Expugnació

11.10.2012

Avui dediquem l’speaker’s corner a la nova novel·la de Sánchez Piñol, ‘Victus’, que s’ha presentat a la premsa aquesta setmana. Agraïm als historiadors Joan B. Culla i a Joaquim Albareda, que van ser els primers lectors de la novel·la, que ens hagin cedit les seves impressions.

 

Albert Sánchez Piñol | Foto de Ferran Forné

L’editorial La Campana va programar la roda de premsa per dimecres, calculant que el llibre seria a les llibreries l’endemà. La realitat, però, és que els llibreters ja havien obert les caixes de la distribuïdora feia dies i venien el llibres amb tota la felicitat.  Era un llibre molt esperat. Alguns l’esperaven amb impaciència i d’altres amb recel.

Per què recel? Costa d’entendre que Sánchez Piñol hagi escrit precisament aquesta novel·la en castellà. Una novel·la sobre el 1714, per l’amor de Déu! El mateix autor confessa que no sap per què ha pres aquest camí. En qualsevol cas, veient el resultat final, potser no podem escatir els motius, però en podem reconèixer la causa final. M’explicaré.

Baltasar Porcel solia dir que el pitjor enemic de l’escriptor català és el catalanisme. El novel·lista no ha d’escriure a favor del seu país, sinó que ha de procurar dir la veritat. Ara bé, quan l’entorn en què viu l’escriptor és tan hostil que posa en entredit la seva pròpia existència, aleshores és normal que es posi a la defensiva. Per això, qualsevol autor que es proposi d’escriure ara mateix sobre el 1714 corre el risc de caure en el pamflet. El risc de deixar-se arrossegar per l’educació sentimental, com diu Joan B. Culla. Aneu a la llibreria i en trobareu uns quants exemples.

Conscient d’aquest perill, Sánchez Piñol s’encomana a un personatge, Martí Zuviria, que dicta unes llargues memòries a una escrivent alemanya. Zuviria és políticament incorrecte, a vegades groller, d’altres simplement hiperbòlic, un artista de l’exageració. Per això, com a lectors, li perdonem que digui bestieses com aquesta: “En realidad España no existe; no es un sitio, es un desencuentro”.

Potser sí que són bestieses, però colen. I colen perquè Zuviria és una veu convincent i, sobretot, una mirada. La seva mirada distorsiona prou els fets perquè el prenguem com un individu excèntric i divertit quan diu coses com aquesta:  “La hidalguía española… la hidalguía española… ¡Me tiro un pedo en su hidalguía! ¿Qué teníamos nosotros que ver con esa gentuza? Para un castellano de pro trabajar era una deshonra; para un catalán, la deshonra era no trabajar”. És un recurs conscient que Sánchez Piñol domina a la perfecció i que li permet exercir el distanciament necessari per no caure en el pamflet.

L’adopció del castellà és un altre recurs, probablement inconscient, no controlat, que Sánchez Piñol necessitava per distanciar-se de la visió romàntica catalanista de la Guerra de Successió. Ell matex no sap explicar-se per què li ha sortit en castellà, però sí que pot intuir per a què li ha servit.  El castellà pot haver estat també un recurs retòric. Sánchez Piñol ha dit que els catalans hem fet bé de donar l’esquena al fet bèl·lic, però no hem de menystenir l’èpica. Els catalans necessitem èpica, i la retòrica, encara que sigui castellana, hi ajuda a l’hora de bastir grans relats. Als catalans el castellà ens surt bstant retòric. El castellà com a recurs “po-èpic”, doncs. No com a servitud ideològica o pecuniària.

I un cop acabada la novel·la, Sánchez Piñol havia de decidir en quina editorial la publicava. Aquí la tria havia de ser manifestament conscient i deliberada, ja no valia confondre la decisió amb un gest reflex o una pulsió incontrolable. La seva agent literària, Glòria Gutiérrez, de l’Agència Balcells, probablement una de les agents més competents d’aquest país, li hauria pogut trobar el millor postor en un gran grup editorial, de Barcelona o de Madrid. Temptador.

I és aquí on Sánchez Piñol es devia identificar per força amb el seu estimat Zuviria. No explicarem la novel·la per no espatllar la lectura als que no l’hagin llegit. Només direm que a ‘Victus’, Zuviria és un exepert en fortificacions, tant en la defensa com en l’expugnació de muralles. Sánchez Piñol havia de decidir en quin costat del setge es presentava, ara sí. El títol i el subtítol de la novel·la són lingüísticament ambivalents, però publicar a Santillana o publicar a La Campana són dos gestos ideològicament inequívocs. Triar La Campana li permet continuar exercint la seva absoluta llibertat sense desertar. Sense desmarcar-se de la marca. Ja ho diuen, que som una marca.

Un cop expugnada la resistència lingüística, ens deixaran llegir la novel·la tranquils?

Perquè per fi tenim una gran novel·la sobre el 1714, i resulta que la tenim en castellà. Què hi farem! Però tenim una gran novel·la sobre l’onze de setembre, què carai! Esclar que, com diu el mateix Zuviria, “el problema de los catalanes es que nunca supieron qué deseaban, y al mismo tiempo lo deseaban intensamente”.

@puigtobella

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Retroenllaç: Expugnació. Núvol.com | VICTUS Barcelona 1714

  2. Doncs què voleu que us digui? A mi després de llegir el que posa encara no em queda clar el perquè ho ha escrit en castellà… I això que als catalans el castellà ens surt retòric… Serà a ell, perquè a mi (i escric bastant) res de res. Em recorda més a les justificacions que els escriptors de l’Edat Moderna (Decadència) utilitzaven quan canviaven d’idioma. Mireu, perquè el Sr. Sánchez Piñol m’entengui: justament els fets que narra en castellà, sí? Doncs no es calfi més el cap, per tot això escriu vostè avui en aquell idioma…

  3. Retroenllaç: Victus, tres setmanes després | Núvol