Els nois de Toni Sala

26.04.2014

Un article del Joan Flores, extret del blog Je dis ce que j’en sens, en el qual podem llegir una crítica del llibre Els nois, de Toni Sala, sobre el qual també  publiquem una entrevista que podeu llegir aquí.

Toni Sala a Via Llibre

El fet que aquest sigui un país petit, tal com la geografia s’entossudeix a insistir, té com a conseqüència lògica, entre d’altres que ara no vénen al cas, que tot allò que pren la mesura com a referència sigui proporcional a aquesta petitor. No podem competir en igualtat de condicions ni amb països més extensos i més poblats ni amb llengües hegemòniques -que, a més, acostumen a ser prou endògames- a menys que estiguem disposats a acceptar que tota comparació exigeix un component ineludible de proporcionalitat que s’afegeix, però, a altres condicionants que el cofoïsme de sentir-se únics no hauria d’emmascarar. Així, tenim menys campions olímpics que Alemanya perquè som menys, però també perque la cultura de l’esport dels teutons és molt més avançada que la nostra; tenim menys lectors que França perquè som menys, però també perquè la lectura, per als nostres veïns del nord, ha estat sempre una qüestió d’estat; tenim menys escriptors que els Estats Units perquè som menys, però també perquè la tradició literària de la llengua anglesa, i potser aquest és un factor acumulatiu, ens dóna mil voltes. La supervivència d’un país petit, en temes culturals, sembla ser doncs una qüestió més de voluntat que d’inèrcia.

La literatura, una de les manifestacions culturals més visibles i populars, no es pot escapar d’un marc de referència cada vegada més globalitzat, i pensar que la llengua en la qual està escrita sigui un fet suficientment diferencial és retrocedir tres-cents anys en la història de la cultura; encara que fora Goethe qui, fa més de dos-cents anys, ho verbalitzés de forma expressa amb el terme Weltliteratur, els grans escriptors del Renaixement i del Barroc -Cervantes, Shakespeare, Rabelais i Grimmelshausen, per circunscriure-ho a les quatre llengües majoritàries- van acabar amb les literatures nacionals. A partir d’aquell moment, amb una escalada progressiva i amb excepcions més que infinitesimals, es pot parlar de literatura en anglès però no de literatura anglesa, o de literatura en francès però no de literatura francesa; si de cas, les variacions temàtiques o d’estil, més que ser subsidiàries d’una llengua o altra, es deuran a la idiosincràsia local, a uns determinats corrents sincrònics o a una major o menor influència de la tradició pròpia -o dels propis estereotips, o dels propis prejudicis, que de tot hi ha-. ¿A què ha d’aspirar, doncs, una literatura nacional? ¿A globalitzar-se o a localitzar-se? ¿A ser cua de lleó o cap de ratolí? Quan una revista d’Estats Units tradueix i publica un conte d’un autor català, ¿ho fa perquè acompleix amb els standards americans o per raons antropològiques? Quan una editorial francesa tradueix i publica una novel·la escrita en català, ¿ho fa perquè creu que té la qualitat suficient per sí mateixa o per explicitar la superioritat -ah, la grandeur! Ah, elchauvinisme!- de la novel·la francesa sobre totes les novel·les que es fan i es desfan?

El pitjor que li pot passar a una literatura en una llengua minoritària en termes globals és que, per excés o per defecte, no se sàpiga valorar en la seva justa mesura; la conseqüència d’aquesta falla és l’acomplexament, i una literatura acomplexada, amb deliris de grandesa o amb dèficit d’autoestima, tant li fa, és una literatura que té els dies comptats: es debatrà entre el mimetisme estilístic o temàtic amb les literatures de les grans llengües, cas en el qual acabarà diluïda per la potència del dissolvent, i l’explotació dels trets antropològics particulars que aniran tancant l’angular fins que la microfotografia resultant sigui d’interès només a la militància més ideologitzada. Potser no acabarà desapareixent, però el resultat serà encara pitjor: es transformarà en culturalment irrellevant.

