Enderroqueu la Sagrada Família

20.01.2016

L’any 1965, La Vanguardia Española publicava una carta col·lectiva contra l’acabament de la Sagrada Família. Entre els signants hi havia Oriol Bohigas, Alexandre Cirici, Oriol Martorell i Maria Martinell, però també una rellevant representació del clergat català més progressista: Pere Busquets, Miquel Estradé, Evangelista Vilanova, Ricard Pedrals, Frederic Bassó, Josep Alemany, Joan Jarque, Casimir Martí, Josep Bigordà, Modest Prats, Josep Hortet i Pere Tena. En la carta s’esgrimeixen dos arguments religiosos de pes contra les obres de la Sagrada Família: les grans esglésies no tenen sentit en la ciutat contemporània i un temple expiatori no té cabuda en el marc catòlic conciliar i popular català del moment.

Sagrada Família (1896-1905) Font: AFCEC

Sagrada Família (1896-1905) Font: AFCEC

Ignasi Moreta, en ple triomfalisme catòlic del 2016, escriu en un article recollit a Núvol que cal reivindicar la Sagrada Família com una església viva, amb culte, pregària i devoció catòlica fidel. Abjura del “parc temàtic Sagrada Família” que s’ha creat a major glòria dels milions de turistes a la cerca de Gaudí—i a major glòria del Cardenal-Arquebisbe emèrit de Barcelona Lluís Martínez Sistach, que va disposar d’un papa i una maquinària secular en la monumental dedicació de la Sagrada Família al culte catòlic. Tanmateix, com lamenta Moreta, el culte és inexistent i el temple expiatori-basílica roman com una atracció secular més de la Barcelona turística desnaturalizant. Enfront d’aquesta secularitat turística que passa per caixa, Moreta vindica el sentit espiritual, religiós, cultual, el-que-sigui, de la Sagrada Família.

Però, quin sentit religiós pot tenir la Sagrada Família?

Moreta parla de la Catedral de Barcelona, església històrica del catolicisme barceloní, amb canonges que aparentment resen i mantenen el culte catòlic al cor cristià de la ciutat comtal. Moreta també parla de la missió parroquial encomanada a la Sagrada Família i relegada a la cripta del temple i a un minso i minoritzat paper pastoral i evangelitzador, els cristians de barri transmutats en cristians de segona. Finalment, Moreta disserta sobre les grans concentracions pastorals que ha acollit la Sagrada Família i que han servit més a la faraonització de la figura de Martínez Sistach que a una autèntica missió pastoral catòlica, sigui atri dels gentils, sigui nova evangelització—marques catòliques per l’adoctrinament de tota la vida amb format 2.0-hipster.

I Moreta, en tot el seu article, oblida que la Sagrada Família no és cap de les coses que enumera; la Sagrada Família continua essent un temple expiatori.

Als temps finiseculars del Vuit-cents, en les darreries del pontificat de Pius IX i l’annexió de Roma al Regne d’Itàlia, el món catòlic emprenia la seva modernització conservadora—de religió tradicional a religió moderna. En aquest esperit, Pius IX i el seu successor Lleó XIII blasmaven els errors de l’altra modernitat, això és, el liberalisme, el socialisme i l’ateisme. Davant tanta efusió de pecat a l’esberlada i estripada Cristianitat europea, van començar a sorgir les reparacions i les expiacions catòliques. Tot plegat va cristal·litzar en una de les devocions catòliques més populars: el Sagrat Cor de Jesús. El Sagrat Cor de Jesús representava l’expiació dels pecats moderns i el salvament dels fidels catòlics i l’Església de Crist. Enmig de les pregàries devocionals, misses de sufragi per l’expiació dels pecats, i pelegrinatges, va aparèixer la idea de construir santuaris al Sagrat Cor de Jesús que fossin sufragat per les almoines dels fidels en tant que expiació dels pecats propis i del món. El primer santuari d’aquestes característiques va ser impulsat per Pius IX a Roma l’any 1870. Aturat per l’annexió italiana de Roma, va ser reprès el 1880 i acabat el 1887. Sant Joan Bosco i el seu apostolat del Sagrat Cor de Jesús—un apostolat inicialment jesuític—foren crucials per l’acabament del temple, avui encomanat a la família salesiana de don Bosco.

