Els primers bolets

28.10.2012

Avui el dia ha despertat amb pluja. Una pluja suau i persistent que engendra olor a terra mullada. L’escampall de les primeres fulles caigudes presagia l’arribada de la tardor. Els arbres, encara ufanosos aquest mes d’octubre, s’aniran despullant de grocs, vermells i ocres per mostrar descarnada la nuesa de la seva pell. Descarnada? Es pregunta la Laura observant com cauen les fulles taronjades del palo santo sota un plugim grisós. L’aigua es comença a entollar i la humitat s’escampa pel petit jardí. Humitat i fredor també dins la seva ànima. Esperaria que passessin les hores. Potser la tarda s’obriria en mig d’aquella atmosfera carregada de records, i llavors podria sortir a buscar-la. A buscar-la? Però si l’àvia només era la imatge difusa d’una tarda llunyana que, ara, es perdia entre les teranyines espesses de la memòria.

A primera hora de la tarda, la pluja del matí s’ha mudat d’una escalfor tímida que omple la vall de Sant Climent. El refús del sol, en la seva trajectòria, s’acomiada de l’estiu. La Laura s’endinsa pel corriol que porta al bosc del Minyonet. L’olor forta de terra humida li entra pel narius com una gèlida ventada. S’atura, i la retina es clava sobre el primer pinetell mig reeixit entre la molsa mullada. I de sobte, dins el fardell de les teranyines, brolla una veu coneguda.

– Sembla que farà una bona tarda – va dir l’avia mirant un cel encara mig emboirat per un núvols mandrosos que trigaven a dissipar-se.

Les clarianes que s’endevinaven van engrescar l’àvia a sortir a buscar bolets.

– Soparem bolets?- va preguntar la nena

– Oh i tant!!- li va respondre.

I el  somriure càlid de l’àvia travessà el rostre de la nena com la promesa de l’eterna companyia, com el bàlsam de la faula piadosa. Els bolets podrien ser l’únic àpat del sopar. Per això, l’àvia sabia que calia afanyar-se abans que els núvols poguessin tornar.

La tarda anava caient. La nena mirava, des de la porta de la galeria, la muntanya propera. Els colors violacis del bosc es barrejaven amb els primers tons emmascarats de carbó. Es despertava la nit. Entrà a la casa amb l’esglai dibuixat en una carona massa innocent.

– L’àvia no torna-

I la mare, asseguda en aquell sillonet desgastat, la mirà impotent. Feia dies que estava malalta. Dies? No, la mare feia massa temps que estava malalta. La nena gairebé no recordava quan ella i la mare jugaven a comptar estrelles en aquelles nits d’estiu assegudes al terrat.

– Mama, es fa fosc,  i l’avia no torna!- insistí.

I el vestit que duia es feia més i més petit en un cos arronsat per la por. I les sabates semblaven minúscules formigues desorientades entre la galeria i l’habitació de la mare.

La nena observà els llums encesos de les cases properes. Escoltà les veus conegudes i l’enrenou de l’escudellam. Els veïns ja  començaven a sopar.

– L’àvia no torna- i el plor es desbocà com una glopada d’aire gèlid.

Van sortir a buscar-la. Era ja nit fosca. La lluna havia pactat la seva absència i els colors violacis del bosc, que la nena havia observat des de la galeria,  eren ja negres com la sutja.

Els veïns havien deixat la menja damunt la taula i, ara, s’endinsaven entre esbarzers mullats  i una brolla alta mentre cridaven el nom de l’àvia. La nena, embolcallada per la malesa, els seguia les passes. De sobte, aquells dos homes d’uniforme color verdós amb una gorra estranya al cap van aparèixer allà plantats.

– Han trobat la meva àvia?- va preguntar.

Un vestit petit i esgarrinxat, i unes sabates minúscules imploraven una resposta.

– No – van respondre els homes de la gorra negra com la nit.

Ai quin esglai. L’àvia no tornava, la mare malalta repetia com en un rosari: ai mare, ai mare. I  aquells dos homes allà plantats…. ai quin esglai l’autoritat tan negre i obscura com la foscor que s’engolia l’àvia. I la nena s’arraulí al costat de la mare. Passaven les hores. De sobte, la llum d’unes llanternes acompanyades de veus estranyes trencà el plor silenciós.

– L’hem trobada-

Damunt la taula del menjador un cistellet de vímec curullava de pinetells, corretjoles, fredolics, llenegues i  rovellons, mentre la mare malalta xiuxiuejava: ai mare, ai mare.

