Si ets escriptor i et dius, posem per cas, Albert Sánchez Piñol, algun cop pots fer broma sobre el teu passat abans de l’èxit, i “presumir” d’haver treballat com a negre. Una pàtina de modèstia i esforç sempre fa quedar bé. Però si ets traductor i de tant en tant t’obliguen a no signar una traducció, aquí la cosa perd tot el glamur. No són infreqüents en l’àmbit català els escriptors que, per edat o formació, se senten més còmodes escrivint en castellà. Fins aquí, res a dir. Però per què les editorials amaguen el fet i fan passar una traducció per un original (amb la complicitat forçosa del traductor que accepta la feina per viure)? Quan, més tard, apareix la versió castellana al mercat (qui se suposa que l’ha traduït?) ens trobem amb el fenomen invers: l’original convertit en còpia. Heu vist la pel·li Copia certificada, d’Abbas Kiarostami? S’hi denuncia l’excés d’importància atorgada als originals d’artista. En un món on cada cop les bones imitacions tenen més prestigi, els traductors negres haurien de ser estrelles.
Fes-te subscriptor de Núvol
Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges
-
Participa en sortejos setmanals i guanya llibres
-
Rep la revista anual en paper
-
Accedeix a la Biblioteca del Núvol
-
Aconsegueix descomptes culturals