Esculls benignes

15 d’agost, l’Assumpció. Ja són ben afligides, aquestes illes australs. Vivim en temporal de vent i d’aigua des de fa deu dies. Si continuem així les filtracions desgraciaran els instruments, els registres, els mapes, tot. I aleshores, què? El virrei Mancera em va encomanar una cartografia precisa, sense fantasies.

El galió està molt perjudicat. Les estameneres no poden més de tant cruixir i l’eixàrcia és inservible. Ens trobem tan exhausts, tan atordits dels cops de mar i del cafarnaüm guillat de la ventada, que hem fondejat en una calanca per trampejar la galerna. És un refugi molt incòmode, pura geologia desolada, tan precari que el maestre s’està a coberta, no sé si lívid de fatiga o lívid d’espant pels esculls i pel mossèn. «Un dia senyalat com avui la Verge ens traurà del compromís», diu. Quina sonsònia! Altra feina té, la Verge.

Hem trincat la nau amb les quatre àncores, però el cànem de les sogues no ha resistit la ferocitat del mar i n’hem perdut tres, ara una, ara una altra. Depenem d’una amarra trenada amb seda, obsequi d’un comerciant belga. Al vespre, l’huracà embravit ha acostat el casc als esculls i la gúmena s’ha transformat en un nervi molt tibant, estirat amb una força colossal. Quan el desastre semblava inevitable el vent ha polsat amb dits invisibles aquella corda de lira formidable i la tremolor ha produït un cant dolç, gratíssim, que ens ha confortat molt. És un mar despietat, aquest. Espanta i també desfà els nusos de l’ànima.

Per retornar els sentits cadascú ha invocat un record de la seva preferència. A mi se m’ha fet present el coll de l’Agnès, tan llarg. A l’Agnès li agrada cantar La Tempesta amb la seva veu blanca, sobretot les estrofes del mariner ofegat. Són els versos d’Ariel, l‘esperit maliciós de l’aire que fascina els homes amb la música, per confondre’ls:

A cinc braces ton pare jeu,

els ossos mudats en corall.

Amb ulls tornats en perles veu

i no es marceix, ni passa avall.

Amb l’Agnès no he tingut gaire traça. «Ai! Fas al revés de Pigmalió amb Galatea! No m’abraces, em transformes en estàtua i em tens en un pedestal. M’imagines d’esposa, d’amistançada, de mare, tot en una peça. Vull ser jo, no un rellotge. M’aclapares a còpia d’ensenyar-me geometria. Així em vols guanyar? Mai t’entretens? Podríem inventar una comèdia i disfressar-nos de dígraf, o d’ela geminada a la terra del punt volat. Com hem de ser un, si no saps ni mirar-me? T’omples els ulls de mi, dius, i només et reflecteixes en mi. Fuig!»

Un altre li ha fet més peça. M’ho va explicar amb afecte, però no sé què m’hauria defensat d’unes paraules tan esmolades. Em va inocular amb punxes de vidre una malenconia obstinada, desemparada, d’una buidor que incapacita i aïlla. Viure va quedar per als altres. Jo miro de sostenir-me amb regals com l’arpa fabulosa. Ningú ha escoltat una altra de tan immensa. La corda potser ha vibrat en proporció d’u a quatre, i això fa dues octaves: en una escala que es dobla a cada pas, un aritme de quatre té un logaritme de dos. Quan l’escala creix en múltiple de tres basta traduir el resultat multiplicant-lo per dos elevat a dos terços, si fa o no fa. Molt bé, però sento que els divertiments matemàtics i musicals són un remei molt just per a l’Agnès, tan sols un recurs d’eficàcia mecànica.

Arribarà a demà, el galió? Espavileu, fúries, que perdre l’esperança és una ofensa a l’esperit. No turmenteu els vius per les seves faltes? Els clàssics bé deien que els dissortats també són culpables. Veniu de pressa, doncs. Si naufraguem als esculls només trobareu la carcanada d’un mort pòstum.

Esculls benignes, al capdavall.