Etgar Keret agafa un taxi a Tel Aviv

Agafo taxis sovint, així que estic acostumat al mal humor, la impaciència, les marques de suor a les aixelles. Però hi havia alguna cosa en la manera de parlar d’aquell taxista, alguna cosa mig violenta i mig planyívola que em posava els pèls de punta. En aquell temps en Lev tenia quasi quatre anys i anàvem a ca l’àvia. 

Taxi

Tan bon punt vam pujar al taxi ja em va fer mala espina. I no perquè el taxista em demanés impacientment que posés el cinturó de seguretat del seient de darrera al meu fill quan ja l’hi havia posat, ni perquè remugués alguna cosa que va sonar a renec quan li vaig dir que volíem anar a Ramat Gan. Agafo taxis sovint, així que estic acostumat al mal humor, la impaciència, les marques de suor a les aixelles. Però hi havia alguna cosa en la manera de parlar d’aquell home, alguna cosa mig violenta i mig planyívola que em posava els pèls de punta. En aquell temps en Lev tenia quasi quatre anys i anàvem a ca l’àvia. Ben al contrari que a mi, no li podria haver importat menys el conductor i es mirava els edificis, alts i lletjos, que li somreien a mida que els anàvem passant. Cantava “Yellow submarine” en veu baixa amb paraules inventades que sonaven una mica a anglès i feia anar les cametes amunt i avall al ritme de la cançoneta. En un moment donat va picar el cendrer de plàstic amb la sandàlia dreta i el va fer caure. Tret d’un paper de xiclet, era buit, així que no va vessar gens de brossa. Ja m’havia ajupit a recollir-ho quan, de cop i volta, el conductor va frenar, es va girar i, a un pam de la cara del meu fill de tres anys, es va posar a bramar “Marrec dels ous. M’has trencat el cotxe, mira que ets inútil!”.

“Ei! Però que t’has begut l’enteniment?” li vaig espetegar, “Què fas cridant a un nen per un tros de plàstic? Au, gira’t i condueix o et juro que la setmana vinent estaràs afaitant cadàvers al dipòsit d’Abu Kabir, perquè no tornaràs a conduir taxis en ta vida, m’entens?”. En veure que anava a dir alguna cosa, vaig afegir “Calla i fes via”.

El taxista em va matar amb la mirada. La possibilitat de fer-me una cara nova i perdre la feina encara l’atreia. S’ho va pensar un moment, va respirar, es va girar, va posar primera i va arrencar.

A la ràdio Bobby McFerrin cantava “Don’t worry, be happy”, però jo de happy no en tenia res. Em vaig mirar en Lev. No plorava i, tot i que avançàvem molt a poc a poc pel trànsit, no quedava gaire per arribar a casa de mons pares. Vaig intentar prendre’m amb calma el què quedava de la carrera, però no podia. Vaig somriure a en Lev i li vaig esbullar els cabells. Em va mirar fixament, però no em va tornar el somriure. “Papa, què ha dit aquest senyor?”, em va preguntar.

“El senyor ha dit que quan vas en cotxe has de vigilar on poses els peus per no trencar res”, li vaig contestar ràpidament traient-li ferro al tema.

En Lev va assentir, va mirar per la finestra i tot seguit em va preguntar “I tu què li has dit?”

“Jo?” vaig fer mentre pensava què contestar, “Li he dit que tenia tota la raó del món, però que t’ho hauria hagut de dir educadament en comptes de cridant”.

“Però tu li has cridat”, em va dir confós.

“Ja ho sé, i no ha estat bé”, li vaig dir. “Saps què?, ara li demano perdó”.

Em vaig inclinar tant endavant que la boca quasi li tocava la gran nuca peluda i vaig dir en veu alta, com proclamant, “Senyor conductor, em sap greu haver-te escridassat, no ha estat bé.” En acabat vaig mirar en Lev i li vaig somriure, o si més no, ho vaig intentar. Vaig mirar per la finestra – just sortíem de l’embús al carrer Jabotinsky, ja havíem passat la pitjor part.

“Però papa, ara el senyor m’ha de demanar perdó a mi”, em va dir posant-me la maneta al genoll. Em vaig mirar el taxista. Estava segur que aquell home suós havia escoltat tota la conversa. I encara més segur que demanar-li que es disculpés amb un nen de tres anys no era una gran idea. La tensió era evident. “Reiet, ets un homenet molt eixerit i ja saps moltes coses, però no tot, encara. I una de les coses que encara no has après és que demanar perdó pot ser una de les coses més difícils de fer del món. I fer una cosa tan difícil mentre condueixes pot ser molt però que molt perillós, perquè mentre proves de fer-ho pots tenir un accident. Però saps què? No crec que li haguem de demanar que es disculpi perquè per la cara que fa et puc dir que li sap greu.”

Ja havíem arribat al carrer Bialik – ara només quedava girar a la dreta a Nordau i després a l’esquerra a l’avinguda Be’er. Hi seríem en un tres i no res. “Papa, jo no veig que li sàpiga greu” em va dir mentre el fitava. En aquell instant, en mig de la pendent de Nordau, el conductor va clavar els frens una altra vegada i va pujar el fre de mà. Es va girar completament i va posar la cara davant de la del meu fill. No deia res, i després de mirar-se’l fixament durant un moment que em va semblar etern, va xiuxiuejar “Creu-me, nano, em sap greu”.

Traducció de Caterina Fernández Jerez