Ens anirem tornant més lletjos

22.07.2012

A vegades a l’escriptor el guanya escrivint la pulsió del contacte directe, la immediatesa que ha mamat amb un ventall de músiques ben ampli. I en el contacte amb la gran literatura ha pogut sentir una escissió expressiva que ha acabat sent frustrant, ja que ell és fill també de l’ansietat alliberadora amb què aquelles músiques urgents, no sempre clàssiques, li arribaven.

Qui escriu perquè en té necessitat pot haver sentit alguna vegada aquesta dicotomia, la de ser alhora fill d’una ansietat que, per definició, no aconsegueix satisfer-se i d’un impuls expressiu que es voldria hereu d’una alta exigència humanística, i en la qual voldria inscriure’s també.

Aquesta pulsió està avui influïda per allò que, pel broc gros, anomena la cultura del rock i la urgència amb què es reclama, força estimulant però que s’interposa a virtuts antigues de caire humanístic, igual d’actuals, que valora també.
Es veu en aquesta contradicció, quan en canvi li sembla que haurien de saber coexistir. Amb aquestes armes, li ha de costar armar un text que sigui clàssic alhora que expressiu d’aquesta pulsió d’immediatesa.

És com si fes una qüestió irresoluble de no saber trobar altres vehicles per a l’ansietat. Això el porta a fer-se preguntes. Com és que no en tenia prou amb escriure poemes? Què li causava aquella inquietud que al principi confonia amb la que l’incitava a escriure?
Es diu que potser buscava en la poesia allò que trobava en el rock: la immediatesa d’una emoció que fos efectiva. Hi trobava a faltar una descàrrega, es consumia en una expectativa, no era tan espiritual com això.

Amb la mateixa inquietud, es proposa de captar escrivint els signes del temps, la paraula en el temps. Troba que allò que ara passa per insubstancial cobrarà un valor documental que caldria recollir, amb independència d’allò que s’explica sobre el món.
Li sembla que res no es deixa copsar, tot és volàtil. Però es diu que la volatilitat és pròpia dels mitjans, no pas de la vida.

La volatilitat, doncs, és aparent, però no s’hi pot deixar de comptar. Allò que canvia és el factor de la ubiqüitat.

El problema és que ell no es veu amb cor d’escriure un fresc del seu temps. Ell amb prou feines parteix d’històries mínimes, nascudes d’un entotsolament —de l’experiència irrellevant del jo que es contempla— que deu ser, en efecte, característic de l’època.
És conscient que no té una perspectiva àmplia sinó limitada, i tot i així la voldria com a punt de partida per interpretar ja no el món, sinó allò que li arriba del món.

S’ha fet una idea de la genealogia del seu impuls expressiu.

En el romanticisme alemany, l’anhel d’infinit abraçava tant la introversió com la visió cosmològica de l’home confrontat a l’univers. Amb el temps, aquesta ambició va anar deixant-se guanyar per un escepticisme de fons que va acabar fundant el realisme literari, i el naturalisme més tard.

D’aquest afany totalitzador neix la novel·la moderna, d’un afany èpic que remet als orígens de la narració. Però d’un temps ençà li sembla que ja no és possible satisfer aquella ambició.

Als seus ulls no en queda altra que partir de motius que, sense pretendre que siguin significatius, donin l’aire d’aquest temps, una mica com Joseph Roth quan escrivia els seus articles sobre el Berlín d’entreguerres.

I intentar fer-ho, com ell, en la cruïlla de la modernitat més rabiosa —formes del kitsch incloses— i la barbàrie que s’intueix.
La barbàrie que s’intueix.

Això va per llarg, han tornat per quedar-se. I ara, ja madur, l’escriptor es troba de nou amb aquella ànsia, amb aquell desconcert.

Buscaran neutralitzar la inquietud de comprendre el que passa. Pretendran que ens tornem esclaus feliços, i porucs. Ens administraran dosis creixents d’Entreteniment. Ens sumiran cada dia en l’Angoixa per saber què serà de mi, de nosaltres.
Però això no és pas nou, es diu l’escriptor, ha passat més vegades.

I, amb el sarcasme après d’aquelles músiques urgents abans que no dels autors clàssics, se li acut que —siguin quines siguin les estratègies canviants que adoptarà llavors l’escriptura— d’allò que no hi ha dubte és que ens anirem tornant tots cada vegada més lletjos.

I així passa per excèntric, per boig, mentre damunt els turons ja s’albiren els bàrbars i ell va pregonant a tothom qui se’l vulgui escoltar:

—Ens anirem tornant tots cada vegada més lletjos! Ens anirem tornant tots cada vegada més lletjos!

Etiquetes: