Entre el vidre i la mosquitera

1.06.2012

En un primer moment, la bipolaritat és una malaltia que espanta, bàsicament per un desconeixement general del que se suposa anar marxant amb aquesta mena de trastorn al damunt. La gent tendeix a amagar aquests estats perquè els considera vergonyosos o bé creu que fan de mal veure. Gran part de la nostra societat fins i tot pot arribar a l’estigmatització.

En primer lloc, val a dir que la bipolaritat arrossega una sensibilitat especial, a més de posseir una mena d’espectre afectiu força més ampli, diríem, que la majoria d’habitants. És aquest el potencial que fa que es pugui sintonitzar millor amb un món menys material que anomenarem “ideàtic”, on la persona es troba més exposada a tot allò que no és possible d’experimentar en directe, com és el cas de les intuïcions o l’atracció envers el desenvolupament de la creativitat. Com explicitaria C. G. Jung, hi ha una marcada receptivitat pel que fa als arquetips, que no són sinó “els elements tan estructurals com ara primordials de la psyché humana”. Amb altres paraules, es podria dir que existeix una hiperactivitat de la “funció ideàtica”. Stanislav Grof parlaria de la “consciència holotròpica”.

Aquest darrer concepte podria semblar que es deixa anar pel món de la filosofia i fins i tot pel de l’esoterisme, però, després d’una formulació rere l’altra, es pot concloure que existeixen un seguit de bases biològiques de la personalitat ideàtica que el Dr. Javier Álvarez al seu llibre Éxtasis sin fe anomena “hipèria”. Aleshores, la hipèria esdevindria una mena d’activitat que aparentment es derivaria de la capacitat fisiològica que posseeixen les neurones de determinades àrees cerebrals per tal de funcionar de manera hipersincrònica, és a dir, amb l’objectiu d’encendre’s moltes d’elles i a l’uníson. La hipèria ens encaminaria cap a l’excés, que no seria sinó la forma de contacte amb els arquetips ja esmentats. Un símil el constituiria la sintonització de les ones hertzianes de la ràdio.

Uns quants aspectes positius es manifestaran sempre que se sàpiga sincronitzar amb tot allò bo, bonic i just. Un cop amplificada qualsevol idea, si aquest potencial del qual es disposa ens acompanya en el camí de creixement personal, resultarà evident l’existència d’avantatges respecte la resta de mortals, perquè es pot arribar a nivells d’autorealització ben considerables. Aquesta és una petita mostra de la cara amable d’aquesta dolença. En qualsevol cas, cal no perdre de vista l’existència de la llei dels oposats. Cada moneda té el seu revers, amb la qual cosa s’exercita la prevenció respecte les idees negatives, que poden dirigir-nos directament a l’autodestrucció; cal dir-ho.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Felicitats Maria. A tots ens cal conèixer i comprendre millor aquest tipus de transtorns. Com diu Shelley Carson en una entrevista recent, tot depen de la mirada. La percepció, que actua de filtre, no serveix per a captar al màxim el que succeeix sinó per no captar en excés. Així es presenta la paradoxa: qui hi veu massa resulta que emmalalteix.