Em dic Adéu

30.08.2012

Davant de l’ordinador contemplo embadalit la pantalla. El reflex de les imatges trenca el negre de les meves pupil·les. Teclejo mig encorbat, com un pianista posseït pel frenesí. Intento oblidar-me de les punxades que sento a l’estómac i de les quals no puc fugir. Per molt que ho repeteixi, no m’ho crec. Després de nou anys de relació, la Marta m’ha deixat pel meu company de feina.

Destapo una ampolla de vi i, per un moment, es trenca el repertori de roncs de la mare. Xavi, ja tens quaranta-tres anys per fer això. Em trec la samarreta i em poso a veure videoclips a Youtube. Una onada de mal humor desbocada em surt del cor fins a la punta dels dits i, sense adonar-me, m’estic desfogant amb les noies del xat. El tanco. Entro a la pàgina de Facebook. De cop, em ve un nom al cap: Josep Ignasi Serrell. No sé per què m’ha vingut a la ment aquest suposat senyor, no conec cap Josep Ignasi Serrell, però ha estat totalment a l’atzar i de manera aleatòria. El teclejo ràpidament com si fos Chopin. Confirma que vol crear un nou compte a Facebook?  Benvingut.

Quan torno de la feina, iniciar la sessió a Facebook com a Josep Ignasi Serrell ja forma part del ritual. La sorpresa és que al cap d’uns dies, començo a rebre invitacions de persones que em sol·liciten amistat i que m’escriuen missatges. Intueixo que Josep Ignasi Serrell existeix, però que, fins ara, no tenia presència a la xarxa social. Accepto l’amistat dels seus antics companys de feina, de l’escola, de l’institut, de les seves ex.

Amb aquesta aventura ja fa temps que tinc abandonat el meu autèntic compte a Facebook. Al cap d’un mes em dono de baixa de la meva veritable identitat i entro directament en el d’en Josep Ignasi Serrell. És més entretingut. Vaig més enllà i començo a respondre els missatges que m’envien els seus amics. A través d’ells vaig construint a peces la seva vida. Viu a València, fa menys d’un any ho va deixar amb la nòvia que tenia des de l’institut, la Yolanda Mateu. Té un gos de la raça Jack Russell Terrier, és corrector de textos a Ràdio València. Als seus companys d’escola els hi fa molta gràcia haver-me retrobat. Bé, vull dir haver-lo retrobat. I per més inri, jo sempre els hi dic allò de: “A veure si quedem”.

Cada cop em comença a fer més pes la vida que suposadament porta Josep Ignasi Serrell. Pel que diuen d’ell, és un tros de pa, cosa que sempre m’havia fet gràcia de ser. A més, ens assemblem molt i no només de fisonomia. Casualment els dos som filòlegs i hem tingut una llarga relació sentimental. Adoro tant la part que desconec d’ell com la que m’invento quan em recreo en respondre els missatges dels seus amics en valencià. A vegades en faig un gra massa, com quan em vaig inventar unes suposades vacances a Matxu Picchu amb aventures tan eloqüents que ningú va sospitar res.

Entusiasmat, decideixo deixar de ser jo per convertir-me amb en Josep Ignasi Serrell. Agafo el cotxe, m’acomiado de la mare abans que digui res, carrego l’ordinador i cap a València.

Al cap de poc temps, m’adonaré que allà les coses em van millor. Reprendré el contacte amb la Yolanda, li demanaré perdó per un trencadís mai viscut. En definitiva, que al cap d’un mes ja tornarem a sortir. Em compraré un gos Jack Russell Terrier i enviaré uns quants currículums a les ràdios. Perquè, en el fons, que existeixi el veritable Josep Ignasi Serrell i que una tarda estiguem prenent una orxata la Yolanda i jo i ens el creuem és un detall sense importància.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. En aquest text l’autora ha sabut combinar una vella aspiració de molts humans d’existències anodines o problemàtiques -canviar de vida i personalitat en el ple sentit del terme i que pocs aconsegueixen- amb la modernitat actual. Trobo que és un relat fresc, dinàmic, ben estructurat i jove, com l’autora, de la qual espero que’n gaudim més. Endavant, Anaïs!

  2. Retroenllaç: Contes d’estiu a Núvol | Núvol

  3. La teva història virtual, Anaïs, és genial! Continues demostrant que les “teves golfes” són plenes d’una imaginació sorprenent! Segueix, segueix, no paris, no paris, divertida periodista!