 451, que, n’estic segura, vostè deu conèixer. Però permeti’m que en faci quatre pinzellades per a qui no la l’hagi llegida. Fahrenheit 451 és una novel·la distòpica –una distòpia és l’antítesi d’una utopia— escrita per Bradbury el 1953. El títol fa referència a la temperatura –expressada en graus Fahrenheit– a la qual els llibres es cremen. Jo la vaig llegir el 1964, quan tenia 13 anys, i em va deixar en estat de xoc: un món on els llibres ja no li interessen a ningú tret d’unes quantes persones considerades estranyes i indignes de viure en una societat tecnificada; un món on els bombers ja no apaguen focs –les cases són ignífugues— sinó que cremen les biblioteques que encara conserven aquests éssers tan estranys. Després, als 15 anys vaig veure la pel·lícula que, sobre la novel·la, en va fer Truffaut i, a partir d’aquell moment, vaig decidir quin llibre m’aprendria de memòria per conservar-lo per a la posteritat si mai arribava un Fahrenheit 451. La novel·la de Ray Bradbury se situa el 2010. Ara, el 2017, l’he tornada a llegir i m’ha esgarrifat molt més que la primera vegada perquè, malauradament, ja no representa una distòpia sinó que descriu el nostre món. A la novel·la, la gent interactua tot el dia amb una pantalla (Bradbury no va ser capaç de preveure que serien petites i ens cabrien a la butxaca sinó que les imagina a la sala de casa substituint les parets); la gent no escolta a ningú, només parla amb les pantalles; els plans d’estudi fa temps que han prescindit de la història i la filosofia; de mica en mica, la llengua i la gramàtica s’han anat abandonant; els diaris ja no existeixen… Oi que no és distòpic sinó molt real?

Diu Ray Bradbury: “No hi va haver ordres, ni declaracions, ni censura” -es refereix als llibres. “La tecnologia, l’explotació en massa i la pressió de les minories va provocar aquesta situació”.

Nosaltres, conseller, anem tard, però encara tenim un sospir de temps per mirar d’evitar reproduir per complet el món de l’autor nord-americà.

Sé que vostè ho veu així, perquè em consta que té biblioteca personal i perquè acaba de fer públic un pla per incrementar l’activitat lectora a Catalunya, un pla del qual me’n sento parcialment responsable perquè algunes de les idees que conté les hi havia plantejat jo a vostè, conseller, abans de les vacances de Pasqua.

Imatge de la pel·lícula Fahrenheit 451 de François Truffaut

Però no n’hi ha prou, conseller, a fomentar la lectura –que és un objectiu certament molt lloable–, cal promoure també l’amor pel llibre i l’interès per construir una biblioteca personal.

L’amor pel llibre, sí, ja que els llibres són a les biblioteques perquè algú els ha escrit, algú els ha editat i algú els ha venut. Sense aquesta cadena, les biblioteques, els bibliotecaris i les bibliotecàries no existirien.

Si ens fixem en els hàbits de compra de llibres (descomptant els llibres de text), observarem que, malgrat que el percentatge de catalans que va comprar algun llibre al llarg del 2015 va augmentar fins el 47,9%, la mitjana de llibres comprats (7, el 2015) no ha deixat de baixar els últims cinc anys. Per dir-ho curt, en els últims anys més persones compren llibres, però en compren menys.

En termes globals, el segment que més vendes ha perdut en els últims anys ha estat el del llibre infantil i juvenil. Segons l’estudi de l’associació d’editors en llengua catalana la venda de llibres per a infants i joves continua en caiguda lliure.

No el sorprenc, conseller, si li dic que la majoria d’escriptors i escriptores catalans tenen ingressos molt precaris i si li dic que en els últims tres anys i mig han plegat més de cent llibreries a Catalunya.

Per això, no n’hi ha prou a fomentar la lectura. Insisteixo, cal fomentar la biblioteca personal. El 2011 la comissió europea va publicar un estudi titulat L’ensenyament de la lectura a Europa. El capítol tercer parla de com la família influeix definitivament en el rendiment en lectura.

Certament hi ha variables familiars que no es poden modificar –per exemple, el nivell educatiu i professional dels pares–, però hi ha variables que sí que es poden alterar, com les actituds cap a la lectura, les activitats de lectura amb fills i filles i el temps que es dedica a llegir i a llegir per diversió, variables que, sorprenentment, segons els darrers estudis, són tant o més importants que les primeres. Per exemple, una variable alterable que té una enorme incidència és el nombre de llibres infantils a la llar. L’estudi indicava que l’alumnat dels països escandinaus i del Regne Unit era el que en tenia més. A la banda contrària, el que en tenia menys era entre d’altres, el d’Itàlia i el d’Espanya.

