En Patufet

Avui dia, encara hi ha gent que es pensa que les llegendes, mites, rondalles, contes populars, etc. no tenen cap mena d’interès més enllà de la pura manifestació folklòrica. Aquest tipus d’actitud és una clara mostra d’analfabetisme cultural, ja que no només s’és incapaç de captar el sentit profund dels mites, sinó que tampoc no se sap reinterpretar-los en clau de present.

A Catalunya, hem tingut tres problemes a l’hora de reinterpretar els nostres mites populars: d’una banda, els marxistes-materialistes, que solen ser incapaços de pensar els objectes culturals i/o espirituals com a ens dotats d’autonomia; de l’altra, els escriptors realistes-costumistes, que menyspreen per defecte tot allò que no sigui un retrat mundà (de vegades, pedestre) de la societat contemporània; i finalment, els estructuralistes-grollers, que es neguen a considerar que símbols i mites puguin tenir cap mena de semàntica.

Tenia raó Jung quan afirmava que si volies conèixer una cultura, una societat, havies d’entendre els mites que conformaven el seu viure. Entendre el mite vol dir comprendre el batec d’una cultura, viure-la des de dins. Per exemple: no és el mateix la mitologia grecoromana que la germànica, no són bescanviables. La diferència essencial, profunda, entre l’una i l’altra pot explicar perfectament l’existència de dues Europes en el si d’un ens tan burocràtic i inútil com la Unió Europea. I sumem-hi, si voleu, la mitologia eslava i ja tindrem una clau interpretativa més del conflicte geopolític actual a Crimea.

Dit això, em disposo a fer una interpretació del conte-mite d’en Patufet (sent conscient que potser algú altre ja n’ha donat una interpretació semblant, si bé ho desconec), i aprofito l’avinentesa per recomanar els llibres Contes populars catalans(Farell, 2005) i Contes catalans retrobats(Farell, 2008), dos reculls fets per Sílvia Caballeria i Maria Carme Codina, i amb unes il·lustracions excel·lents d’Elisenda Soler. En tractar-se d’un conte popular, antic, se’n poden trobar diverses versions a tota Europa, amb lleugers canvis i variacions. Probablement, el conte expressa simbòlicament un ritual de pas arcaic. (Vegeu per exemple què en diu Jordi Bilbeny). Ara bé, la pregunta que m’interessa és la següent: per què en Patufet assoleix, en la cultura catalana, tanta importància? Per què és tan conegut a casa nostra?

Quan una figura de l’imaginari popular té tant d’èxit en el si d’una cultura, se sol deure al fet que aquesta figura quintaessencia algun element arquetípic de dita cultura, això és, algun element de l’inconscient col·lectiu ha pres forma i s’ha objectivat en una figura fàcilment identificable per les persones que viuen (en) aquella cultura. A partir d’aquí, aquesta objectivació, per dir-ho en paraules de Ferrater Mora, passa a formar part d’una trama cultural. Aquest seria el cas d’en Patufet.

Així doncs, cal buscar les raons de l’èxit d’en Patufet en el si de la mateixa cultura que l’ha encimbellat, i alhora, l’anàlisi d’en Patufet revelarà trets idiosincràtics d’aquesta cultura i ens permetrà entendre-la més a fons. A parer meu, Patufet quintaessencia dos arquetips molt nostrats: la petitesa i la resistència cultural. D’una banda, Patufet és inequívocament petit, menut, no aixeca un pam de terra, i n’és plenament conscient, fins i tot podríem dir que n’està cofoi, de la seva condició. De fet, Patufet té un excés de consciència, una cosa molt característica dels catalans, sobretot en relació a la pròpia història. És un personatge amb poca èpica, i la poca que té és mesurada, sensata, minsa, no és gens eixelebrada. O per dir-ho d’una altra manera: és una èpica d’estar per casa, un heroi domèstic i de bon tractar. La petitesa de Patufet el fa ser responsable, molt conscient de les accions dels altres (canta cançons perquè no el trepitgin) i de les pròpies limitacions. Patufet és, en aquest sentit, una quintaessenciació d’un determinat tarannà català. (Cal tenir en compte que a Catalunya, si més no a la Catalunya contemporània, hi ha una fascinació per allò petit: les manualitats, l’artesania, els pessebres, la pròpia geografia, el sentit comú, el “trocar de peus a terra”, etc.) Patufet és l’antítesi de l’heroi hispànic, del militar imperial que conquereix territoris i crema naus, del boig que perd l’oremus en operacions quimèriques, de l’estil Aguirre, la cólera de Dios. En definitiva: Patufet és un heroi menut, no-romàntic, que s’atreveix a sortir de casa amb el ferm propòsit que el respectin, si bé no vol molestar a ningú.

D’altra banda, Patufet quintaessencia un altre arquetip, una altra constant, del viure català: la resistència cultural. Vull dir: la figura del bou no és sinó la presència, l’omnipresència amenaçadora, de l’Estat Espanyol ––o de qualsevol altre Estat que pretengui fagocitar o aculturitzar Catalunya. En un primer moment, Patufet és engolit pel bou; ara bé, amb paciència, treball i enginy, el bou l’expel·lirà. Els pares d’en Patufet es poden interpretar com la Història de Catalunya (amb majúscules), aquella que té les seves arrels en l’Edat Mitjana i que sempre serveix per projectar-se cap al futur en moments d’incertesa cultural. Patufet ha sortit sa i estalvi del seu percance amb el bou, i en la mesura que aquest no l’ha digerit, podríem afirmar que n’ha sortit victoriós. Tal vegada, i tenint en compte la situació política actual, l’estratègia catalana continua sent l’aposta-Patufet, és a dir, sortir de casa amb la ferma voluntat que et respectin, consciència de la pròpia condició menuda, paciència, treball, enginy, no buscar l’enfrontament directe, confiança en un mateix i resistència a ser «digerit» per un ens boví.