Emborratxar-se al Tour de França

9.07.2017

Una de les millors experiències de l’estiu, del juliol per ser més exactes, és aprofitar les estones lànguides d’havent dinat per abaixar totes les persianes, engegar la tele i estirar-se al sofà, deixant que l’ensonyament ens comenci a vèncer mentre veiem patrulles de ciclistes que desafien la calor i la resistència pedalant per l’asfalt de França. Tedi inefable. Ah, les migdiades i el Tour, quina deliciosa combinació. El millor és quan la becaina no la fa l’espectador, sinó el ciclista. I en plena carrera! Avui recordem la història d’Abdel-Kader Zaaf, que es va fer cèlebre gràcies a la seva clapada poc abans d’arribar a Nimes, quan estava a punt de ser el primer africà a guanyar una etapa del Tour.

Els ciclistes beuen al Tour de França

En una entrevista amb Joaquín Soler Serrano, Salvador Dalí explicava que li agradava pintar amb sucre de dàtil el bigoti i que es posava mel deliberadament, amb entusiasta desfici, a les comissures dels llavis esperant que les mosques de Portlligat (“limpísimas y maravillosas”), atretes per la dolçor, s’introduïssin golosament a la seva boca. Llavors, la tancava sense pietat ni surrealisme, i les mosques feien brrrrrrrrr, fins que les deixava anar, “y es una cosa sibarítica de la pintura”. Tot això, deia, ho feia amb el Tour de França posat a la ràdio o a la televisió (“me ha inspirado muchísimo”). Els ciclistes espigats apujant i abaixant pinyons suant com truges, la tele i la ràdio parlant dels herois del Tour… “y yo con mi mosca”.

Segurament, Dalí va tenir l’oportunitat d’escoltar el que li va passar a Abdel-Kader Zaaf mentre ell feia anar el pinzell i retenia mosques sota el bigoti. Era l’any 1950, i el Tour encara recordava la interrupció que havia patit per culpa de la Segona Guerra Mundial. Coppi, Bartali, Kübler, Koblet i Bobet eren les grans icones del ciclisme d’aquella època, dominat per francesos, suïssos i italians, sobretot amb les seves gestes al Tour, on aquell any un pedalador inesperat va robar-los una part del protagonisme.

 

Una victòria d’etapa africana

Abdel-Kader Zaaf era un ciclista modest, incapaç de trencar l’harmonia del grup atacant a l’alta muntanya, i per tant sense opcions d’endur-se la victòria al Tour. Un ciclista, de fet, com la majoria, que aspiraven a fer un bon paper, a deixar-se veure i, qui sap, a guanyar una etapa. Zaaf, però, era un corredor que, malgrat el paper de secundari, tenia certa popularitat i s’havia guanyat la simpatia del públic amb les seves bravates i excentricitats. A més, com a home de fe musulmana que era, acostumava a agemolir-se per resar a les sortides d’etapa: devoció o extravagància, o tot plegat. El cas és que Zaaf no era un desconegut. Però no en tenia prou, volia vèncer una etapa, inscriure el seu nom a la llegenda del Tour.

Va triar el dia perfecte per fer-ho: la tretzena etapa de la cursa, de transició entre els Pirineus i els Alps, amb els favorits suposadament relaxats guardant forces per a les etapes de muntanya. 215 quilòmetres entre Perpinyà i Nimes, vorejant el Mediterrani, durant els quals es formaria una escapada que podria arribar a la línia de meta amb opcions de victòria. Era el terreny ideal per Zaaf: gairebé sempre pla, amb alguna pujadeta, rectes infinites i un paisatge sec a prova de goles assedegades, amb ràfegues de vent africà sota un sol roent que fregia les neurones. En aquesta atmosfera, el ciclista algerià se sentia com a casa, i va passar a l’atac.

