Emili Teixidor, un escriptor espanyol

22.06.2012
Jordi Llavina i Emili Teixidor.

Jordi Llavina i Emili Teixidor.

Emili Teixidor és un dels grans novel·listes del nostre temps. Retrat d’un assassí d’ocells, El Llibre de les Mosques i Pa negre són tres obres indiscutibles, que passaran a la història de la literatura catalana com hi han passat Elegies de Bierville, Mirall trencat o Primera història d’Esther. Jo l’havia entrevistat diverses vegades. A Igualada, a l’enyorat Cal Ble, hi vam presentar plegats el seu magnífic El Llibre de les Mosques, arca literària plena de personatges memorables. Al Museu de la Vida Rural, hi vam, també, oferir, uns quants anys més tard, la presentació pública d’Els convidats. Jo havia comentat els seus últims llibres a Presència, la nostra revista dels diumenges, la revista on, a partir d’aquest diumenge, ja no podrem llegir el seu dietari quinzenal.
Un dia l’Emili em va regalar una cosa, una cosa molt valuosa, que finalment no vaig fer servir. Creient que aquests textos que llegiu cada divendres podien tenir un interès que anés més enllà del paper de diari, vaig fer-ne una selecció: eren, a parer meu, les millors entrades del dietari de la primera època, quan vaig començar-lo a publicar a El 3 de vuit, ara fa quatre anys. Allò era un llibre, que hipotèticament s’havia de titular com un cèlebre vers de Vinyoli: Neu, fang, rosada, constel·lació. Vaig tenir les penques de demanar-li un pròleg a l’Emili Teixidor, que me’l va enviar al cap d’un parell de setmanes. El llibre també duia —havia de dur, perquè no es va publicar— uns dibuixos molt delicats de la Marta Rodríguez. Quan ja ho tenia tot, quan ja tenia fins i tot l’editora (la Cesca Mestres, d’El Cep i la Nansa), em va semblar que no pagava la pena publicar-ho. En Teixidor havia estat molt generós escrivint-me un text d’encapçalament, però ho va continuar sent no demanant-me mai més què havia passat amb aquell meu llibre fantasma i, doncs, amb el seu pròleg que ha romàs rigorosament inèdit.
El País”. El presumpte gran diari de l’Espanya progressista, el soi-disant altaveu de l’hipotètic (més ben dit, de l’utòpic) federalisme hispànic (mentida, tot mentida), dedica a la mort d’Emili Teixidor un articlet d’obituari firmat pel periodista Carles Geli.

Suposo, vull creure, que per al nucli progressista que un dia va dissenyar aquest important diari (àuria saga dels Ortega et alii), i que des de fa trenta-set anys el manté en els llocs d’honor del periodisme europeu, Emili Teixidor era un gran escriptor espanyol. Sé que si parlo amb l’amic Xuan Bello —que és, ell sí, un federalista convençut, i llegeix Teixidor en català—, l’autor de Roda de Ter era, és, un gran escriptor espanyol. Però el diari dels espanyols raonables, el sedicente torsimany de l’Espanya republicana i oberta de mires, no fa saber en les pàgines de cultura que s’ha mort Emili Teixidor. Ja no dic a la portada, que és on hauria de sortir avui aquesta trista notícia, sinó a les planes culturals. ¿Us imagineu que el dia que traspassin Juanjo Millás, Juan Marsé o Muñoz Molina només els dediquin una trista necrològica a la pàgina reservada als morts? ¿És inferior a aquests tres, Teixidor? I ca! (en superlatiu: I caíssim!). Una nova decepció per a la col·lecció de decepcions que em proporciona aquest diari des de fa uns deu anys. I una nova demostració que, això del federalisme a Espanya, només s’ho creuen quatre (quatre, principalment, benintencionats socialistes catalans i el meu amic Xuan Bello).

Publicat a El 3 de Vuit