Montse Barderi

Montse Barderi

Montse Barderi és escriptora i periodista. Patrona fundadora de la Fundació Maria-Mercè Marçal.

Estimada Maruja Torres

No sé si és veritat, corre el rumor que has venut el pis de Barcelona i te n’has anat a l’altra punta del món.

Estimada Maruja Torres,

No sé si és veritat, corre el rumor que has venut el pis de Barcelona i te n’has anat a l’altra punta del món. No ho sé però no m’estranyaria, res de tu, radical o íntegre, em pot sorprendre. Jo de petita volia ser com tu, poder arribar a escriure amb la teva força i ironia. Avui em pregunto si cal ser tan brillant perquè et cedeixin la paraula, si cal ser tan aguda, tan graciosa, tan tot, i en superlatiu, quan molts d’ells balbucegen sense pietat durant hores a l’audiència. El que sí que sé és que en aquests moments et tocaria ser una analista; massa gran per estar a peu de guerra però explicant-nos el món cada dia. No dir-nos ni els trets ni quants morts, sinó per què agafen les armes. No haver d’escoltar opinions com que Glòria Fuertes està sobrevalorada. No, ja no ens tocava.

Quan et van fer fora de la secció d’opinió, vas marxar d’El País. Et volien dòcil, muda per parlar del teu temps; et volien fora del present i te’n vas anar més digna i pobra. Durant molts anys vas formar part de la festa però no l’organitzaves. Ens ha quedat ben clar.

T’havien dit que eres una bona periodista.  Ho ets. Tens, entre altres, el Premi Víctor de la Serna, el Francisco Cerecedo, l’Ernest Hemingway de l’Associació de Corresponsals Estrangers, el Premi Manuel Vázquez Moltalbán. Has estat a punt de perdre la vida com a reportera de guerra. Ara et tocava estar on es cou la notícia, aportant anàlisi, experiència i modernitat, amb els joves i amb projectes nous. T’he seguit en cada aventura del eldiario.es, i t’he dit en silenci mil vegades “Som-hi, Maruja”, “Vinga, Maruja”, però la cosa ha decaigut, i els darrers articles són de fa més d’un any. Crec que has plegat veles.

T’havien dit que eres bona escriptora. Ho ets. Has guanyat el Planeta, la Medalla Gabriela Mistral, la Creu Sant Jordi. I vas escriure Diez veces siete. Potser el millor que has fet, ple d’autenticitat, de veritat, de necessitat de dir-se fins  al fons. Però és curiós, ja no hi va haver pràcticament crítiques ni difusió. El llibre parla d’algú que es reinventa cada 7 anys, que rebla el clau una i altra vegada per ser diferent i cada cop més igual a ella mateixa. Parla de tu i de tots nosaltres.

I després va venir el darrer llibre, interessantíssim, amb Manuela Carmena.  Al diari on vas brillar durant 30 anys van treure el teu nom del titular, ja sabem que és un truc barat per posar aigua al vi. No sé què em va fer més mal, que et fessin llum de gas o que no s’entengués el que deies. El llibre no anava de si Carmena ho hagués sabut avui no seria alcaldessa, ni  que el clítoris és un gran invent –com alguns van ressaltar. El llibre anava de dues ties de 70 tacos, volent donar el millor d’elles mateixes al món. Anava d’ètica i experiència, dues coses que ens fan molta falta.

Però les dones que arriben a dalt, sobretot si han nascut al Barri Xino, són com John Nieve, per molt que estiguin entre els reis, només són els fills bastards que si porten problemes seran enviats a ser guardes de la nit, a la foscor i el silenci.

No hi ha dones al poder, hi ha prototips convidats a les festes. Tenim la jove sexi, la gran dama, la diver progre, l’estrangera, la dona de… però no hi ha un corpus de dones treballant amb normalitat. A veure, Najat el Hachmi és boníssima, i l’admiro molt com a escriptora i articulista, no em perdo res seu, però de veritat no hi ha més dones marroquines que escriguin bé? No em refereixo a buscar  blogs i cultura alternativa. Em refereixo a trobar-me-les amb normalitat.

Ara ja només em queda el Twitter per seguir-te, llegeixo amb el cor encongit la definició que fas de tu mateixa: “Periodista retirada del circ. Escriptora retirada del circ”.

T’escric aquesta carta per dir-te que enyoro desesperadament tot el que havies de dir-me, de dir-nos, encara i quan feia més falta. Mentrestant, hauré de suportar cansadament que ells em diguin com és el món i com són les dones, fins i tot com són les dones com tu. I que el defensor del lector, ponderadament, em vulgui convèncer que perdre’t no era una bona notícia però que la columna no és teva, que tu, només n’eres la convidada. Com sempre i com totes. I la teva absència se suma a totes les absències de dones que em condemnen a trobar, arreu i de nou, ara sota la moderna pàtina sensible i superficial, tòpics i llocs comuns que tu m’has ensenyat a detectar i descartar. Tu vas obrir-me els ulls i res després de tu va ser el mateix. T’escric per donar-te les gràcies i per assegurar-te que tot, tot, va valer la pena. T’escric per dir-te que ni oblido ni perdono.

Podeu llegir aquest article en castellà al portal Libelista.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació