Expansió (Desbordament)

31.05.2017

Andreu Dengra, Paula Juanpere i Jordi Carrión han escrit tres textos sobre la videoexposició del Centre d’Art Maristany de Sant Cugat a propòsit de la literatura expandida de Jordi Lara, que es pot visitar fins al 17 de juny. Aquí reproduïm el d’Andreu Dengra. Podeu llegir els de la Paula Juanpere i en Jordi Carrión fent clic aquí i aquí.

Jordi Lara. Literatura expandida | Centre d’Art Maristany

Conceptes  recurrents en l’àmbit de la creació contemporània.

Però, a què fan referència? És un terme que s’embranca amb el llenguatge econòmic i empresarial, fins i tot colonial o bèl·lic si parlem en termes històrics, o científics. Es un terme lligat a l’evolució actual de les diferents branques que formen el coneixement i els procediments.

En l’entorn de les arts visuals, Rosalind Krauss, a finals dels anys setanta del segle vint en parla, en el seu cas concret aplicant-lo a l’escultura, però també ho enunciava de tal forma que podia ser aplicable a altres disciplines.

“El que sembla eclèctic des d’un  punt de vista es pot veure com rigorosament lògic des d’un altre, doncs, dintre del postmodernisme, la pràctica no es defineix a un medi donat – en el seu cas l’escultura – sino més aviat en relació a les operacions lògiques en una sèrie de terminis culturals, pels que qualsevol medi pot fer-se servir” 1

L’expansió ens parla de multiplicitat creativa, del desbordament dels límits de les disciplines, ja sigui escultura, pintura, dibuix, o escriptura. Parlar de literatura o escriptura expandida és parlar de formes d’escriptura que van més enllà de l’ortodoxia, ja sigui formal, material, etc. desbordant el concepte llibre per inserir-se en altres camps, com les arts plàstiques, el vídeo, els formats digitals, performàtics, etc…

Jacques Derrida des del camp de l’escriptura i la filosofia del llenguatge2 explica com amb la creació de nous alfabets i de noves formes d’escriure, es creen, també, noves formes de significar. El vídeo pot esdevenir un nou alfabet, una nova forma d’escriure, uns apunts visuals que després l’escriptor pot desenvolupar en el paper narratiu d’un nou escrit, una metodologia emprada en ocasions per Jordi Lara.

La transposició de la creació visual i l’escriptura, en el aquest cas, l’estem tractant des de la perspectiva de l’escriptura cap a les arts visuals, un intercanvi no tan habitual, especialment en format vídeo. A Catalunya hi ha una visibilitat més arrelada de la poesia visual gràcies a la popularitat de l’obra de Joan Brossa, però no tan estesa amb el vídeo creatiu, que a altres geografies sí que trobem en festivals de vídeo poesia consolidats i altres formats “expandits” d’escriptura. Aquesta transgressió del medi  generalment i històricament ha estat liderada o iniciada des dels territoris de l’art, o si més no, en una confluència molt lligada amb altres disciplines creatives, com la mateixa literatura, que tot vincular-se amb moviments artístics, o fins i tot definir-los, no transgredeix el format, exceptuant alguns exemples. Molts dels -istmes de primera meitat del s.XX eren compartits tan des del món de l’art com de l’escriptura. Les avantguardes històriques marquen les primeres transgressions (dadaisme, futurisme, etc…) A l’actualitat artistes com Ignasi Aballí, Robert Montgomery, per citar dos exemples, un geogràficament proper i l’altre més allunyat (Escòcia), treballen amb l’escriptura, que passa a formar part important o essencial de les seves creacions. Grups artístics com Art & Language, o propostes curatorials com la realitzada per David Armengol i Martí Manen a Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani de Barcelona amb “El text: principis i sortides”3 on mitjançant una estructura textual i d’escriptura van guanyar el concurs per programar la temporada 2013-2014 amb  5 propostes expositives que seguien pautes de llibre, amb un pròleg, tres capítols i un epíleg en format expositiu.

L’art ha incorporat sense límits l’escriptura i les formes literàries a la producció objectual, discursiva i fins i tot curatorial. Des l’escriptura, exceptuant alguns trencaments com la poesia visual, no és un fet tan normalitzat, o almenys no tan popular. Hi ha escriptors llatinoamericans que han trencat formalismes i han expandit la seva creació literària més enllà dels convencionalismes. El format llibre, o els formats editorials (revista, fanzine, etc…), encara tenen un gran pes en l’economia i la divulgació de l’escriptura. Poc a poc els formats electrònics s’estan fent espai, però no deixen de ser les adaptacions digitals del format llibre.

Propostes com les de Jordi Lara són tan difícils d’emmarcar dins aquest context editorial que es veuen obligades a ensenyar-se des de la perspectiva i la producció de les arts visuals, amb dispositius d’exposició o instal·lacions. Una primera experiència va ser la proposta “Una màquina d’espavilar ocells de nit. Una cinematografia submergida” que junt a Toni Casassas, van produir a ACVIC (2013)4, que també es va veure a la Casa de Cultura de Sant Cugat (2014).