La Sagrada Familia l'any 1920

La Sagrada Familia l’any 1920

En paral·lel al projecte de Roma, el 1873 la joveníssima III República Francesa votava a l’assemblea nacional la llei que establia la construcció del famós Sacré-Cœur del Montmartre parisenc. Amb el suport de Pius IX, i emmarcat en el restabliment de l’ordre moral i en la repressió posterior a la comuna revolucionària de París, el temple de Montmartre també s’havia d’erigir per mitjà de les donacions dels fidels, aquest cop amb patrocini estatal. Cal no oblidar que els canons de la butte Montmartre van ser un dels primers escenaris revolucionaris de la comuna de 1871. On va sobreabundar el pecat revolucionari, l’ordre moral francès féu sobreabundar l’expiació repressora.

I vet aquí que arribem a Barcelona, l’única ciutat del món juntament amb Mèxic D.F. que té dos temples expiatoris.

El temple expiatori del Sagrat Cor de Jesús al Tibidabo va néixer gràcies a la Junta de Caballeros Católicos, que el 1886 va cedir els terrenys de la muntanya a Sant Joan Bosco per construir-hi el temple que expiés els pecats de Barcelona. La seva construcció va ser atzarosa: primera pedra el 1902, dedicació el 1961. Tot i que el projecte original era d’Enric Sagnier, la llarga durada de les obres ha propiciat el poti-poti actual i l’abominable resultat que empastifa la pobra muntanya del Tibidabo. Com al temple expiatori de Roma, la família salesiana s’encarrega de la pastoral del temple i hi permet la joiosa expressió de l’integrisme espanyolista més nostrat del catolicisme català.

Amb tot, com que el pecat modern sobreabundava a la Barcelona vuitcentista, els catòlics catalans van sentir la necessitat de construir un altre temple expiatori. En paral·lel a la construcció expiatòria en l’amenaçant cimbell muntanyós i dominador del Tibidado, aquest cop es va optar per ferir la trama urbana de l’Eixample. L’any 1881 Josep Maria Bocabella, devotíssim de Sant Josep i de la família cristiana, va comprar els terrenys per erigir un temple expiatori dedicat a Jesús, Maria i Josep, models de la família com cal. Com la resta de temples expiatoris, el projecte de la Sagrada Família expiava els pecats mitjançant les almoines dels fidels—és d’admirar com avui els japonesos i americans sufraguen l’expiació dels pecats dels barcelonins. La resta de la història ja és coneguda amb Gaudí i etcètera.

L’esperit catòlic de Moreta se sent torbat que la Sagrada Família no sigui un lloc de culte com cal i s’hagi convertit en un parc temàtic ocasionalment emprat per divinitzar el miles gloriosus del catolicisme barceloní que ha estat Martínez Sistach. Per contra, el meu esperit peculiar se sent torbat que la Sagrada Família simplement sigui. No es tracta ja d’abordar el sempitern debat sobre el valor artístic i arquitectònic de la continuació de l’obra de Gaudí, especialment quan es fan els nyaps decoratius i litúrgics presents a l’interior del temple. El gran problema és que en la nostra Barcelona secular(itzada), en la nostra Rosa de Foc venuda al turisme neoliberal i al capitalisme de borratxera, el catolicisme català estigui promovent la construcció d’un temple per expiar els nostres pecats moderns. La Sagrada Família, ahir com avui, continua ferint i insultant la trama urbana de la Barcelona-Rosa de Foc. És lícit que Moreta vulgui reaprofitar el temple expiatori, quasi acabat, per a la missió catòlica de tota la vida, que és la de salvar ànimes i guiar-les; però, si-us-plau catòlics, deixeu d’expiar per les nostres vides. Feu el que vulgueu, però no ens expieu. I encara menys quan cada any l’integrisme catòlic barceloní renova la missió de l’expiació dels pecats moderns amb la processó de Sant Josep de la Muntanya, que culmina a la Sagrada Família amb tota pompa cardenalícia. No oblidem que Sant Josep era i és els amors de l’integrisme català, des de l’inspirador de la Sagrada Família a l’egregi Francisco Canals Vidal, metafísic tomista teoritzador de la vital intercessió de Sant Josep en la salvació del fidel modern. Ite ad Joseph!

