Montserrat Clua i Fainé

Montserrat Clua i Fainé

Doctora en antropologia. Professora de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Els professors enganxats

Professors enganxats en la contradicció de creure en el potencial de transformació que tenia realment el model proposat per l’anomenat Pla Bolonya

Tarragona ha acollit el VIII Congrés Internacional Docència Universitària i Innovació, conegut com a CIDUI, que organitzen bianualment les universitats públiques catalanes. els participants parlen de models de treball col·laboratiu, aprenentatge centrat en l’autonomia de l’estudiant, sistemes de co-avaluació i altres termes estranys com ABP, MOOCs o “flipped teaching”. Montserrat Clua i Fainé, professora d’antropologia de la UAB, hi ha assistit i ens en fa un report.

A aquestes alçades del mes de juliol, hi ha un exèrcit de professors universitaris, homes i dones, que batallen contra la calor enfrontant-se simultàniament a les correccions de treballs i exàmens de re-avaluació de les assignatures que ja han donat, i a la preparació dels programes de les assignatures que (si tot va bé) impartiran el proper curs. Molts d’ells s’enfronten amb resignació (o directament de molt mal humor) a la feixuga tasca d’omplir una paperassa en què no creuen i que utilitza un llenguatge pedagògic que se’ls ha entravessat, quan no els genera directament urticària: sistemes d’ensenyament-aprenentatge, metodologia cognitivo-constructivista centrada en l’estudiant, avaluació de competències instrumentals, sistèmiques i interpersonals… I s’encallen intentant calcular les hores dedicades a activitats dirigides, supervisades o autònomes per omplir les temudes-odiades Guies Docents. I mentre omplen aplicatius informàtics amb propostes de programes que vés a saber després com ho farem per posar-les en pràctica, enyoren aquella època en què ser professor universitari significava ser el més expert en un tema i anar a l’aula a explicar-ho (perdó, transmetre-ho) als alumnes. I de reüll es miren aquell article de la recerca que tenen a mitges i que volen publicar en una revista amb un alt índex d’impacte. Perquè al final, oblidem-nos de tanta ximpleria, és el que li demanaran per a poder sol·licitar un projecte de recerca, obtenir un tram o acreditar-se per a poder continuar fent allò que encara en diuen “carrera acadèmica”. Ei, i són els que tenen la sort d’estar dins el sistema!

Amb aquest panorama, què ho fa que hi hagi una colla de professors universitaris de tot Catalunya i part de l’estranger, que hagin decidit tancar-se tres dies a Tarragona a discutir sobre l’adaptació dels models docents universitaris a les necessitats actuals? Es tracta dels participants al VIII Congrés Internacional Docència Universitària i Innovació, conegut com a CIDUI, que organitzen cada dos anys (i ja van per la vuitena edició!) les universitats públiques catalanes (aquest any, per primera vegada, amb la participació també de l’ACUP, l’Assocació Catalana d’Universitats Públiques). En aquesta ocasió l’anfitriona ha estat la Universitat Rovira i Virgili i s’ha realitzat a la Tarraco romana, però hi assisteixen professors d’universitats de la resta d’Espanya i també de llocs més llunyans, com Xile, Mèxic o Suïssa. En aquestes sessions els participants parlen de models de treball col·laboratiu, aprenentatge centrat en l’autonomia de l’estudiant, sistemes de co-avaluació i altres termes estranys com ABP, MOOCs o “flipped teaching”.

Es tracta dels professors “enganxats”.

Professors enganxats en les xarxes d’una universitat en transformació, que intenten sobreviure al repte d’adaptar unes formes de docència antigues a un nou tipus d’estudiants (en plural heterogeni) amb unes altres formes de pensar i actuar; i que disposen de múltiples i variades vies per obtenir el coneixement que no passen per escoltar una lliçó magistral d’hora i mitja a l’aula. Professors enganxats en la contradicció de creure en el potencial de transformació que tenia realment el model proposat per l’anomenat Pla Bolonya (és a dir, l’adaptació a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior, EEES) però que s’han trobat amb la farsa de la seva institucionalització en plenes retallades en les nostres universitats públiques. Han vist com un model de transformació de fons del sistema universitari es convertia en una caricatura grotesca representada per un excés de burocratització sense sentit i unes aules massificades on és impossible fer cap mena d’aplicació del model (i ja no parlem de les retallades en els sous o la inestabilitat dels contractes precaris…).

Professors enganxats en una universitat que bàsicament és un espai de transmissió de coneixement i de formació de professionals, però que directa o indirectament focalitza l’atenció en la recerca (allò que ens dóna l’excel·lència i els índexs que ens puntuen com si fóssim a Eurovisió), negligint o menysvalorant l’anàlisi i reflexió sobre com es produeix la transmissió d’aquesta recerca a l’aula; és a dir, la part fonamental de la docència. En temps de crisi, hi ha pocs recursos per a la recerca, però encara menys per a la formació docent i per a la recerca en docència. Em deien els organitzadors que en comparació amb el darrer CIDUI organitzat a la Universitat Pompeu Fabra al 2012, hi ha hagut una davallada d’assistents de quasi un 50%. I malgrat tot, hi ha hagut unes 500 persones que han decidit que valia la pena pagar de la seva butxaca el cost d’assistir a un congrés dedicat a com fer millor les classes a la universitat.

Professors enganxats a un congrés que esdevé una xarxa de suport formatiu que els permet conèixer altres experiències, reflexions crítiques (o molt crítiques) sobre els models docents aplicats o demandats, consells i advertiments, propostes teòriques i pràctiques per repensar millor les seves pròpies experiències i atrevir-se a fer petites adaptacions o grans canvis en la seva manera d’ensenyar. I perquè no dir-ho, també un espai social amb les característiques dels grups d’autoajuda, on un s’adona que no està sol, que allò que a ell li passa també passa a altres, i que serveix per evitar que aquests professors, els que encara tenen ganes de fer coses, no s’acabin de cremar del tot.

En definitiva doncs, professors enganxats, en el doble sentit anglès del terme engage: ocupats però també implicats. Involucrats en el que entenen com una part molt important de la seva professió (perquè sí, els professors universitaris són investigadors, però també docents) i compromesos, amb els seus estudiants, amb la seva universitat i amb la seva societat, en la defensa d’una universitat pública de qualitat.

Sí, ho confesso: jo també sóc una professora enganxada. I espero que tots plegats no ens hi enganxem els dits.

Montserrat Clua i Fainé

@momclu

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació