Estimada Maruja Torres

19.07.2017

Estimada Maruja Torres,

No sé si és veritat, corre el rumor que has venut el pis de Barcelona i te n’has anat a l’altra punta del món. No ho sé però no m’estranyaria, res de tu, radical o íntegre, em pot sorprendre. Jo de petita volia ser com tu, poder arribar a escriure amb la teva força i ironia. Avui em pregunto si cal ser tan brillant perquè et cedeixin la paraula, si cal ser tan aguda, tan graciosa, tan tot, i en superlatiu, quan molts d’ells balbucegen sense pietat durant hores a l’audiència. El que sí que sé és que en aquests moments et tocaria ser una analista; massa gran per estar a peu de guerra però explicant-nos el món cada dia. No dir-nos ni els trets ni quants morts, sinó per què agafen les armes. No haver d’escoltar opinions com que Glòria Fuertes està sobrevalorada. No, ja no ens tocava.

Maruja Torres, 2009 | © Pere Virgili

Quan et van fer fora de la secció d’opinió, vas marxar d’El País. Et volien dòcil, muda per parlar del teu temps; et volien fora del present i te’n vas anar més digna i pobra. Durant molts anys vas formar part de la festa però no l’organitzaves. Ens ha quedat ben clar.

T’havien dit que eres una bona periodista.  Ho ets. Tens, entre altres, el Premi Víctor de la Serna, el Francisco Cerecedo, l’Ernest Hemingway de l’Associació de Corresponsals Estrangers, el Premi Manuel Vázquez Moltalbán. Has estat a punt de perdre la vida com a reportera de guerra. Ara et tocava estar on es cou la notícia, aportant anàlisi, experiència i modernitat, amb els joves i amb projectes nous. T’he seguit en cada aventura del eldiario.es, i t’he dit en silenci mil vegades “Som-hi, Maruja”, “Vinga, Maruja”, però la cosa ha decaigut, i els darrers articles són de fa més d’un any. Crec que has plegat veles.

T’havien dit que eres bona escriptora. Ho ets. Has guanyat el Planeta, la Medalla Gabriela Mistral, la Creu Sant Jordi. I vas escriure Diez veces siete. Potser el millor que has fet, ple d’autenticitat, de veritat, de necessitat de dir-se fins  al fons. Però és curiós, ja no hi va haver pràcticament crítiques ni difusió. El llibre parla d’algú que es reinventa cada 7 anys, que rebla el clau una i altra vegada per ser diferent i cada cop més igual a ella mateixa. Parla de tu i de tots nosaltres.

I després va venir el darrer llibre, interessantíssim, amb Manuela Carmena.  Al diari on vas brillar durant 30 anys van treure el teu nom del titular, ja sabem que és un truc barat per posar aigua al vi. No sé què em va fer més mal, que et fessin llum de gas o que no s’entengués el que deies. El llibre no anava de si Carmena ho hagués sabut avui no seria alcaldessa, ni  que el clítoris és un gran invent –com alguns van ressaltar. El llibre anava de dues ties de 70 tacos, volent donar el millor d’elles mateixes al món. Anava d’ètica i experiència, dues coses que ens fan molta falta.

Però les dones que arriben a dalt, sobretot si han nascut al Barri Xino, són com John Nieve, per molt que estiguin entre els reis, només són els fills bastards que si porten problemes seran enviats a ser guardes de la nit, a la foscor i el silenci.

No hi ha dones al poder, hi ha prototips convidats a les festes. Tenim la jove sexi, la gran dama, la diver progre, l’estrangera, la dona de… però no hi ha un corpus de dones treballant amb normalitat. A veure, Najat el Hachmi és boníssima, i l’admiro molt com a escriptora i articulista, no em perdo res seu, però de veritat no hi ha més dones marroquines que escriguin bé? No em refereixo a buscar  blogs i cultura alternativa. Em refereixo a trobar-me-les amb normalitat.

Ara ja només em queda el Twitter per seguir-te, llegeixo amb el cor encongit la definició que fas de tu mateixa: “Periodista retirada del circ. Escriptora retirada del circ”.

T’escric aquesta carta per dir-te que enyoro desesperadament tot el que havies de dir-me, de dir-nos, encara i quan feia més falta. Mentrestant, hauré de suportar cansadament que ells em diguin com és el món i com són les dones, fins i tot com són les dones com tu. I que el defensor del lector, ponderadament, em vulgui convèncer que perdre’t no era una bona notícia però que la columna no és teva, que tu, només n’eres la convidada. Com sempre i com totes. I la teva absència se suma a totes les absències de dones que em condemnen a trobar, arreu i de nou, ara sota la moderna pàtina sensible i superficial, tòpics i llocs comuns que tu m’has ensenyat a detectar i descartar. Tu vas obrir-me els ulls i res després de tu va ser el mateix. T’escric per donar-te les gràcies i per assegurar-te que tot, tot, va valer la pena. T’escric per dir-te que ni oblido ni perdono.

Podeu llegir aquest article en castellà al portal Libelista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

11 Comentaris
  1. Genial Montse, ho comparteixo al 100% i jo també la trobo a faltar a la Maruja. M’ha fet riure el que dius del John Nieve i les grans dones, però ho has clavat!
    Vaaa Marujaaa, explica’ns coses dona!

  2. Em trec el barret! Es pot dir més alt però no més clar. De tota manera, alguna cosa no hem fet bé, ningu no ha aixecat prou la veu per a denunciar aquest “quítate, que ahora me molestas”. Societat ingrata que utilitza i després llença. Vinga Maruja, encara tens molt per ensenyar-nos!

  3. Molt bop i moltes gràcies. M’adherisc al cor de l’article. La Maruja sempre em va encantar com articulista i com a personatge; no sé, però, si les novel·les són tan bones. Les tinc totes perquè m’agradava la seua agudesa d’articulista i periodista de raça i mai no vaig trobar-hi, en les novel·les, la mateixa veu ni la mateixa força i ironia. Amb tot, això tampoc no té cap importància: Maruja ha estat una presència i una companya insubstituïble, una veu única, lúcida i tendra. Li han negat el pa i la sal i, com es diu a l’evangeli, la van intentar llençar “a las tinieblas exteriores”. Però les tenebres no són mai a l’exterior, sinó a dintre el cor i el seu cor batega encara en el nostre, o en el meu: gràcies per la carta i que els déus (i els homes) continuen alegrant la vida de Maruja. La seua alegria segur que encara la sentirem en tots nosaltres.

  4. A l’article no li veig la gràcia per cap costat. Feia temps que no llegia una raspallada tan exagerada i amb tan poc fonament. Anem a pams, Torres com a escriptora és d’una vulgaritat que esborrona, amb un estil ridícul i xaró, i uns temes que s’esbraven al cap de poc. Com articulista va representar un temps i l’aire d’un diari, el País, que anava de progre i ultramodern. La Torres s’hi prestava amb alegria. Amb el temps, però, aquest estil cansa i s’esbrava i deixa de tenir l’humor i el gas d’abans. Arraconada pels que van ser els seus durant molt i molt temps, va voler-se erigir com a reina dels indignats. És simpàtica i festiva i segur que té un bon cor, tot el que volgueu, però la seva prosa té data de caducitat i d’aquí vint anys no se’n recordarà ni la rata de biblioteca. Així és que els ditirambes i els elogis fora bo que els deixessim pels grans periodistes i articulistes d’avui i sempre. I a la Torres la recordem, en tot cas, per alguna ocurrència.

    • Totalment d,acord. Té la data de caducitat de Terenci Moix, que avui ningú recorda perquè el que va escriure no valia res.

  5. Moltes gràcies per tant Maruja, puc entendre que et retires d’alguna manera, però no deixes de comptar-nos coses, d’estar entre nosaltres, perquè eres d’eixes dones que ha marcat no una generació, sinó quatre o cinc, eres eixa dona que este país necessitava en lloc i temps…retirar-se del mundà soroll és genial, però fer-ho del que ha sigut la teu vida…en fi, només dir-te que se te troba a faltar! Sort!

  6. No vull entrar en una critica a les seves novel·les. Els seus articles això sí, ja en temps de Fotogramas i després al País i altres mitjans eren força incisius i plens d’una veritat punyent i alhora fresca i intel·ligent. Maruja Torres és d’aquestes persones, en aquest cas escriptora, que des d’un humilíssim origen – va néixer i es va criar en el més profund del Raval de Barcelona- va conrear la paraula amb la força creativa que sovint destil·la l’autodidactisme. Demostrant que la sensibilitat de l’artista moltes vegades supera mil màsters i cinc mil anys de formació acadèmica.