Sagrada Família

Sagrada Família

A la façana original de la Sagrada Família l’expiació catòlica barcelonina va necessitar de representar l’anarquista de la bomba, emblema cimal del pecat modern. Entre el Sant Josep repressor i l’anarquista alliberador, avui el catolicisme barceloní i català ha de decidir com cicatritzar la ferida arrogant i vexatòria que el temple expiatori de la Sagrada Família encarna. L’any 1965 ja ho van veure clar; ara només cal que ho vegin clar l’any 2016. Després, tal volta, podrem procedir al seu enderroc de salvació pública, a la seva coherent lefebvrianització insular prelatíciament personal, a la secularització museística de nyap post-gaudinià, o a la definitiva disneylandització-sense-mitra d’aquesta Sagrada Família tan pecaminosa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

12 Comentaris
  1. Una poca-soltada molt culta, molt informada i molt informativa -desconeixia tota la història de l’intregrisme catòlic barceloní i d’aquell horror kitsch del costat del Tibidabo- i molt agradable de llegir, però poca-soltada al capdavall. El punt de provocació gratuïta també està bé.

    • Tant de bo aquestes provocacions es generalitzin i amb valents articles com aquest tornin a manifestar-se les veus que que despullen la part més fosca i encara molt desconeguda del catolicisme més ranci , que per altre banda te vocació d’etern.
      Aquest catolicisme , al nostre país, és un autentic poder a l’ombra. Milionari, integrista i decadent.

  2. Excel.lent article. Al principi m’ha espantat això d'”enderrocar” però al final veig que et conformes amb la seva secularització o disneylandització. Bé.

  3. Destruïr és molt fàcil, massa. A veure quan construiràs alguna cosa. Si tothom actués igual no tindríem res. Menys mal que encara queda qui passa de gent com tu i en comtes de perdre el temps en enginyoses crítiques destructives fa coses.

  4. Tens raó, aquí hi ha quelcom que està de més. Però no es la Sagrada Família, un temple més pagà que cristià per qualsevol amb un mínim coneixement d’història i simbologia. Lo que sobra en el món modern es el catolicisme, la religió cristiana ja fa temps que no encaixa.
    Si vols destruir, comença per aquí. Ves cremant esglésies de l’OPUS d’aquestes que son més semblants a centres de reclutament neofeixista que a temples d’oració, per exemple, o escoles bressol sectàries que ensenyen als nens catalans ja de petits a ser petits cristians integristes sense cap tipus de criteri propi.
    Tens molta feina. Ves fent, que de coses que fa falta enderrocar en tens, i moltes, i ja si un cas, un cop tot a terra, m’avises, i mirarem això de la Sagrada Família, i llavors t’explicaré quines son les raons per les que aquesta ciutat la necessita, cap d’elles cristiana.

    • Doncs a mi el que em sobra és la quantitat d’arquitectura mediocre que hi ha a Barcelona. Tants nuñezynavarros i similars. Els edificis de la Plaça Catalunya són quasi tots abominables. Per on comencem a enderrocar? Jo començaria primer amb el Corte Inglés… I ja no pararia.

  5. Estoy totalmente de acuerdo con el Sr. Moreta. Tendrá que ser el nuevo Arzobispo Sr. Omella que lo tendrá que arreglar tal problema.

    • Monsenyor Omella ja ha dit que la seva missió es evangelitzar el poble de Déu, no ve a destruir res,
      en tot cas destruirà el pecat amb la seva santedat.Lolita Margarit, religiosa.

  6. Publicació digital:
    “Núvol el digital de cultura: GALERIES.”
    “Enderroqueu la Sagrada Família.”
    Borja Vilallonga. 20.1.2016.

    1965: escrito en “La Vang.”: carta colectiva contra la terminación del templo proyectado por Gaudí ya llamado S.Família.
    . Algunos firmantes: Oriol Bohigas, Alexandre Cirici, María Martinell, Oriol Martorell.
    . Entre los clérigos y dentro del “marco católico conciliar y popular del momento”:
    Joseo Alemany, Josep Bigordà, Frederic Bassó, Pere Busquets, Joan Jarque, Miquel Estradé, Josep Hortet, Casimir Martí, Ricard Pedrals, Modest Prats, Pere Tena, Evagelista Vilanova, con el argumentario: “las grandes iglesias no tienen sentido en la ciudad contemnporánea y un templo expiatorio no tiene cabida en el marco católico conciliar y popular del momento”

    Ignasi Moreta: desarrolla una crítica de la situación de la S.Fam “como espacio secular más de la BCN turística desnaturalizante”, alargándose en la crítica.