Les propostes de Lara en aquest sentit sempre volen anar una mica més enllà d’una formalització freda i distant. El monitor o la projecció a una blackbox, on l’espectador s’enfronta nu a una gran projecció i que en el nostre cas particular es gira per apropar-se a l’espectador, amb un cert intimisme i quotidianitat amb formats més humanitzats. Una instal·lació en format simbòlic de l’espai creatiu de l’escriptor, no sols en el sentit material, sino també en el mental, on amb cada element l’autor ens mostra aquests apropaments videoliteraris en format de poesies, relats curts i ficcions recreatives en un entorn proper, on l’espectador és acollit de forma familiar, intentant trencar la distància que marca qualsevol espai expositiu. Papers pintats, objectes residuals de la memòria i de la creació. Tot forma part d’aquest desbordament del format, ja sigui amb vídeo, escenografia o objecte. Tot juga a la comprensió i la visualització de l’obra literària i de l’autor.

L’escriptura és una lectura marcada per la grafia, el temps de lectura i la traducció subjectiva que fa el lector d’allò que llegeix. El vídeo és lectura en imatges que es defineix pel visionat de la imatge en moviment, el so i el temps que requereix completar la seqüència o la peça audiovisual. No es tracta d’adaptacions literàries al format vídeo o cinema, com el que estem acostumats a veure en les produccions comercials. En aquest cas són interpretacions de la literatura, dels conceptes literaris per crear contingut audiovisual independent del relat, del text o del personatge escriptor. Poden conviure o viure per separat, autònomament.

El vídeo dona aparença de real a allò literari. La ficció desenvolupada per l’escriptura dins el medi videogràfic, allunyada del sentit d’adaptació cinematogràfica, troba una nova dimensió quan esdevé directament en el medi audiovisual sense passar per la redacció ortodoxa, sino per un registre escrit de guió, o directament mental. La imatge que habitualment el lector genera mentalment mentre realitza l’acció de la lectura, en aquest cas ja ens ve donada per la voluntat de l’escriptor. El seu joc d’escriptura visual ens presenta el relat o l’apunt per ser llegit de forma audiovisual tal i com ho concep el creador, sense marges per la representació mental del lector, que en aquest cas es converteix en espectador de la narració tal i com l’escriptor l’ha concebut. Però el joc no acaba aquí. Aquestes narracions visuals són detonants a nous apropaments des de l’escriptura més ortodoxa. Per tant són nous procediments que generen noves fonts per l’escriptor, i així en una espiral que pot girar i girar i retroalimentant-se fins l’infinit amb contactes entre les corbes generades, un gir visual que pot contactar amb un gir escrit i viceversa, i del contacte néixer altres propostes.

En aquesta exposició únicament mostrem aquells vídeo relats que tenen una relació directa amb la literatura, ja sigui perquè es tracten de relats curts, poemes, perquè parlen del fet literari, o perquè ficcionen sobre altres escriptors, però la producció audiovisual de Lara va més enllà. Ha documentat accions artístiques com el videopoema “La vetlla” presentat el passat any en aquesta mateixa sala, la caminada de Perejaume amb una verge romànica sortint des del MNAC, una nit junt amb el poeta Enric Casasses a la Biblioteca de Catalunya i altres propostes audiovisuals on deixa la seva empremta personal, amb cert ambient retro, formats quadrats (proporcions visuals de 4:3), marcat gra de pel·lícula, recreació pausada a les escenes, travellings de càmera lents i una gravació molt oberta a la improvisació i la captura de moments i instants únics, trobats, no guionitzats, en moltes ocasions fent servir d’actors als protagonistes d’allò que vol representar: l’artista, l’escriptor, el ballarí, etc… es representen a si mateixos. Qui millor pot interpretar aquests papers que el mateix professional. Aquesta concepció dona un aspecte i unes actituds naturals i properes als seus relats visuals.

Danto ens diu “El pluralisme del món de l’art actual defineix a l’artista ideal com pluralista”5. Lara es situa a la perfecció en aquesta classificació. Les seves arrels estan ben enfonsades en el món de l’escriptura, però la seva creació desborda els diferents medis i s’endinsa dins la videocreació, la performance, la música, etc… Els format no és important, el que importa són els resultats, el que vol expressar. La classificació decimonònica de la creació segons formats/disciplines (pintors, escultors, poetes, escriptors…) avui dia creadors com Jordi Lara ens demostren clarament que ja no són vigents per organitzar la classificació del que el món de l’art i la creació ens està oferint actualment. El monolític quadre de classificació, com si els artistes formessin part d’un arxiu documental, avui dia és desintegra i dona pas al creador multifacètic, a un creador expansiu i desbordant dels límits de les disciplines artístiques. En definitiva, és la voluntat del creador de transgredir, d’experimentar, d’incorporar noves formes de creació a allò establert com a “acadèmic”, com a ortodòxia.

Des del primer segon després del big bang l’univers està en expansió. Era qüestió de temps, un fragment ínfim en comparació, que la creativitat arribés a expandir-se.


  1. Rosalind Krauss; La escultura en el campo expandido. October 8, 1979.
  2. Jacques Derrida; De la grammatologie. Collection Critique, Minuit, París, 1967.
  3. David Armengol, Martí Manen; Un Centro de Arte. Un Centre d’Art. An art center. Consonni. Barcelona 2015.
  4. www.acvic.org/ca/projectes-expositius/1069-una-maquina-despavilar-ocells-de-nit/
  5. Arthur C. Danto; Después del fin del arte. El arte contemporáneo y el linde de la historia.Paidós, Barcelona, 1999 (2015), pag. 165.