Etologia del perdedor

16.12.2015

Atrapa el dia és la quarta novel·la de Saul Bellow, que descriu la vida de Tommy Wilhelm a Nova York. Joan Todó publica al número de desembre de L’Avenç una ressenya sobre el llibre que compartim a Núvol. Advertim que fa venir ganes de llegir-lo.

Robin Williams amb Saul Bellow, autor d'"Atrapa el dia"

Robin Williams amb Saul Bellow, autor d'”Atrapa el dia”

Com tot d’altres personatges creats per Saul Bellow, Tommy Wilhelm és un fracassat, un perdedor gairebé vocacional: ja passa dels quaranta, està divorciat, ha de passar una pensió als fills, no té feina ni perspectives de trobar-ne i li queden pocs diners. A més, viu en el mateix hotel del carrer Broad­way que el seu pare, l’ancià doctor Adler; aquest, però, el menysprea obertament, i es nega a ajudar-lo. Aquest torero d’hivern, per dir-ho amb un mot que ha fet fortuna, és el protagonista d’Atrapa el dia, la quarta novel·la de Bellow.

En un moment determinat de Seize the day (el seu títol original), poc abans del moment famós que descriu la cendra d’un cigar, hi ha una filigrana narrativa que ha desorientat més d’un traductor: Wilhelm recorda que un cop havia pagat a un home perquè digués l’oració jueva El molai rachamin per la seva difunta mare. I Bellow ens indica que Wilhelm pensava que el títol de l’oració significa «Thou God of Mercy». Però és una traducció molt imprecisa: la versió catalana d’aquesta oració fa «Déu ple de misericòrdia». Però Wilhelm, que s’ha distanciat de la seva família i les seves arrels, ja no recorda gaire clarament l’hebreu; per això Ramon Folch i Camarasa, en traduir el llibre al català, va fer santament de mantenir-ne l’error: «Vós, Déu de Misericòrdia».

Un altre detall lingüístic caracteritzador, més evident que el desconeixement de l’hebreu, és que de jove, durant el seu desastrós intent de fer carrera a Hollywood, va canviar-se el nom Wilhem Adler, per Tommy Wilhelm. Un canvi que el seu pare no accepta: li diu sempre Wilky. I aquest ball de noms esdevindrà un nou indici del seu fracàs: «Wilhelm sempre havia sentit un gran desig de ser Tommy. Però tanmateix, mai no reeixí a sentir-se Tommy, i en el fons del seu cor no havia deixat mai de ser Wilky.»

És aquest el personatge que seguim per Nova York durant un dia de la seva vida, un dia que ell comença intuint que és «a tocar d’un enorme daltabaix llargament pressentit, però fins llavors amorf… Un daltabaix que es produiria abans del vespre, n’estava segur.» L’acompanyem mentre esmorza amb el seu pare, i mentre esmorza de nou amb el doctor Tamkin, un altre estadant de l’hotel que l’ha convençut per jugar a la Borsa, abans d’acudir-hi per comprovar com van les seves inversions.

Al doctor Tamkin, un xerraire prolix, és a qui Bellow concedeix les millors línies de diàleg del llibre, fins i tot la que li dóna títol: ell es manifesta partidari de viure el present, l’ara i l’aquí, d’atrapar el dia, i viure’l. Una filosofia de vida que, anys després, ha fructificat en els llibres d’autoajuda (una de les ironies que envolten aquest llibre és que Robin Williams, que va encarnar Wilhelm a la gran pantalla, anys després faria famosa la frase «carpe diem»). I tanmateix, al llarg de la novel·la va creixent la sospita que Tamkin és un mentider, semblant al Maurice Venice que va convèncer Wilhelm que serviria com a actor perquè era fotogènic.

Venice o Tamkin són dos dels típics secundaris, gairebé dickensians, de Bellow; n’hi ha un grapat més. Igual que hi ha un ús molt savi, gairebé digne de Flaubert, del focus narratiu: durant el llibre, tot el que sa­bem sobre la realitat és el que en sap Wilhelm. Per això no sabem si Tamkin és un falsari, ni tenim gaire clar per què el doctor Adler està tan enutjat amb el seu fill. És a través d’aquest que veiem un Manhattan caòtic, una Borsa que ja ha deixat enrere el crac del 29 i la Guerra Mundial i vibra frenètica amb una cobdícia revifada. Un lloc que a Wilhelm li resulta incomprensible, perquè «cadascú parlava en un llenguatge particular, que s’havia empescat pel seu compte; cadascú tenia les seves idees i les seves maneres de fer. Si volies parlar d’un got d’aigua, havies de començar per parlar de Déu i de la creació del cel i de la terra.»

Llevat de breus instants, Bellow segueix el protagonista amunt i avall, ens explica qui és, què pensa, quina ha estat la seva vida; perquè, contra les teories del doctor Tamkin sobre el present, tenim una trama plena de mirades enrere retrospectives: cap al moment que Wilhelm va abandonar la universitat i es va deixar entabanar per Venice, cap al moment en què es va casar, cap al moment en què Tamkin el va convèncer d’inver­tir en Borsa. Cap a tots els moments que han dut Wilhelm fins al seu present enfonsat en el fracàs.

I, més concretament, cap al magnífic desenllaç d’aquesta novel·la, massa inexplicable per fer-ne cap paràfrasi.

 

Trobareu més informació sobre el llibre i les primeres pàgines aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Precisament ahir vaig llegir aquesta novel·la i, certament, és molt bona. Ara, la foto del Robin Williams del que no em fa venir ganes és de veure la pel·lícula.