Teixidor, escriptor i amic

20.06.2012

Avui és un dia ben trist per als que ens dediquem a llegir i a escriure en català perquè ha mort Emili Teixidor, un company molt admirat i estimat. Els seus amics sabíem que estava malalt, d’una malaltia d’aquelles que no acostumen a perdonar, però la forma tan valenta de plantar-hi cara i les activitats que portava a terme ens feien creure que el mal avançava més lentament.

El Dia del Llibre de 2011 vam intercanviar uns correus electrònics en relació a la visita que acostumem a fer cada any un grup d’escriptors de llibres per a infants a les nenes i nens hospitalitzats a Sant Pau. L’Emili, en aquella ocasió, em va fer saber que no hi podia participar perquè a la mateixa hora també hi seria, ell, a l’Hospital, però per rebre-hi el tractament periòdic que el mantenia amb ganes de llegir i d’escriure, de viure, és clar! Com a persona agraïda que era, sempre parlava molt bé de com el tractava la medicina pública.

El naixement de Cavall Fort, l’editorial La Galera i la convocatòria dels premis Folch i Torres de novel·la per a nois i noies van obrir unes portes que una fèrria i injusta censura ens havia tancat feia trenta anys, al final de la guerra civil. Els meus primers contactes amb l’Emili vénen de més lluny, però es van concretar el desembre de 1968 quan ens vam adonar que ell, Josep Vallverdú, Sebastià Sorribes i jo mateix  formàvem part d’una mena d’equip que iniciava la recuperació dels llibres d’aventures per a nois i noies. Encara avui, al cap de gairebé quaranta-cinc anys, el llibre premiat, Rovelló (Vallverdú), el finalista, Dídac, Berta i la màquina de lligar boira (Teixidor), i els altres dos, Viatge al País dels Lacets (Sorribes)  i La colla dels deu  (Carbó), mantenen l’interès d’un bon nombre de lectors tot i els anys que han passat i els canvis i modes imperants. No hi havia ordinadors, ni telèfons mòbils, ni euros, en aquells llibres!

Després, evidentment, cadascú va campar per les seves, tot i les sovintejades coincidències en actes, col·laboracions i subversions. La producció literària de l’Emili es va diversificar. Si per un cantó es va mantenir, sobretot els primers temps, com a militant del llibre juvenil amb textos tan celebrats com Les rates malaltes; L’ocell de foc; El soldat plantat; Frederic, Frederic, Frederic, Cor de roure…, també la va encertar amb una troballa molt especial: els volums que Cruïlla li va publicar de la Formiga Piga, un personatge que li va permetre, a base de rodolins i jocs de paraules, d’arribar als més petits, sempre, però, amb una intenció no del tot dissimulada d’establir certes complicitats i comparacions entre els errors del món de la formiga amb els que cometem tots plegats quan triem o ens imposen certa manera de viure.

Però el talent narratiu d’Emili Teixidor no podia quedar reduït a l’àmbit infantil i juvenil. La seva imaginació; el seu coneixement del món en què vivia i que eixamplava amb contactes i viatges; una àvida curiositat per tot el que és humà; la necessitat d’explicar tot allò que el preocupava i el que havia viscut, sobretot, en una tristíssima postguerra, el van portar a escriure textos tan importants com Sic transit, Gloria Swanson, Retrat d’un assassí d’ocells, El llibre de les mosques, Els convidats… És possible, però, que si no fos per Pa negre, l’excel·lent novel·la que ha estat portada al cinema amb tant d’èxit, la seva figura no seria tan coneguda ni reconeguda. I em penso que això seria injust perquè Pa negre és una baula més de l’obra madura, intensa, apassionant i intel·ligent que ens ha ofert al llarg de tota una vida dedicada a explicar-se i a explicar als altres el món convuls que li ha tocat viure.

El nostre públic lector té dret a expressar avui un sentiment profund per una pèrdua tan decisiva. El millor homenatge que li podem dedicar és rellegir algun dels textos que al llarg dels anys ens ha ofert amb tanta generositat.

 

Emili Teixidor

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Molt bonic, l’article, Quim!
    Quins anys aquells seixantes i setantes!
    Allò que és cert és que a tots us apassionava escriure per als nois i noies del moment. Us unia l’amistat i la complicitat. No competíeu mai entre vosaltres i quan no guanyava el premi un el guanyava l’altre… Aquell interès net per escriure narracions ha estat un fet insòlit… Ara ja és tard, però us mereixíeu un homenatge col.lectiu!

  2. Un gran article que fins avui no havia llegit.
    Sí, el millor homenatge a l’Emili és rellegir-lo i, també, és un gran plaer pels lectors.