En Pere Gallarí o la senyoreta Salomé

25.01.2017

Des de fa dies que visc en el dubte de qui em va encomanar el gust per la lectura. No vull oblidar cap nom de les “culpables”. Només sé que totes van ser dones.

Aquest exercici d’evocació gairebé psiconalítica em remet, sempre, al Batxillerat i al COU. Em vénen a la memòria les professores Dolors Tresserras i la passió amb què ens va transmetre el realisme social o ens va fer entedre La Celestina. Recordo els ulls de Carme Arenas, amb qui vam conèixer el teatre català quan contemplava, al Lliure, aquella dama enamorada que era Anna Lizaran. Enyoro les classes magistrals de Marta Mata… però, i abans? Què va passar durant l’EGB? No hi va haver ningú capaç d’ultrapassar el mandat de fer-nos aprendre noms, dates i moviments?

Em pregunto si jo ara sabria explicar als meus fills l’argument de Zalacaín el aventurero de la mateixa manera que ho podria fer, a ulls clucs, amb el de Quanta, quanta guerra i el periple del protagonista, Adrià Guinart, que la Teresa Cabré ens va inocular per via endovenosa a la Facultat de Filologia Catalana i que s’ha quedat a viure amb mi per sempre més.

Em vaig adonar que tota aquesta regressió anava acompanyada d’unes notes musicals que provenien d’un piano llunyà. Un piano de classe de música en una aula de grans finestrals des dels quals abastàvem a veure les copes dels plataners del pati d’una escola, encara no activa, però que estava en vies de ser-ho.

Mentre arribava aquell moment en el qual s’esborrarien de les portes els rètols de  “Niños” i “Niñas” i que estudiéssim plegats, entre els meus records ha emergit, enmig d’una pluja de bocins de guix i de boles de paper, la figura grisa de la senyoreta Salomé.

Partitures dins d’una cartera arnada, diapasó, afinador de tub a la mà i la mirada fixada en la porta –per on podia aparèixer en qualsevol moment la directora afí a un règim que agonitzava al llit–, la senyoreta Salomé entrava a classe embolcallada d’una timidesa llòbrega, l’origen de la qual se’ns escapava.

La tristor ho amarava tot en aquella dona enigmàtica. El cabell canós i rinxolat, la rebeca color marengo, la faldilla que arribava fins a uns turmells recoberts de mitges, també grises i que es perdien dins d’unes sabates de cordons que havien fet vot de castedat… Tot semblava néixer en un silenci imposat, però no existia cap escletxa per on poder atansar-nos al seu interior.

La puc veure a peu dret, de cara a un grup de més de 30 nenes. “Un ou fa la gallina a cànon”, ens indica. Tres tocs de batuta al faristol i arrenquem. S’obre la porta de l’aula i sabem, per pacte tàcit, que hem de saltar a “De colores, se visten los campos en la primavera”. Marxa l’intrús o la intrusa. Tres nous tocs al faristol amb la batuta i repetim el mateix fragment d’en Pere Gallerí fins a retenir les notes i la lletra sencera de la cançó. Som a mitjan novembre del 75. La porta de l’aula es tornar a obrir quan és a punt d’acabar l’hora de música i entonem “Una mañana fresquita de mayo”. La professora titular avança entre els pupitres i s’asseu davant el mapa de rius de la península ibèrica que presideix la paret central. La senyoreta Salomé, amb el cap cot, recull els seus estris, tanca la tapa del piano i marxa fent la dansa íntima dels set vels que Strauss va crear per ella, inspirant-se en la de Wilde.

Però ens deixa el neguit de conèixer, de saber-ne més. Qui era en Pere Gallerí? Per què ens la fa cantar justament avui? Qui era la dolça dama d’Alió? I la donzella que brodava mocadors a la vora de la mar? I l’hereu Riera? I el comte Arnau?

Viure i estudiar a prop del palau de la Virreina i de la Casa Beethoven i haver de passar a diari per la Biblioteca de Catalunya van fer la resta. Això i la impagable ajuda d’aquells llibrets apaisats de “Cançons catalanes 1 i 2” d’Antoni Nogueras i Brunet, que corrien en els focs de camp de les excursions de l’esplai i a través dels quals vam conèixer els romanços i les llegendes que no ens explicaven a l’escola.

Seria fabular pensar que la senyoreta Salomé era una republicana depurada que havia de fer classe en una “Escuela Nacional” per sobreviure i que la seva particular lluita callada era transmetre’ns allò que encara era prohibit? M’agrada pensar que sí, i que va ser la seva manera de sembrar llavors i deixar que fóssim nosaltres qui les descobríssim i les adobéssim.

Escric aquestes reflexions mentre preparo l’entrevista que li hem de fer a en Joan Martori, professor de llengua catalana i literatura i membre del Col·lectiu Pere Quart, impulsors del valent i necessari manifest “SOS literatura a l’ensenyament”.

Joan Martori em va demanar aquest article, i ha estat gràcies al fet de redactar-lo que m’he adonat que vaig estudiar Filologia Catalana i em dedico a parlar de llibres en un mitjà de comunicació, gràcies a una professora de música, que en realitat ens ensenyava literatura.

No va ser a Idumea, sinó al Raval barceloní. I la nostra Salomé no va tallar caps, sinó que els va omplir d’històries fantàstiques que ens eren desconegudes fins la irrupció en les nostres vides del seu afinador de tub, del seu diapasó, del seu faristol i d’aquella batuta ensinistrada i múrria, malgrat la grisor de la fusta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Gràcies per aquesta visió tan sincera i senzillament humana, que pot ajudar a entendre que el plaer de la lectura i l’amor a la literatura com a font vital i de reflexió ens és del tot indispensable, sobretot en aquests temps adversos de carallots ensofrats escampant doctrines fofes.
    A molts que venim de la classe menys afavorida, ens va salvar l’actitud, més que els discursos, l’entusiasme, més que les teories i, sobretot, la tasca intel·ligent dels autèntics mestres. Ells són el que forma, educa, ensenya, fa créixer i allibera.

  2. Gràcies, senyora Argudo, per haver sabut donar llum a la grisor de la senyoreta Salomé. I amb ella a la de tantes figures “apallissades” per les circumstàncies que, d’amagatotis i amb un gest que podía semblar rebec –quina altra cosa podien fer?-, de tant en tant trencaven amb el “silenci imposat” que vostè evoca. Gràcies per atiar el gust de la lectura des del programa de ràdio (“Punt de llibre”) que condueix cada dissabte. Gràcies també per haver contribuït a posar de manifest que els escriptors i la indústria editorial difícilment sobreviuran si no es fomenta l’educació literària a les aules.

  3. És molt d’agrair aquesta evocació del món de la literatura: de les històries i dels personatges que no deixen de fascinar-nos. I gràcies a la màgia d’una professora de música sensible i a la seva capacitat de transmissió. Tot això que sembla quedar tan lluny dels que volen pervertir l’ensenyament amb teories pseudopedagògiques. Tenim la sort que aquella llavor literària ha fructificat en una excel·lent comunicadora radiofònica que ens regala un programa com “Punt de llibre” en què la literatura és protagonista. Gràcies, Pilar Argudo.