Abdel-Kader Zaaf

Al pic del migdia, en el moment de màxima calor i quan encara faltaven 100 quilòmetres, Zaaf va fer una ullada als seus rivals, que avançaven pesadament damunt del quitrà enganxós, mig sedats per l’elevada temperatura. Era el moment: va alçar-se sobre la bici i va sortir disparat buscant el triomf en solitari. Només el va seguir un ciclista, el seu compatriota Marcel Molinès. Dos algerians liderant l’etapa a quaranta graus. Zaaf sabia que tot era qüestió d’aguantar millor la calor, de resistir, i estava convençut que el seu company d’escapada s’acabaria desfent com el sucre dins el cafè.

 

Fent la migdiada sota un arbre

Resistència i molta hidratació, només es tractava d’això. Zaaf i Molinès bevien tant com podien: dels bidons que portaven, dels que els donaven des dels cotxes d’equip i dels bidons i les ampolles que els oferien els espectadors que trobaven pel camí, que també els ruixaven a cops de manguera o esprement-los esponges sobre la nuca. Quan quedaven una vintena de quilòmetres per Nimes, Zaaf va fer un bon glop d’una ampolla que li va allargar un aficionat. Un líquid fort, coent, li va començar a regalimar per l’esòfag. Era vi del pays d’Oc.

Però el pobre Zaaf, aquell musulmà excèntric i carismàtic que resava abans de les etapes, no havia provat mai una gota d’alcohol. Al cap d’uns metres, el món va començar a donar voltes davant seu, a deformar-se, el cap li pesava com si fos de plom, les cames se li van posar a tremolar… fins que va caure a la cuneta. Es va aixecar de seguida, enrampat, delirant, avançant descoordinadament en direcció contrària… Els espectadors van haver d’aturar-lo, d’ajudar-lo a posar peu a terra, i el van estirar sota l’ombra d’un plataner on no va trigar gaire a desmaiar-se, a fer una senyora becaina. Molinès ja era lluny, a punt d’assaborir la mel de la victòria. A Zaaf el van traslladar en ambulància a un hospital de Nimes. L’endemà, es va assabentar que no podria prendre la sortida de la següent etapa, perquè no havia completat els últims dinou quilòmetres de l’anterior. Havia tingut l’èxit a tocar, però ni tan sols va poder acabar el Tour.

Zaaf, desmaiat sota un plataner envoltat d’aficionats

La contrapartida d’aquell episodi tan dantesc com divertit com dolorós va ser la disparada notorietat que va tenir, que va catapultar-lo a les primeres planes de l’actualitat. Mentre els Kübler, Bobet i companyia es disputaven la glòria de París, Zaaf triomfava com a reclam publicitari i, ironies dionisíaques, ho feia ¡amb un anunci d’alcohol!, promocionant el conegut aperitiu Saint Raphael amb un somriure i una copa a la mà. Paradoxes del Tour de França. Es diu que, al cap de poc, quan anaven al bar, els habitants de la regió van posar de moda l’expressió “posi’m un Zaaf”.

Zaaf anunciant aperitiu Saint Raphael

Aquesta és la història, però el mite admet versions que l’alimenten de sordidesa, de realisme. A algú li pot costar de creure que Zaaf es desmaiés per un simple glop de vi, encara que no n’hagués begut mai, i tindria motius raonables per pensar així. Deixant aquesta hipòtesi a l’aire, hi ha dues explicacions que poden ser més plausibles: La primera, que Zaaf es va desmaiar, en essència, per la tremenda calor que havia hagut de suportar i pel brutal esforç que va fer, per molt acostumat que estigués a aquestes condicions climàtiques; el vi va ser l’empenta definitiva. La segona, potser encara més versemblant, és que el ciclista algerià hauria pres amfetamines per millorar el rendiment, com feien molts altres corredors, i que el còctel entre drogues, 40 graus de calor, esforç al límit i vi del pays d’Oc hauria estat letal, fulminant.

I Dalí caçant mosques a Portlligat.