Per això, des d’Europa proposen, com ja es fa en alguns països, programes d’alfabetització familiar, per ajudar pares i mares en aquesta tasca. La majoria d’aquests programes se centren a recolzar les interaccions lectores entre família i criatures. Les iniciatives que més es reforcen són regalar llibres i llegir en veu alta amb els nens i nenes.

Aquest capítol també insisteix en la lectura durant el temps de lleure i la lectura pel plaer de llegir, és a dir, desvinculada de les tasques escolars, ja que llegir per plaer incrementa –està demostrat– el nivell lector. Infants i joves que practiquen la lectura com una activitat de lleure es veuen a ells mateixos com una comunitat de lectors que interactua socialment al voltant dels llibres i comparteix el seu amor per la lectura.

Imatge de la pel·lícula Fahrenheit 451 de François Truffaut

D’altra banda, les investigacions han demostrat sistemàticament que les persones que llegeixen més són millors lectores. En incrementar el temps de lectura milloren les habilitats lectores, i això al seu torn augmenta la motivació per llegir més.

I, per últim, són molts els estudis que estableixen una relació entre el nombre de llibres a la llar i millors resultats acadèmics. Si observen els resultats de les proves PISA veuran com coincideixen els països amb millor puntuació amb els que tenen més llibres a casa. I a l’inrevés. Evidentment que no és l’única variable, però n’és una i amb una incidència definitiva en la competència lectora.

Ara fixem-nos en què passa als centres educatius tant de primària com de secundària del nostre país. Sé, conseller, que no és el seu negociat, però està clar que influeix, i de quina manera!, en la cultura que té la gent; i aquest sí que és el seu terreny.

Resulta que les escoles van adquirir un hàbit molt bo en incrementar de manera notòria el temps de dedicació a la lectura durant la jornada escolar. En canvi, van anar perdent un hàbit també molt bo que tenien de feia molts anys: fer comprar a cada alumne tres llibres literaris per any. Aquesta modificació es va produir de la mà de la promoció que feia el departament d’ensenyament pel que fa a la reutilització dels llibres de text. No vull entrar en la qüestió del llibre de text perquè no és l’objecte de la interpel·lació ni vostè conseller hi té competències. Vull parlar-li del fet que, de la mà d’aquests llibres, les famílies hi van fer passar també el llibre literari amb la connivència apàtica del centres o fins i tot amb el seu entusiasme galopant.

En què consisteix aquesta socialització mal entesa? Li posaré l’exemple més freqüent. El centre aprofita els diners que hauria dedicar a la biblioteca escolar per comprar 25 llibres del mateix títol per a l’aula. I fa el mateix per a cada nivell. Aquests llibres són del centre, és a dir, un material purament escolar, i als ulls de l’alumnat queden desvinculats del lleure i del plaer. S’imagina com ha influït aquesta qüestió en el fet que el llibre s’hagi devaluat a ulls de l’alumnat? A més, es fa una idea de l’estat en què es troben els volums quan fa només cinc anys que passen per les mans de les criatures? Fan fàstic, li asseguro. D’altra banda, el professorat es veu obligat a fer llegir cada any el mateix títol, li agradi o no.

Als anys vuitanta, a rebuf dels moviments de renovació pedagògica, el professorat va fer una gran feina a l’hora d’engrescar infants i joves a construir la seva biblioteca personal. En aquella època, els i les escriptores anaven a fer xerrades als centres. Si preguntaven a l’alumnat quants llibres tenien a casa, una part important deia que havia començat a haver-n’hi a partir del moment en què havien iniciat la primària i els mestres els n’havien fet comprar. En aquell època, l’escola i l’institut acomplien la funció igualadora social que se n’espera.

Ara, els escriptors i escriptores continuen fent xerrades als centres –menys que abans perquè les editorials ja no les paguen: no els surt a compte–; els creadors depenen, doncs, per poder fer xerrades de les que paga la institució de les Lletres Catalanes. Però si pregunten qui té llibres a casa, la resposta que obtenen és descoratjadora. No els sorprendrà que creadors i creadores estiguin deixant d’escriure, perquè, com que ningú no compra llibres, ja no poden viure de la seva feina.