–  Els mataparents són verinosos- li havia dit sempre l’avia.

Per això la Laura mai els collia quan els trobava enmig de la molsa i el rocam.

 

Havia arribat just a temps per preparar el sopar d’aniversari del seu home. No havia pogut defugir aquella sortida de feina. Havia estat una jornada esgotadora, un treball de camp intens que la començà a neguitejar durant les primeres hores de la tarda. I si no arribava per preparar el sopar? Un dia com aquell no era qualsevol dia. Mentrestant ell ja havia encès la llar de foc. Volia fer a la brasa els bolets que havia comprat aquella tarda. Una caixa gran de rovellons per celebrar els seus quaranta anys.

– Felicitats!- li va dir la Laura

I ell, com a resposta, li va fer un petó dolç, molt dolç. Les flames van començar a deixar pas a uns  tions encesos que espurnejaven com llampecs. Els bolets ja regalimaven l’oli damunt la graella. La Laura li allargà una safata i els amics, convidats a la festa aquell trenta-un d’octubre, salivaven el tast de la saborosa menja. Eren els primers bolets de la tardor. La Laura s’empassà la saliva amb regust a pinetells, corretjoles, fredolics, llenegues i rovellons mentre un esglai profund, com la amargor dels mataparents, l’enverinà els sentits. Ell la mirà de reüll i endevinà aquella absència absoluta en l’anima de la seva dona.

Darrera els cims de les muntanyes de Sant Climent apareixen, sobtadament, uns núvols grisencs que presagien una nova pluja. La Laura agafa aquest primer pinetell que s’aixeca ufanós entre la molsa humida i mentre olora el groc enfosquit de les seves espores, un cistellet de vímec farcit de bolets i una  caixa gran de rovellons dansen folls de melancolia dins la seva memòria.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

34 Comentaris
  1. Molt bé Montse!!!!

    Molt bonic i tendre, quan escrius atrapes al lector amb una dolça angoixa per saber el final i et fa traslladar-te al paisatge que descrius amb molta facilitat (almenys a mi).

    M’ha agradat molt, com sempre.

    Siusplau, continua! je

    Petons i enhorabona

  2. Com Vivaldi ens vas parlant de les estacions… En els teus relats també s’hi troben boniques melodies… Amb aquesta tardor ens evoques olors colors i sabors própies del temps que descrius… i com sempre sentiments que colpeixen!

    • Sabors,olors, canvi d’estacions i, sobretot, emocions. Gràcies Maria Glòria per compartir-ho amb mi.

  3. Molt apropiat pera questa època de l’any! Resulat fàcil imaginar-se l’escena: el negui, el dia que enfosqueix, el csitell de bolets… felicitats!

  4. Montse, no em sorprèn sentir l’olor de la molsa i dels bolets mentre llegeixo el teu relat. Ja no em sorprèn res de la teva literatura… saps comunicar emocions, matisos, sensacions… totes les subtileses que ens mouen per dins.
    Felicitats de nou!

  5. Bolets, colors ocres, vermells i marrons acaben el temps de la bonança per arraulir-se en un nou hivern que esperarà pacientment la primavera. Felicitats, m’encanta!

    • I la primavera arribarà anunciant el bon temps. Llavors, la Laura collirà les primeres violetes que un dia li va mostrar la mare. Moltes gràcies Maribel.

  6. S’ens comença a fer familiar, la Laura ! A més de l’ambient evocador que fa sentir la tardor amb un realisme sorprenent, el que més m’agrada és el ritme intern del relat o, més ben dit, el seu “tempo”, força més sincopat que als teus relats anteriors. Felicitats de nou, i endavant que ja es veu molt clar que això que fas té molt de recorregut per endavant.

    • La Laura ens dibuixa petits fragments de realitat i ficció. I mentre les paraules es gronxen en un marc atemporal. Ai ai quin esglai l’aventura literària!!! Moltes gràcies per seguir la Laura!

  7. M’encanta, cada cop més, els teus relats evocadors i molt emotius. Diria que la Laura, tot just ha començat a mostrar-se.
    Felicitats !

  8. Hola Montse. Molt bonic, però l’he trobat una mica confús. Les històries estan massa embolicades… no sé. No m’ha agradat tant com els altres dos que t’havia llegit. Les frases estan molt ben escrites, les descripcions són de categoria… però penso que no te’n surts transmetent la història. Malgrat aixó, espero seguir llegint-te molt de temps.

