Europa no se’n surt

9.07.2016

El mes de juliol arriba amb el número d’estiu de L’Avenç sota el braç. Les complicades transicions als països de l’antic bloc soviètic conformen el tema central de l’entrevista de Josep M. Muñoz al periodista polonès Adam Michnik. L’escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx, des de Barcelona, però sense deixar l’Europa oriental, revela els misteris de l’obra que li va atorgar el premi Nobel de Literatura del 2015. D’altra banda, el musicòleg Antoni Pizà elabora una reconstrucció de la visita que la companyia de dansa de Merce Cunningham va realitzar a Sitges el juliol de 1966, ara fa cinquanta anys. Tot això i molt més a L’Avenç núm. 425, del qual podeu llegir l’Editorial a continuació.

EUROPE-MIGRANTS/HUNGARY

Tanca de filferro davant d’una bandera de la Unió Europea al centre d’immigració de Bicske (Hongria) | © Laszlo Balogh / Reuters

L’any que ve farà seixanta anys que es va crear el que avui és la Unió Europea. Pel tractat de Roma de 1957, es van crear la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (Euratom), que integraven sis països: Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos. La Segona Guerra Mundial, que alguns consideren una autèntica guerra civil europea, era llavors encara molt recent, i els dos grans països enfrontats, França i Alemanya, buscaven maneres de consolidar la pau i evitar enfrontaments futurs. D’aleshores ençà, la Unió Europea s’ha ampliat en diverses ocasions i ha passat dels 6 estats inicials als 28 estats membres actuals. En tots aquests anys, l’ampliació de la Unió Europea ha impulsat el creixement econòmic i ha consolidat la democràcia a països que havien sortit d’una dictadura, com és el cas de Grècia (incorporada el 1981) i d’Espanya i Portugal (1986). Entremig, s’hi havien afegit Irlanda, el Regne Unit i Dinamarca (1973), tot vencent un cúmul de reticències i de resistències mútues entre França i la Gran Bretanya, que no han desparegut mai del tot. En qualsevol cas, “l’Europa dels dotze” de l’any 1986 caminava a més, de la mà de Jacques Delors, elegit president de la Comissió Europea, cap a una autèntica i decidida integració política. A la qual es van afegir, l’any 1995, unes reticents Àustria, Finlàndia i Suècia.

Però l’ampliació més significativa es va produir el 2004, quan, després de la caiguda del Mur de Berlín l’any 1989 i de l’esfondrament dels règims comunistes, l’Est i l’Oest europeus s’unien finalment, amb la incorporació d’una tacada, a més de Malta i Xipre, de vuit antics països comunistes (Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Polònia i la República Txeca), als quals seguirien Bulgària i Romania el 2007. La llista es tanca, de moment, amb l’adhesió de Croàcia el 2013, però encara hi ha altres estats, Turquia i altres antics països iugoslaus, que truquen a la porta. Explicada així, tota una història d’èxit.

I no obstant això, la Unió Europea és avui més qüestionada que mai. A la Gran Bretanya, en un intent del primer ministre conservador, David Cameron, per mirar d’apaivagar l’ala “euroescèptica” del seu partit, s’ha convocat un referèndum que encara no s’ha celebrat a l’hora de tancar aquesta edició, però en què les enquestes dels últims dies apunten a una probable victòria del “Brexit”, és a dir dels partidaris de marxar de la Unió Europea. Una sortida que no només seria econòmicament perjudicial per a la Gran Bretanya, com els partidaris de mantenir-s’hi no es cansen de repetir, sinó que tindria també conseqüències molt greus per a una Unió Europea afeblida i qüestionada arreu per una perillosa combinació de nacionalisme i d’antieuropeisme.

En l’espai diguem-ne central de la Unió, l’Eurozona, integrat pels països que compartim la mateixa moneda, les tensions entre sud i nord no han fet més que agreujar-se arran d’una política econòmicament i socialment irresponsable, entestada a combatre el dèficit abans que l’atur, i dibuixant un panorama on cada vegada més veus autoritzades alerten del temible retorn del clima social i polític dels anys 1930.

Finalment, a l’est, la perspectiva europea tampoc no és falaguera. L’existència d’unes societats civils encara febles, la manca de tradició democràtica, l’enyor d’un passat que alguns acaben idealitzant, i la persistència d’actituds antisemites i xenòfobes, que la “crisi de refugiats” (alguns diuen que caldria dir-ne “persones que busquen refugi”, i no pas “refugiats”) ha mostrat cruament, posen en relleu fins a quin punt la democràcia i la prosperitat que l’Europa unida s’havia proposat de construir i d’eixamplar estan en perill si la Unió Europea mateixa no és capaç de revertir la situació.

(Editorial elaborada anteriorment al referèndum sobre la permanència del Regne Unit dins la UE, que es va celebrar el passat 23 de juny).

Podeu consultar el sumari del número actual aquí. Us recordem que la revista es distribueix a quioscos i llibreries i la podeu comprar en paper aquí, o bé en la versió digital aquí i aquí. Si us hi voleu subscriure, per només 58 € l’any, cliqueu aquí.