Eren de colors

4.09.2012

L’aigua del petit  estany brilla sota el sol canicular d’un dia del mes de juny. La Mariona mira des de la terrassa com les petites carpes de diferents tons ataronjats neden entre les espurnes de llum. El joc de colors i brillantors la tenen embadalida durant una bona estona.

S’acosta l’hora de l’escola i la mare la crida:

-Mariona, vine a esmorzar, hem d’anar a l’escola!

Li sembla que els peixos de colors han crescut una mica i la bassa d’aigua ocupa més espai. Ella és petita, no sap ben bé com funciona el món, però sap que les coses no poden créixer d’una manera tan precipitada. Tanca els ulls i els torna a obrir amb la seguretat que només són imaginacions seves o, potser, un efecte òptic provocat per l’aigua, el sol o la son que encara no s’ha tret de les orelles. Només han estat uns segons però, en obrir novament els ulls, ha comprovat que els peixos eren més grossos encara i que l’aigua començava a negar les plantes més properes.

-Mama! Vine! corre, corre!… mira que passa!

La mare arriba amb el barnús a mig cordar i descalça.

-Què passa, per què crides així? Què tens?

-Els peixos han crescut i el jardí s’està inundant!

La mare dirigeix la mirada cap al jardí i observa, incrèdula, que l’aigua es va estenent irremeiablement per tot el jardí i que els peixos, efectivament, són bastant més grossos que ahir. Li surt un crit que no pot reprimir. La nena s’espanta. Ara veu que realment això que passa no és normal. La cara d’esglai de la mare ho acaba de confirmar. La dona entra amb la nena a cercar el mòbil. Vol trucar a algú que sigui capaç de donar-li una explicació lògica a allò que estava passant al jardí de casa seva. Però, trucar a qui? Als bombers? A la policia? A l’Ajuntament de la població?…

De sobte escolten uns copets estranys que vénen del jardí. S’acosten a la terrassa i veuen que les carpes es colpegen entre elles. Els falta espai i lluiten per imposar-se.

-Mare, han crescut més i ara són negres! Tinc por, mare!

La dona intenta calmar la nena i l’abraça. No sap què fer. Després d’uns moments de reflexió pensa que han de sortir d’allà al més aviat possible i demanar ajuda. Es dirigeixen a l’habitació,  i es vesteixen a correcuita. Però mentrestant l’aigua ja ha pujat ràpidament fins al pis i els arriba als turmells. Impossible escapar, tot està negat i l’aigua va pujant inexorablement. Ara, des de la terrassa, només poden veure una superfície d’aigua tèrbola on uns peixos grossos i negres lluiten entre ells.

Pocs minuts després l’aigua oliosa cobreix tota la superfície terrestre. No queda cap resta de vida, només uns peixos enormes i negres senyoregen per tot el planeta, però només viuen amb l’objectiu de conquerir més i més espai per poder moure amb facilitat l’enorme embalum dels seus cossos.

* * *

-Mariona, vine a esmorzar, hem d’anar a l’escola!

La nena es desperta i salta del llit d’un bot, corre cap a la terrassa i observa com les petites carpes de diferents tons ataronjats neden entre les espurnes de llum. És un dia calorós del mes del juny. L’aigua brilla sota el sol canicular. El joc de llums i de colors la tranquil·litzen i somriu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Retroenllaç: Eren de colors | Motsmutsnats | Scoop.it

  2. Retroenllaç: El Premi Núvol a la Setmana del Llibre en Català | Núvol

  3. Acabo de llegir el conte i m’ha semblat fantàstic. Els peixos creen un suspens tal que tenia ganes d’arribar ràpid al final per veure fins on arribaven. A més té més d’una lectura, i la primera ha estat veure la societat depredadora en què estem immersos