Espai buit

7.09.2012

Va entrar al forn de pa i es va dirigir cap a ella. Tenia mans de pa de pessic. Duia els cabells curts. La pell blanca, la cara rodoneta i nas de cigró. De joveneta havia dut ulleres, però estava farta de fer equilibris perquè s’aguantessin, ara duia lentilles, però mantenia la mirada trista, la mirada d’una mort de casa. En Joan s’hi entretenia. La dependenta també s’havia fixat en ell, sobretot perquè mai deia res, era severament tímid i no aixecava el cap de terra, com si els seus ulls només miressin endins, cap a una invisible illa solitària.

Aquell dia, en Joan s’havia deixat anar i li havia dibuixat un lleu somriure que ella l’hi tornà com una resposta. Un cop al carrer va palpar la incògnita de voler-la estimar. Quan va ser uns metres enllà va notar uns copets. Era la dependenta: «T’he tornat malament el canvi.» S’ho havia fet venir bé, tot plegat era un estratagema. Li va donar vint cèntims i ell li ho va agrair amb una reverència. Es van quedar callats una estona. Hi havia un espai buit entre el que deien els seus ulls i les coses que passaven.

Ella començà a córrer cap a la botiga. Abans de marxar, però, li va fer un petó furtiu a la galta. Ell va retenir l’alè mentre la perseguia amb la mirada. «Si hagués pogut…», es va dir penedit a la seva illa deshabitada.

El diumenge va tornar al forn de pa. Li va ensenyar un paper a la dependenta. Després d’una barra de mig i tres croissants havia escrit: «Ets molt bonica.» Ella el va premiar posant-se vermella i, sense que ho veiés l’amo, un croissant més d’estranquis dins la bossa, amb una nota amb el seu nom i l’adreça de casa seva. Ell va retenir l’alè. Es deia Paula.

A ell l’havia agafat desprevingut, però no va trigar ni una setmana a anar a casa seva. Pel camí implorava als déus que fos ella qui obrís la porta. «Si hagués pogut…» Li va obrir el cor i s’hi van recloure. Semblava que abans de fer-se fosc ja s’ho havien dit tot. En Joan no sabia què volien aquelles formigues que li corrien per les venes. Se sentia l’home més afortunat i confós del món. Es delia per estimar-la, per defensar-la, per dir el seu nom. Quant de temps viu una flor un cop collida?

Tanmateix, el fet que ella tingués tres anys més que ell i ell, dos sentits menys que ella no havia de ser cap impediment perquè l’enigmàtica relació que treia el nas entre tots dos anés amb totes les veles desplegades.

Al cap d’una setmana van formalitzar la segona cita. Ella s’havia après alguns símbols del llenguatge dels signes i d’una manera més destralera que efectiva intentava dir-li que estava contenta d’estar amb ell i que era molt feliç. En Joan la va interrompre amb delicadesa agafant-li les mans i li va posar un dit als llavis. Amb gestos li va dir que parlés amb el cor i amb els ulls, que ell ja l’entendria. Entre ells dos hi va haver un tràfec de silencis i d’emocions inèdites que els protegiren de sorolls forasters.

Ell va treure la llibreteta i va escriure-hi: «Un dia et convidaré a casa, el veí de sota toca el celo, segur que t’agrada.» Els confins de l’univers es van enxiquir, el seu món era el silenci dels ulls. El cor d’en Joan cridava i protestava. «Si hagués pogut…» Pel cel sobrevolaven núvols carregats d’esperança. Com una persiana la pluja va tancar aquell vespre. Ells dos, per portar la contrària, es van deixar mullar.

La Paula li va estirar la mà per convidar-lo a refugiar-se sota un balcó. Allà li va fer un petó encongit als llavis. Ell va tancar els ulls. Es va imaginar ajagut a l’illa deserta amb un cel recelós i una mà que dibuixava el seu penediment en les síl·labes de la Paula. A la seva illa l’aire ressona de pena i d’hivern. El passat ja no és benvingut.

Va escriure a la llibreta: «Si hagués pogut hauria cridat per avisar la teva germana petita que venia un cotxe.» No hi ha mirades tan sinceres com les llàgrimes del perdó. Van instal·lar-se al buit de les paraules, sense dir res.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

22 Comentaris
  1. Retroenllaç: El Premi Núvol arriba a l’equador | Núvol

  2. A mi també m’ha agradat molt. Descrius l’enamorament amb senzillesa i tendresa. I, quan ens pensem q això ja era tot, ho remates amb noves emocions. Tres senzilles frases, breus i contundents, però que descriuen tot un seguit de sentiments que ens arriben perfectament.
    Gràcies!

  3. Molt guapo! M’encanta com de manera tan breu pot explicar tant,emocionar i sorpendre.Tot amb tocs de poesia i gust agredolç. Felicitats!

  4. M’ ha agradat llegir aquest relat curt i descobrir molta sensibilitat en aquesta tendra història d’ amor. Endavant Jordi!

  5. Et manté a l’espectativa tota l’estona. I al final te l’acaba clavant amb una sorpresa elegant i efectiva. I tot amb ben poques paraules.

  6. Jordi:
    Crec que tens un geni innat per a les històries curtes. Aquest conte és rodó com molts dels teus poemes. El llenguatge: senzillament exquisit. Enhorabona, de debò.
    Verónica

  7. M’ha encantat! Està envoltat d’una poesia que dóna més màgia al conte. A més està molt ben redactat. El final potser et deixa amb un regust amarg però el romanticisme que et transmet és increíble. Felicitats! (:

  8. Molt bé, Jordi! Es nota que ets poeta. Descrius amb precisió una de les emocions més difícils de plasmar. El conte emociona per les imatges i la tendresa que transpira. Felicitats!

  9. Has jugat amb la bellesa i l’harmonia escribint-les, com jo he jugat amb el ratolí per contemplar-les. Tens un dó que t’agraeixo compartir-lo. Gracies i endavant.

  10. Entranyable, com tota l’escriptura del Jordi arriba al cor, romàntic sense ser carregós, dolç i màgic. Felicitats!