Els treballs i els dies d’un cap de redacció

7.06.2012

Gandia 1959 Castellet, Espriu i Fuster | Arxiu personal J M Castellet

 

Vaig entrar a treballar a Edicions 62 de la mà de Max Cahner i J. M. Castellet pel gener de 1965 i en vaig sortir de la mà de la Caixa a la primavera de 2003: en el moment de l’ingrés, jo acabava de fer vint-i-nou anys, i en el del comiat, en tenia seixanta-set, tot plegat  un trajecte de quasi quatre dècades de la meva vida, la part substancial d’una  biografia. És comprensible, doncs, que en el cinquantè aniversari de la meva editorial m’aflorin records de tots colors. Recuperar una part d’aquests records ha estat fàcil gràcies a l’esplendorós llibre de Castellet, Memòries confidencials d’un editor, on per cert el meu nom apareix generosament.

Què us diré? Entre els anys 60 i 70, quan els meus amics professors universitaris passaven tants tràfecs de tot ordre i em preguntaven com era que no em dedicava a l’ensenyament, jo solia contestar que la meva “universitat” era Edicions 62, que em servia fins i tot de laboratori. En voleu proves? L’any 1968 em van publicar la meva “tesina”, L’escriptor català i el problema de la llengua –estudi que vaig fer gràcies a una beca facilitada per Castellet— i, si heu llegit aquest llibre, comprendreu que alguns dels seus capítols  no s’haurien pogut escriure sense una infraestructura editorial. Uns anys més tard, també em van publicar la que considero la meva “tesi”, Aproximació crítica a la sociolingüística catalana (1980), sota la supervisió del meu enyorat amic i col·lega Modest Reixach, aleshores director de l’ICESB.

El meu contacte intel·lectual amb Edicions 62 va començar molt abans de treballar-hi. Gràcies a l’amistat de Joaquim Molas, un veritable “homenot”, que jo coneixia de Serra d’Or i d’Editorial Alcides, vaig rebre a primers de l’any 1964 l’encàrrec de preparar una tria de contes de Salvador Espriu per a una nova col·lecció que ell projectava per compte d’una editorial jove: la col·lecció era “Antologia Catalana” i la casa editora naturalment Edicions 62. Vaig acceptar amb molt de gust l’encàrrec, perquè jo en aquella època ja havia llegit tots els contes d’Espriu publicats abans de la guerra i m’entusiasmaven. En Molas –que a partir d’aquell moment s’havia de convertir en l’assessor més actiu i potent d’Edicions 62, sempre al costat del seu amic i director literari, J. M. Castellet— em va advertir que jo hauria de discutir la tria amb l’autor,  molt meticulós –i l’oportunitat de tractar personalment l’Espriu encara em va fer més engrescador l’encàrrec.

El cas és que jo no podia preveure que aquelles primeres trobades amb Salvador Espriu, aleshores en un despatx de la mútua de son germà, el doctor Josep Espriu, que hi havia al carrer de Tapineria, iniciarien una relació periòdica amb el meu admirat escriptor, que duraria vint anys: Espriu va morir el gener de 1985, però l’última vegada que el vaig veure en vida va ser l’any 1984, poc abans de la seva última crisi. La raó d’aquestes entrevistes periòdiques era perquè, des de 1965, Edicions 62 esdevingué la principal editora d’Espriu i això requeria tractar amb ell molt sovint. Resultava, però, que el nostre autor no suportava el telèfon per parlar de coses importants o delicades i, per tant, es feia imprescindible l’entrevista personal. No cal dir que quan el director literari em va  proposar que jo portés les relacions editorials amb l’Espriu, em vaig sentir l’home més important del món. Certament, no puc pas negar que vaig patir, en alguna ocasió, quan Espriu es disgustava per algun incident (des de qüestions de correcció fins a entrebancs administratius, passant per l’impagament de drets d’autor degut a la crisi de 1969-70), però les llargues converses tingudes amb ell han estat per a mi un dels més apreciats dons que podia rebre d’un amic.

Francesc Vallverdú

Espriu tenia en molt alta estimació les normes de cortesia. Deia que, sense elles, no sabríem com relacionar-nos amb altri, i era tan estricte en el seu compliment que, si l’interlocutor no les aplicava o les ignorava, podia produir-se una situació desconcertant. N’explicaré un cas. Una vegada una parella de professors residents a França, que visitaven l’editorial volien entrevistar-se amb Espriu,  m’ho van demanar i jo, com d’habitud, vaig fer de mitjancer. Espriu els va citar un dia a les 12 del matí, ells hi van anar i s’hi van estar fins a les quatre, sense interrupció: quatre hores seguides! L’endemà els professors em van assegurar que l’entrevista havia anat molt bé i que Espriu no havia parat d’explicar-los coses interessants. “I fixa’t com estava d’interessat –van afegir–, que, malgrat que era l’hora de dinar, no ens va deixar anar fins a les quatre!” Però al cap de pocs dies Espriu em va donar la seva versió: “Amb vista que passaven les hores i ells no se n’anaven, vaig imaginar que, com que vivien a França, ja devien haver dinat. S’hi van estar fins a les quatre, perquè jo tenia un altre compromís.” Els meus amics forasters no havien tingut en compte una elemental norma de cortesia que Espriu no podia transgredir: no toca a l’amfitrió donar per acabada la visita, sinó als visitants.

Entre aquests desordenats records del cinquantenari no voldria concloure sense fer una al·lusió a Ramon Bastardes, un dels fundadors de l’editorial, que morí poc abans de celebrar el quarantè aniversari de la casa. Amb Bastardes, sobretot en els últims quinze anys de la nostra convivència professional, vaig tenir una estreta i entranyable relació, potser perquè tots dos ens fèiem vells i el món editorial seguia uns viaranys que ja no eren ben bé els nostres. En qualsevol cas, el voldria recordar per dues “empentes” que d’ell vaig rebre: l’una va ser amb motiu de l’elaboració del Gran Larousse Català, enciclopèdia que tan sàviament va dirigir José Corredor-Matheos, en la qual Bastardes i Corredor, em van demanar que supervisés els treballs sobre la “llengua corrent” –és a dir, la part que no s’havia de traduir del francès–, tasca que vaig fer en feliç conjunció amb Joan Solà i Joan Martí; i l’altra iniciativa –aquesta impulsada per Joan Capdevila, aleshores director general— va ser el projecte de dirigir una Enciclopèdia de la llengua catalana, a imitació del magnífic model de David Crystal. Encara avui recordo els dos encàrrecs amb satisfacció i crec que els resultats van ser altament positius.

I acabo, perquè ja he sobrepassat amb escreix l’extensió que se m’ha demanat. Val a dir que, si he comprovat que no podré escriure mai un text tan complet, suggeridor i amè com el que ha redactat  J. M. Castellet, també és cert que, escrivint aquestes ratlles per commemorar el cinquantenari d’Edicions 62, m’he adonat que em quedaven moltes més coses al tinter: hi poso, doncs, punts suspensius… Desitgem-nos, tots plegats, una bona celebració i per molts anys!

FRANCESC VALLVERDÚ
Escriptor i sociolingüista.
Antic cap de redacció d’Edicions 62.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Un dia desastrós. Llegeixo la notícia de la mort de Francesca Bartrina i Francesc Vallverdú, dues persones a les qui he tingut la sort de conèixer i apreciar. L’obra de tots dos serà llargament recordada.