    Vilallonga: “Y Moreta, en todo su artículo, olvida que la S.Fam. No es ninguna de las cosas que enumera; la S.Fam. Continúa siendo un templo expiatorio”
    . Digo: puede que Moreta se pase un poquillo, pero tiene razón, aunque las ‘razones’ toman vías insospechadas. En todo caso, la condición de temple expiatorio prácticamente deja de serlo cuando el obispo Irurita despide a los dos más defensores de la “causa” Gaudí, o sea, en 1935.

    Discrepo de Vilallonga en que la Iglesia católica “con Pio IX y su sucesor León XII luchaban contra los errores de “la otra modernidad”, esto es, el liberalismo, el socialismo y el ateísmo”

    Dice que el primer santuario de las característicias expiatorias (expiación de los pecados) fue impulsado or Pio IX y para la ciudad de Roma(1870), parado y reemprende su construcción por los salesianos en 1880 y terminado en 1887. VERIFICARLO. Tenía un gran sentido tal obra por Pío IX, toda vez que necesitaba de tesorería para atender sus necesidades. Y así se van emprendiendo otros proye tos expiatorios teniendo en uno de sus objetivos la recogida de dinero por parte del clero católico. Por decirlo de alguna forma, es como el pago de “Bulas” pero a lo bestia y por un tiempo específico, como también hay el objetivo de que los feligreses expien sus pecados y por tanto en caso de muerte el cielo les reciba (el cielo católico apostólico y romano)

    Aportación de Vilallonga: México D.F. Y Barcelona son las dos únicas ciudades que disponen de dos templos expiatorios.

    1902: primera piedra al templo del Tibidabo.
    . Primera huelga general en España. VERIFICARLO
    . 1961: terminación.
    . Autor: Enric Sagnier (León XIII en su condición de Rey, le nombra marqués)
    . Religiosos: familia salesiana.

    Sobre el llamado “anarquista liberador”, como dice: “el anarquista de la bomba”, se halla en la capilla del Rosario y no en la fachada (del Nacimiento)

    Frase de Vilallonga: “podremos proceder a su demolición de salvación pública, a su coherente lefebrianización insular”
    . Digo: Lefebre estaba en contra del modernismo, y movimiento dentro de la Iglesia católica (apostólica y romana) llamado “modernismo”: el popular y generador de turismo internacional, es el más conocido y externo que en general solo suele apre ciarse en la arquitectura, cuando en realidad campea por todos los escenarios del quehacer humano del último cuarto del siglo XIX y el primer cuarto del siglo XX, aunque los ecos quedaron bien reflejados en el Concilio Vaticano II. De tal forma, que la presencia de clérigos católicos contra la continuación de la construcción del Templo de la S.Fam. pudiera estar influída por el “Concilio Vaticano II”, pero también y fundamentalmente, contra la condición “modernista” (aquí, en el sentido de ideología que encerraba todas las herejías que se habían desarrollado dentro de la Iglesia católica apostólica y romana a lo largo de los siglos, y el clero católico español se hacía suya la lucha contra dicho modernismo y como no, según mi criterio, contra todos los “modernismos”)

    El artículo de Vilallonga utiliza materiales diversos y una parte quedan al albur de una coctelera. Al final, los materiales diversos yuxtapuestos con lo obtenido de la coctelera, determinarán su artículo. Realmente, osadía no le falta y el valor de su artículo es el de un joven que expresa su criterio y tiene voluntad de hacer sentir su enfado. Punto y aparte.

    Joan Palmarola Nogué
    palmarola3@gmail.com
    Barcelona, 23 de gener del 2016

  7. “Jesús, Maria i Josep, models de la família com cal”?
    Però si el veritable pare era un colom!!! …. i Josep tant sols s’ho mirava amb estupefacció.