Quan jo era petita, als anys cinquanta, no hi havia literatura infantil i juvenil catalana –ni castellana, també és veritat. Jo llegia en Guillem Brown, que a l’època és deia Guillermo. I menjava boles “de grosella” i jugava al jardí del darrera on hi havia “el viejo cobertizo”, però no tenia la més remota idea del gust que podien tenir aquestes boles ni de l’aspecte que tenia un “cobertizo”.

La literatura representa un univers mental comú a tots els parlants d’una llengua. Si la literatura infantil i juvenil catalana desapareix, serem colonitzats per altres universos mentals.

És més, podem acabar quedant-nos sense llibres de tota mena: infantils, juvenils i per a persones adultes. De ficció i de no ficció. De prosa, de poesia i de teatre. I no només ens perjudicarà a les persones lectores sinó també a les que no llegeixen.

Imatge de la pel·lícula Fahrenheit 451 de François Truffaut

Per posar-los un exemple: Virginia Wolf i Simone de Beauvoir. Tant aleshores com ara, són molt minoritaris els contingents de lectors d’aquestes autores, però ningú no dubta que són una referència de corrents culturals, polítics i socials ben assentats, per exemple, el feminisme.

Promoure el llibre és, doncs, no només proveir de més satisfaccions els lectors -satisfaccions que, com ens deia el recentment desaparegut Rafael Chirbes, poden ser fruit d’un esforç violent per part de l’autor i del seu lector- sinó també produir noves idees i generar imaginaris col·lectius superadors d’idees antigues.

Per tot això li demano, conseller, què pensa fer per introduir el llibre i el valor de la lectura novament entre les famílies? Què pensa fer pels creadors i creadores del país? Què pensa fer perquè puguin tenir una vida digna i puguin continuar creant?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. Lienas destaca uns quants punts interessants, però n’hi ha d’altres amb què no estic tant d’acord. Sobretot amb la idea que, per fomentar l’amor a la lectura, és necessari fer comprar llibres als alumnes.

    La compra de lectures obligatòries construeix una biblioteca personal falsa. A final de curs, aquesta mena de llibres acaben, amb ben poques excepcions, oblidats, a la paperera o revenuts: només cal veure les botigues i les parades de llibres de segona mà, plagades de títols que han estat lectures obligatòries fa cinc, deu o quinze anys. Efectivament, es tracta de llibres que “als ulls de l’alumnat queden desvinculats del lleure i del plaer”… però això serà així se’ls els faci comprar o no.

    Un cop s’ha desenvolupat el gust per a la lectura, la compra de llibres i la formació d’una biblioteca personal arriben de manera natural. El problema és ser capaç de crear aquest gust lector: que, com Lienas apunta, ha de venir fomentat a casa des de la infantesa. No puc oferir una solució màgica, però sí que puc dir que això es pot aconseguir perfectament agafant llibres de la biblioteca, sigui escolar o sigui del tipus que sigui. Si un llibre els agrada prou, i si s’ho poden permetre, us asseguro que se’l compraran… però, d’altra banda, des d’un punt de vista educatiu, que se’l comprin o no se’l comprin és del tot irrellevant.

    Ja entenc que la gent del món del llibre hem de defensar els nostres interessos i el nostre dret a viure de l’ofici, però no hauríem de fer servir la falta de lectors com a instrument mercantilista. L’escola no és una fàbrica de compradors, sinó de pensadors, i el problema que ens ocupa va molt més enllà del nombre de ventes.

  2. El que és fals i naïf és pensar que de forma màgica, el lector que MAI ha trepitjat una llibreria ni ha fet cap despesa per gaudir de la lectura, s’abocarà en massa a comprar-ne. I s’oblida que si el llibre és només de l’escola la família MAI participa d’aquesta lectura. Se’n desentén. O se’n pot desentendre (cosa que fan el 90% de famílies, per ser optimistes). Les cases sense fonament s’ensorren, i fomentar la lectura, sense valorar la feina de l’escriptor i del que representa que t’arribi un llibre a les mans, es converteix en una imprudència. Dic que m’importen els tomàquets, però si els drets dels pagesos que els cultiven són una porqueria no m’importa. I així anem. Amb un país on la lectura es defensa i es deslliga de la dignitat de l’escriptor. I amb comentaris com els de l’A. que de ben segur que és lector, però al que, com tantes altres persones lectores, si els escriptors no perceben el que han de percebre i han de deixar d’escriure o fer-ho en pitjors condicions, no els afecta gaire.

