Els nostres tigres beuen llet

21.12.2012

La vida no és una pel·lícula, però a vegades ho sembla. I una pel·lícula no sempre reflecteix el realisme de la vida, però molt sovint s’hi acosta. Albert Espinosa (Barcelona, 1974) ha jugat amb aquesta doble ficció en una obra que té com a eixos fonamentals la família, les malalties i la mort.

Albert Espinosa | Foto de David Ruano

Tohom sap per què Albert Espinosa ha fet d’aquests temes la seva base creativa, tant en cinema, com en televisió, guionatge o literatura. La seva experiència personal fa que es miri les travetes de la vida amb uns ulls diferents de com ho faria un autor que es limités a alimentar només la seva imaginació.

Els nostres tigres beuen llet és la seva aposta teatral més agosarada —per ambiciosa— de totes les que ha fet en teatre. I encara més perquè se li ha posat a les mans la Sala Gran del TNC per mostrar aquesta última creació en tota la seva amplitud.

Potser molts espectadors pensaran que assistiran a un partit de futbol quan vegin algun dels tràilers promocionals que mostren un camp de gespa i dues porteries. Res més lluny d’això. El muntatge té cops amagats i un rerefons dramàtic que poua en les misèries d’una família nombrosa integrada per un pare cineasta, una mare dissenyadora, cinc fills que semblen els de la pel·lícula Rocco i els seus germans, de Visconti, una de les referències en aquest cas d’Albert Espinosa, i una filla petita d’encara no dos anys.

En principi, i a causa d’alguns temps morts que alenteixen l’arrencada de la trama, els espectadors se sentiran desconcertats perquè no acabaran de saber per on van els trets. Però el desconcert se supera tan aviat com l’autor posa en joc tots els recursos de guionatge possibles i crea un doble rol familiar amb els fills quan encara són adolescents i els mateixos fills quan han crescut, després de vint anys. Dues generacions cara a cara. El fet que aquest doblet de personatges sigui interpretat per actors diferents , i el fet que, a manera que avança la trama, es troben els personatges joves amb els seus homòlegs adults, dóna una originalitat a un drama familiar que, tractat d’una manera lineal, no tindria l’atractiu que té.

El gruix de l’obra —una hora i mitja ajustada— és l’acte central, després que la mare morís, quan els fills eren adolescents, d’una malaltia de la sang que han heretat tots ells, i quan el pare, ja gran, afectat d’alzheimer, perduda la memòria, s’aferra al seu paper de director de cinema i s’envolta dels seus fills, a qui no ha vist durant vint anys, i a qui no reconeix i confon amb actors i tècnics de rodatge, perquè l’ajudin a fer la pel·lícula que no té altre guió sinó el de la seva pròpia vida.

He dit que hi havia temps perduts, sí, de la mateixa manera que l’obra, el tempo escènic, té alts i baixos, però allò que el mateix rodatge de les funcions, després del tràngol de l’estrena, pot solucionar es compensa ja ara amb escenes que l’autor Albert Espinosa ha acolorit de tendresa per fer que el dolor sigui més suau. Cal, a cada moment, una música especial, ho reclama el mateix cineasta de ficció, amb peces interpretades en directe, d’aires indie, folk i en una atmosfera a vegades neorealista, en un homenatge al cinema que comença pels sobrenoms que tenen cadascun dels cinc fills: Dean (per James), McQueen (per Steve), Brando (per Marlon), Delon (per Alain), Beatty (per Warren).

Treball remarcable el de l’actor Andreu Benito (el pare cineasta), Francesc Garrido (el fill adult, Vincenzo) i Joan Carreras (el fill adult, Rocco). Al seu voltant, hi ha tres germans adults més, Andrés Herrera (Luca), el mateix Albert Espinosa (Ciro) i Simone (Andreu Rifé). Els cinc intèrprets joves han encaixat en els seus papers després d’un càsting de gairebé un centenar d’aspirants. L’actriu Àngela Jove fa el paper de la mare, amb un parell d’escenes fugaces. I la jove actriu, Clara de Ramon —actualment la filla del detectiu Kubala de la sèrie ‘Kubala, Moreno i Manchón’—, el de la filla petita Nadia (un altre dels noms extrets de ‘Rocco i els seus germans’) quan ja és adulta. L’actor i músic Òscar Blanco, a l’obra en el paper de Gato, és el personatge de les peces en directe que canta, acompanyat de guitarra o banjo. Moments musicals poètics per a un muntatge que té el futbol com a pròleg i epíleg d’un conte teatral sobre la impossibilitat de la recerca de la felicitat, a causa d’un passat tribal tèrbol.

Els nostres tigres beuen llet és un títol que Albert Espinosa extreu d’un dels versos del poema “Un encontre inesperat”, de l’autora polonesa, Wislawa Szymborska. Els tigres, esclar, són els cadells de la família, a qui tant la mare com el pare, d’adolescents, no van voler mai mesells ni febles, sinó ambiciosos i capaços d’aconseguir el que es proposessin. Ho diuen en un moment de l’obra: “Els joves tenen l’obligació de lluitar pels seus somnis i els adults hi són per ajudar-los perquè els aconsegueixin”. La vitalitat i el missatge d’optimisme d’Albert Espinosa no té límits en un moment que ell mateix viu el millor èxtasi creatiu amb fenòmens televisius com la sèrie Polseres vermelles, exportada al món, el cinema (Planta 4ª) i, també, els seus bestsellers literaris com per exemple El món groc. Hi ha coses, com aquestes, que només passen una vegada a la vida, ni que la vida no sigui una pel·lícula.

 

«Els nostres tigres beuen llet», d’Albert Espinosa. Intèrprets: Andreu Benito, Francesc Garrido, Joan Carreras, Andrés Herrera, Albert Espinosa, Andreu Rifé, Jaume Madaula, Carlos Cuevas, Mikel Iglesias, Daniel Sicart, Albert Baró, Àngela Jové, Clara de Ramon i Òscar Blanco. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudant escenografia: Jose Novoa. Vestuari: Berta Riera. Ajudanta vestuari: Núria Manzano. Il·luminació: Kiko Planas. So: Pepe Bel. Adjunt direcció: Antonio Calvo. Ajudant de direcció: Israel Solà. Direcció: Albert Espinosa. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 20 desembre 2012.

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Hola Andreu
    Vaig veure l’obra al TNC. Crec que estâ bé perô amb algunes mancances (potser massa ambiciosa?)
    Tenia una pregunta: el cantant en directe em va semblar fantâstic. En tens alguna referência o informaciò d’ell o d’on trobar les cancons?
    Petr altra banda, crec que la música inicial era de Bregovic, m’ho podries confirmar?
    Moltes gracies
    Jaume