Estudi o directe?

1.06.2012

El món de la premsa musical, com el de la premsa esportiva, econòmica, internacional o del cor, pot arribar a ser avorridot, poc original i carregat de tòpics (sent jo el primer en caure en tots aquests paranys). Per exemple, hi ha dues preguntes que si me les trobo en una entrevista, directament passo pàgina. Em surt urticària quan l’entrevistador pregunta a un grup el perquè del seu nom. Nooooooooo!!!!!! I m’entren tots els mals quan el periodista interroga a l’entrevistat sobre si prefereix l’estudi d’enregistrament o el directe. Una vegada més, nooooooooo!!!!!! Amb tot, i encara que a ningú interessi, passant a ser l’inquirit i no l’inquisidor, contestaré totes dues qüestions. Ja explicava la setmana passada que el meu nom és Oriol Rodríguez perquè no tinc la sort de d’anomenar-me Bernat Puigtobella. Així que, com diria l’amic Joan Gaspart, “tema zanjat”. I he de reconèixer que gaudeixo molt més de la música en la intimitat de casa meva, que no pas anant de concert. De fet, sent-vos sincer, no m’agrada anar de concert, quelcom que sent crític musical seria, si em permeteu la comparació, com si Messi preferís veure els partits del Barça per televisió, a delir-nos amb les seves obres d’art al rectangle verd. Però és que, potser perquè sóc un home irat, durant l’hora i mitja, bisos inclosos, que dura un concert (tret els del Bruce Springsteen, tan llargs com els discursos de Fidel Castro) em molesten moltes coses.

Sí, em molesta el paio o la paia que tinc a la dreta, aquell o aquella que quan sonen les primeres notes d’una cançó, fent gala d’un poder paranormal semblant al de Sandro Rey, encerta el tema del que es tracta, i tot fent un crit d’eufòria que voreja l’orgasme exclama: “Sí! Sí! Sí! La toca, la toca!”, per després buscar la teva complicitat amb una mirada que dibuixa un somriure gran com el logo de Matutano. Nooooooooo!!!!!!

Sí, em molesta el paio o la paia que tinc a l’esquerra, aquell o aquella que, durant l’actuació d’un grup guiri, amb els ulls tancats (un detall molt important) va cantant a viva veu les cançons fent ús d’un anglès propi d’acudit de Chiquito de la Calzada, per només acabar encertant l’última paraula de cada vers. Alguna cosa així com: “An har am güill jant, petecant cunt em wis YOU”. Nooooooooo!!!!!!

Sí, em molesta el paio o la paia que tinc al darrere, aquell o aquella que comença a ballar com posseït per un esperit tarantèlic, i en un giravolt al més pur estil Cesc Gelabert et colpeja l’esquena fent caure la cervesa que acabaves de comprar a preu de benzina sense que ni tan sols l’hagis pogut tastar. Ingènuament esperes que es disculpi i que es presti a pagar-te un altre suc de civada, però… Nooooooooo!!!!!!

Sí, em molesta el paio o la paia que tinc al davant, aquell o aquella que fa dos metres i, com sóc un tap de suro que no arriba al metre setanta, no em deixa veure res, obligant-me a passar l’hora i mitja, bisos inclosos, que dura el bolo (tret els del Bruce Springsteen, tan llargs com les respostes de Marcelo Bielsa en roda de premsa) de puntetes intentant intuir què passa a l’escenari. Creiu que acabo veient alguna cosa? Nooooooooo!!!!!!

I sí, em molesta ésser tan estúpidament irat com perquè em molestin tantes coses. I ara, si em disculpeu, us deixo, que marxo de concert.