Engrunes poètiques

21.03.2017

En aquest món canviant i convuls en què tot i tothom duu una etiqueta que l’identifica, fins i tot els dies tenen la seva quota de protagonisme dotant-los de significança internacional. El dia 21 de març, per exemple, podríem dir que és el Dia Internacional del Novruz, la celebració de l’inici de la primavera i de l’Any Nou per a bona part de la població de l’Àsia Occidental, Central i Meridional, juntament amb les regions caucàsiques i balcàniques –i, sincerament, ho he hagut de buscar perquè a priori hauria dit que es tractava d’un plat típic marroquí ben especiat. El dia 21 de març també és el Dia Internacional de l’Eliminació de la Discriminació Racial; la data coincideix amb l’efemèride que va tenir lloc un 21 de març de l’any 1960 quan, de manera brutal, 69 persones que es manifestaven de manera pacífica contra l’apartheid van ser assassinades per la policia sud-africana de la ciutat de Shaperville.

Màrius Sampere serà traduït, per fi, a l’anglès | Foto: Toni Moreno

Certament, no solem estar al cas del calendari de dies internacionals que genera la UNESCO, però si diem que, a més d’aquests dues celebracions, el dia 21 de març també és conegut com el Dia Mundial de la Poesia, potser sí que ens sonarà més. Si més no, quan hagi acabat el dia podrem relacionar la sobredosi de poesia a què ens haurem exposat a través de mitjans digitals o de paper amb això que us estic explicant ara. Fa un temps, arran de l’arribada del Blue Monday ens preguntàvem –em preguntava- per què calia celebrar-ho tot i, ja posats, comercialitzar-ho; potser ara em llanço pedres sobre el meu teulat, però hi ha dues celebracions sagrades en el meu calendari personal –a banda del Nadal, que ja és sacre per ell mateix-: el Dia Mundial de la Poesia i Sant Jordi. La resta, són més o menys discutibles, en funció de l’efervescència social o política del moment, o en funció del “bombo” mediàtic que s’hagi generat en cada cas, però en un país on el 35% d’habitants admet no llegir mai, em sembla essencial promoure la lectura en qualsevol de les seves formes. La poesia, segurament, és la germana lletja de la literatura, aquella que no vol ningú, la que tothom arracona perquè té una bellesa complicada i un interior complex i profund. Mai associem un best-seller amb un recull de poesia. Sort en tenim dels llibres de l’estatunidenc James Patterson –amb una prolífica producció de best-sellers que arriba a la trentena de novel·les- l’Albert Espinosa o la Pilar Rahola que omplen les parades de Sant Jordi, oi? Res a dir, que tothom llegeixi el que vulgui, però que llegeixi. Ara és el moment de la poesia, recordar els clàssica i els que no ho són tant; recordem aquells romàntics que vivien amargament la seva existència i la reproduïen en octaves, dècimes o sonets.

No podria acabar aquesta mínima defensa de la poesia sense fer una mica de tasca evangèlica i recomanar, sense pressions, alguns –tan sols tres, per no embafar-vos d’entrada- dels reculls poètics que són i seran imprescindibles per a la meva memòria, amb l’esperança que ho hagin estat o ho puguin ser per a d’altres. En primer lloc, no puc deixar d’esmentar els Sonets, de William Shakespeare, plens de vida i de mort alhora, un recull de bellesa i decrepitud tan sublim per al qual no passa el temps. Un altre volum ineludible per a mi és l’Antologia poètica de Charles Bukowski, el mestre del realisme brut, nihilista per defecte i a consciència i autor de poemes que discuteixen les relacions amoroses ortodoxes, que carreguen contra el seu propi pare i que ploren per la crema de la Biblioteca Pública de Los Angeles. I per acabar, us recomanaria Ningú més i l’ombra, de Màrius Sampere, per a mi màxim representant de la poesia catalana de la generació nascuda abans de la Guerra Civil. De vegades és cru amb el destí dels éssers humans, però sovint parla com aquell nen que fou i ens provoca un somriure contingut. Aquestes que us deixo avui, tan sols són engrunes d’un àpat ple de poemes, però les engrunes, segons com, també atipen.

No són poemes

No són poemes,
Són totes les vegades
que m’heu deixat sol

aquí, enmig de les bombolles
esclatants, així s’expressa
l’univers dels posseïts:

massa tard, ja és massa tard:
em pixo a sobre,
em moro a sobre.

(Màrius Sampere, Ningú més i l’ombra)