    • Jo no faria tantes suposicions, B. Si vols saber amb més detall els motius pels quals defenso el que defenso, pots llegir-te el comentari que he deixat més avall en resposta a en Jordi.

      Tant tu com en Jordi parleu des d’un punt de vista (comprensiblement) esbiaixat: esteu cremats perquè el paper de l’escriptor està devaluat i no cobrem el que ens toca. Això és així, és un problema social molt greu i tots comencem a estar-ne una mica farts, és cert.

      Dit això… Preferiu solucionar el problema de debò, o maquillar-lo fent veure que tota la gent que compra llibres de lectura obligatòria se’ls llegeix i els interessen? De la mateixa manera que simulem que Sant Jordi no és un miratge?

      Si l’únic interès d’aquest debat és parlar de diners (cosa perfectament legítima), llavors deixem de maquillar-lo rere pretensions de “millorar l’educació” i de “fer estimar la lectura” i desplacem el focus de discussió a una altra banda. Perquè, repeteixo: la responsabilitat dels centres ha de ser fer estimar la lectura i formar bons lectors, però no pas bons “compradors de llibres”. Per principi, mal que els pesi als qui voldrien fer-ne negoci, l’educació no es pot ni s’ha de basar en fer comprar res a ningú.

  3. Això, ho ha explicat a les autoritats de l’Ajuntament de Barcelona?
    A Barcelona, per fomentar la lectura, van tenir la sorprenent idea d’enviar llibres al president Trump.
    Atentament

  4. Brillant i necessària reflexió. Tots els escriptors hi combreguem. I la situació resulta molt més violenta del que que explica… em consta. Fa por! Ja ho deixat clar al blog acabat d’estrenar. Les escoles, en socialitzar, són, en part responsables de la pèrdua de valor del llibre i de la vida de penúries de l’escriptor. Cec qui no ho entengui. Però mai no plou a gust de tothom i hi ha afers de tracte delicat.
    Si el llibre de lectura obligatòria agrada mai no va a la brossa. O passa entre germans o conforma la biblioteca per raons sentimentals. Una altra cosa és el llibre de text. Però la literatura mai no té destinacions tan obscures. Fer afirmacions tan categòriques sense esmentar fonts no és sinó un judici personal sense fonament.

    • Imagino que l’última frase va dirigida a mi, Jordi, així que et respondré.

      No puc citar fonts perquè em baso en una font directa, Jordi: quasi vint anys estudiant en el sistema educatiu públic, en sis centres educatius diferents, entre els 1990s i els 2010s. Sé prou bé de què parlo.

      “La literatura mai no té destinacions tan obscures” també és una afirmació categòrica, com també ho són “Tots els escriptors hi combreguem” (no som pas tots, com tu mateix admets) i “Cec qui no ho entengui”. Les frases fetes són mals arguments.

      Tan de bo tinguessis raó! Però, per a la majoria d’estudiants, no hi ha pràcticament cap diferència entre un llibre de text i un llibre literari: per a ells és “material escolar” que han de comprar, aprendre’s i oblidar un cop passat l’examen, res més. És clar que molts alumnes estimen els llibres i, quan els agraden, en tenen cura i els guarden durant molts anys. Només faltaria. Però segueixen sent una minoria, i quasi sempre és perquè ja porten l’estimació pels llibres des de casa.

      Una altra cosa és que els escriptors hàgim de promoure la compra de llibres pel nostre bé i el del nostre ofici, perquè ens mereixem cobrar pel que fem. Hi estic plenament d’acord: d’alguna manera ens hem de guanyar la vida. Però això no té res a veure amb l’educació. Si l’educació promou la lectura, evidentment es compraran més llibres, i això ens beneficiarà; però promoure la lectura no passa per obligar a comprar llibres.

      Crec que hauríem de tenir cura de no projectar en l’educació els nostres interessos econòmics, per legítims que siguin. Els centres educatius no són (no haurien de ser) un mercat on vendre productes. No hem d’oblidar que l’educació és un dret i l’ideal seria que fos gratuïta.

  5. Interessants aportacions d’una escriptora. Però Caldria puntualitzar una cosa que molt bé diu A. i que no haurem de menysprear. La igualtat llibres=material escolar és una cosa que ha fet molt de mal a la propagació de cultura. Per què ens diuen que per a ser cultes hem de llegir el Quixot, o Crim i Càstig per exemple? Per respondre les preguntes que ens posen als exàmens i oblidar-nos-en quan ja les hem respost?
    Potenciar el paper de les biblioteques seria una de les opcions que caldria per arribar a ser millors: la referència a Fahrenheit 451 seria bona si es tingués en compte també la de 1984 i la lluita de Winston Smith contra el poder del Gran Germà que ens mostra l’obra. Portaria a pensar que cal que no dimitim d’aquella opinió d’ensenyar a llegir , però tot ho deleguem i no n’aprendrem mai. No ens en sortirem de fer possible allò que proposa la senyora Lienas.

  6. Molt interessant l’article, encara que només parli des del punt de vista d’alguns escriptors… Per començar, sembla que ens oblidem que en molts instituts hi ha alumnes que tenen problemes fins i tot per dur un entrepà a l’hora del pati, i parlem de l’obligació de comprar llibres? Crec que la idea dels llibres de socialització té un fonament en el problema de la pobresa que existeix en moltes llars catalanes, no? Per no parlar del preu exorbitant i la gran quantitat de llibres que ja estem obligats a comprar els pares, dels quals no se sol acabar el temari ni en pintura…. Tampoc s’ha parlat de la lectura en el món digital, de com està considerada la lectura entre els joves i com es fomenta a la societat, de com pensen fomentar la lectura d’un infant des d’una casa on els pares de la mateixa no han llegit mai un llibre i no es desenganxen de la pantalla del mòbil ni per escoltar al seu fill. De les lectures obligatòries que, com diu A, resten oblidades per sempre, i solen avorrir el gust per la lectura en molts casos. Tampoc no s’ha parlat extensament de la biblioteca escolar, que tenim una Xarxa de biblioteques públiques que funciona molt bé, però la biblioteca escolar està totalment oblidada en el Pla de lectura, i els recursos que s’hi destinen són miserables…En fi, estic totalment d’acord amb tot el què ha dit A, que l’esforç ha d’anar a crear el gust lector i que la formació d’una biblioteca personal ve de manera natural, com hem viscut molts lectors… Hi ha molts altres aspectes a tenir en compte per a fomentar la lectura, i de segur que aquesta no n’és la solució…. Personalment, ja fa un temps que quan sento això d’obligar a que els “joves facin la seva pròpia biblioteca” em ve una mena d’esgarrifança, i es clar, la proposta sencera inclou que els llibres que s’obliguin a comprar siguin tots els mateixos exemplars i d’uns autors en concret (no parla de traduccions, o d’una lliure i variada elecció per part de l’alumnat), no cal llegir entre línies per veure que aquesta crítica es redueix a un interès purament econòmic.

    • Debat molt interessant…
      Crec s’està mesclant dos conceptes molt lligats però que no tenen res a veure. Per un costat, hi ha tota la tasca d’intentar promoure la lectura a infants i joves:” llegir per plaer”. Per un altre costat, hi ha tota la problemàtica dels escriptors ( es necessita vendra llibres per poder sobreviure).
      Afortunadament, en l’actualitat disposem de molts mitjans per poder llegir llibres per plaer, sense la necessitat de comprar. De fet, la biblioteca pública té aquesta missió: dotar a tota la població sense discriminació de cap tipus d’un fons documental per tal de garantir l’accés a la cultura i a la informació. Personalment crec que això és promoure el gust a la lectura, ja que està desvinculat de qualsevol interès econòmic. El més important és que els infants, joves i adults puguin disposar d’un servei gratuït per poder llegir, per poder explorar i formar-se com a lectors.
      Jo treballo en una biblioteca escolar i us puc garantir que en el moment que l’AMPA o el centre decideix sociavilitzar un llibre ho fa tenint en compte les famílies. Malauradament, no totes les famílies disposen d’un nivell econòmic per poder pensar que una de les seves prioritats és formar una biblioteca personal… pensar això és pensar només en una part de la població que té un cert nivell econòmic i cultural i, per tant, segons el meu punt de vista, és una solució que exclou i discrimina una part important de la població.
      Així, doncs, com a resum, crec que totes les iniciatives que s’han de dur a terme per fomentar el gust de la lectura han de ser iguals per tothom i haurien d’adquirir una dimensió social i cultural totalment desvinculada als diners.
      Ara bé, també és cert que no hi ha llibres si no hi ha un autor al darrera. Crec que també s’hauria d’intentar dissenyar un seguit de mesures per tal de potenciar la figura dels escriptors, ja que gràcies a ells podem gaudir, en alguns casos, d’històries d’una belllesa inxeplicable.