    • Estimat Joan Manel, moltes gràcies pel teu comentari. La teva crítica és molt valuosa per a mi perquè em motiva a cercar noves formes de mostrar les emocions. Ja veus que més que transmetre una història deixo anar pinzellades de paisatges, olors o sabors… tot obert a possibles interpretacions!! Una abraçada gran.

  9. Fas sentir tant el paisatge de fora, la tardor, els seus colors, els bolets… com el de dins del cor. Continua escrivint Montse!

  10. A petició teva i prèviament, ja et vaig manifestar el meu comentari, Montse i s’aproxima a la línia del Joan Manel: dels tres és el que he trobat més fluixet i confús…és com si l’haguessis fet amb presses o, més aviat, amuinada per altres temes. Encara seguiré, però, gaudint dels teus relats i seguiré encoratjant-te a escriure de nous. Sí, és temps de bolets i també d’Eternes Fulles de caquier ben guardades en una primera carpeta, entre papers escrits bategant com tranquil·les onades d’un Oceà Vivent. Amb Estima,

    • Ohh ja se sap que quan fas pública una cosa sempre està subjecta a opinions contrastades. M’encanta aquesta dicotomia perquè et fa créixer com a persona i com a escriptora!! Et volia preguntar, però, en quin punt del relat has vist aquestes presses o distracció perquè és una temàtica que porto pensant durant molt de temps, i crec que l’he treballada amb molta cura. Potser és el meu estil de deixar portes literàries obertes, amb la intenció que sigui el propi lector qui imagini possibles escenaris. Amb molta estima.

  11. Hola Montse,
    Un cop més enamores i il·lusiones despertant en el lector el desig de viure la màgia de la tardor.

    Si us plau, continua escrivint…

    • Els ocres i vermells de les fulles ens portaran aviat a la nuesa de l’hivern. Quina fiblada en l’ànima al pensar-ho!! Moltes gràcies pel teu comentari Mari Pau.

    • Moltes gràcies Albert per llegir els meus petits relats, pels teus ànims, pel teu encoratjament i per creure en les meves possibilitats literàries. Ai quina aventura!!!

  12. Novament ens transportes a un univers de ficció que traspua fragàncies i sentiments dolços.
    Una abraçada,
    Glòria

  13. Ànims i felicitats per ser capaç de canalitzar la teva creativitat a través de l’escriptura.

    Una abraçada.

  14. M´agraden els teus contes, en aquest sembla que sentis l´olor del bosc humit i el sabor dels bolets. M´ha portat records de quan era petita, de la meva àvia i de les meves ties-àvies. M´agraden els recursos que inventes ” I les sabates semblaven minúscules formigues desorientades entre la galeria i l’habitació de la mare” , ” La lluna havia pactat la seva absència ” , “Un vestit petit i esgarrinxat, i unes sabates minúscules imploraven una resposta”, quina enveja escriure així! Endavant, Montse, una abraçada.

    • Moltes gràcies Marta. El teu comentari és molt valuós per a mi. I celebro que aquest petit escrit t’hagi portat a sentir olors del passat.

  15. La melancolia d’aquest escrit t’obliga a continuar llegint…queda en la meva memoeia una frase : La lluna pacta la seva absencia. NO deixis d’escriure

  16. No m´havia posat a llegir encara el teu conte i vaig para abans d’ahir a fer-ho. Em meravella l’ús del
    llenguatge tan sumament ric que ens condueix a llegir i rellegir els paràgrafs vàries vegades. Això no es cap
    inconvenient ni defecte per a mi, sinó tot al contrari, doncs ens porta a endinsar-nos més profondament en
    la teva atmòsfera, en el meu món que vols que compartim amb tu. M’agrada aquest joc de records i melangia
    que apareix en els teus contes. Es com si la visió del passat ajudés a explicar molts perqués del present.
    Es de fet el que fem tots a nostra vida quotidiana, be, tots els encara i l’edat continuem cercant la nostra
    identitat.
    Un petó Montse
    Glòria

  17. Per fi he tingut la calma suficient per disfrutar del teu relat. Un cop més, m’ha agradat molt.

    M’ encanta com als teus relats ens transportes als paisatges que tan ens agraden. En aquest cas, les teves descripcions tan encertades, plenes d’ ajectius adients, ens fan reviure els colors de la tardor.

    Gràcies!!!!