Épater le senyor Esteve

2.07.2012

Recentment, per coses d’aquelles que té la vida, em van passar per les mans una llarga sèrie de llibres sobre la vida a Barcelona durant la segona meitat del segle passat. El diguem-ne cànon és ben conegut: Míster Evasió de Blai Bonet, El día del Watusi de Francisco Casavella, El carrer de les Camèlies i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, Si te dicen que caí, de Juan Marsé, El millor dels móns, de Quim Monzó, Momentos decisivos, de Félix de Azúa, El marit invisible d’Isabel Olesti, El dia que va morir Marilyn, de Terenci Moix o Familias como la mía, de Francisco Ferrer Lerín. Entre altres, esclar: els dic les que em van agradar. La idea era principalment veure com havia estat la vida a la ciutat on aleshores vivia, i veure com dialogaven entre si, respecte a un mateix moment i un mateix espai.

Allò ben curiós és que, de quan en quan, en les novel·les fetes en castellà, ja sigui a mans d’antigues restes de la “gauche divine”, o a mans d’aquell geni inesperat que era Francisco Casavella, et trobes explicacions sobre el català. En totes. Se’n podria (se n’hauria de) fer una antologia. A “Viento y joyas”, la segona part de la seva trilogia del Watusi, Casavella fa aparèixer breument un Pujol caricaturesc però molt encertat. Azúa confronta el poeta Gabriel, una mena de Ferrater construït a mitges entre el record i les projeccions d’allò que Azúa potser voldria arribar a ser, amb alguns prohoms catalanistes reunits a Montserrat. Marsé fa aparèixer l’idioma de quan en quan (la meva prospecció no va passar, però, per El amante bilingüe). Ferrer Lerín, el més divertit de tots, veu en la política lingüística de la Generalitat una conxorxa internacional de la CIA.

És com un punt cec. Sóc capaç de creure’m que la Transició va passar tal com l’explica Casavella, i que es va cuinar tal com diu Azúa. Reconec la veritat de l’al·legoria de Ferrer Lerín, i m’admira com l’escriu. M’enlluerna com escriu Marsé. Confio en la seva lucidesa. Però el seu Pujol no em representa. I encara menys el real: aquell polític que jugant a magnificar els seus èxits va convertir el país en una regió. Així, jo no tinc lloc dins tots aquests subterfugis per haver-se passat al camp del poderós. És més: em neguen. El fet em provoca un vaivé molt semblant a la nàusea que em provoquen certs passatges de Céline. Dins el seu esquema mental, allò “progre” (perquè parlem en gairebé tots els casos de gent que es percep a si mateixa com a progressista, o aliena al reaccionarisme, en principi) és allò castellà. Allò català és allò rural, conservador. O bé allò castellà és allò cosmopolita, i allò català és allò local, limitat. Pla i la seva boina (¿quants d’ells hauran llegit la conya que fa Ramon Solsona a DG sobre la relació entre els polítics catalans i Pla?). En les pitjors versions (que no entren aquí perquè no em dolen), el castellà és la llengua natural, que circula pel carrer sense imposar-se, i el català és la llengua artificial, oficial, del poder.

El castellà sembla aleshores l’última (i sense conseqüències) forma d’épater le bourgeois (el burgès barceloní, no pas el de Madrid) que els queda d’una joventut extingida entre góndoles i cignes. Com l’empresari de mitjana edat que aprofita el batibull d’una boda per banyar-se a una piscina i tornar a sentir-se tremendo. Segurament costaria fer-los entendre que vinc d’un poble ple d’obrers, on el gran dilema electoral sempre ha estat entre comunistes i socialistes, i on tanmateix tothom parla català. Si als del meu poble els suggereixes quelcom diferent, de fet, et miren amb sorpresa: “I en què he de parlar?” Qualsevol fuster sap, allà, que el castellà és la llengua dels que manen. I que aquests sempre te la fotran.

Per aquest punt cec, magníficament descrit per Joan Ramon Resina al llibre ressenyat aquí, s’opera un desplaçament: com que ells són els oprimits, o bé jo sóc opressor, o bé no existeixo. I pel camí, naturalment, potser acabi no existint.

Potser es tracti d’això.