Després d’uns quants anys de silenci novel·lístic, interromputs només per la publicació d’un parell de relats i algunes col·laboracions en forma de pròleg a obres d’autors clàssics, Toni Sala torna a la forma literària per excel·lència, aquella en la que el seu rendiment com a escriptor es desenvolupa amb més contundència. Els nois és, indubtablement, una obra de maduresa d’un autor que ha integrat la tradició literària amb un notable talent i que ha aconseguit dotar-se d’un estil i una veu propis i reconeixibles. Davant la possibilitat de la descripció exhaustiva, Sala incidentalitza l’acció, focalitzant l’atenció en allò que vol comunicar i escatimant-nos aquelles referències externes, accidentals, que desviarien la nostra atenció -i ens permetrien recuperar l’alè- perquè així aconsegueix no tan sols que sapiguem allò que vol si no també envoltar-nos d’una determinada atmosfera que ens servirà per especular, sempre en la direcció que l’autor marca, respecte d’allò que se’ns amaga; en alguns casos, fins i tot l’acció es projecta, en la ment del lector, més enllà de la que recull la novel·la, i és la intel·ligència d’aquest la que ha de resoldre una escena, la forma en la qual conclou un conflicte o, senzillament, especular sobre uns determinats antecedents. El ritme no és constant i, a vegades el narrador, a vegades un dels personatges, es permeten interrompre l’acció per remarcar un aspecte determinat que, sovint, substitueix, en forma de monòleg interior, els diàlegs explicatius;

“S’han mort tan joves que s’han endut tota la vida del poble, devia pensar el camioner. No has aparcat a Vidreres, has aparcat al cementiri de Vidreres, amb nínxols que són com cases, un cementiri amb un estanc, una fleca i un bar, un cementiri amb carrers, amb església, un cementiri amb cementiri, amb un casino i un aparcament ple de cotxes buits: així ha de ser l’altra vida, solitud i parets.”

A vegades, aquestes interrupcions poden arribar a servir de pont entre els esbossos que traça el narrador d’algun personatge i la saturació que representa la intervenció d’aquest mateix o d’un altre dels protagonistes.

Aquesta maduresa es manifesta, en aquesta obra molt per damunt de la resta de bibliografia d’en Sala, en un doble caire: en primer lloc, perquè Sala domina a la perfecció el llenguatge culte, aquell que es basa en la precisió d’emprar les paraules adequades sense necessitat de complements afegits, i a Els nois explota aquest domini fins a l’extrem: si el llenguatge fos una fletxa i l’expressió un blanc, els tirs de Sala farien tots diana. I, en segon lloc, en el fet de “deixar de fer literatura”. La literatura ha d’emergir inconscientment, fruit del talent però també de la intenció, per sobre d’allò que s’escriu; és un error, comú en escriptors novells però també en figures consagrades, intentar “fer literari” un text perquè l’esforç acaba rebentant les costures internes que envasten la peça, deixant al descobert la impostura, i l’artificialitat pretén, inútilment, elevar el to d’allò que ha perdut les qualitats intrínseques de la creació. L’intent conscient i planejat de “literaturalitzar” un text és la manera més efectiva de matar-lo.

“L’Ernest es va fixar en els brins de palla que havien acabat caient de les bales del camió. N’hi havia al peu de les rodes i arran de vorera, brins de palla buits per dintre, i una mica d’aire que feia els arrossegava amunt i avall, d’un racó a l’altre de la plaça, i quan passaven pel sol espurnejaven, esquitxaven, dauraven els remolins de l’aire amb cornucòpies efímeres”.

Els nois parla de la mort, no en sí mateixa sino dels efectes sobre aquells que sobreviuen i que, directa o indirectament, estan relacionats amb els morts, i de les diferents maneres d’encarar-la: la mort en accident de trànsit de dos germans en una carretera comarcal sacseja una petita i endogàmica comunitat municipal i trasbalsa les vides de la gent que els era més propera: la xicota d’un d’ells, els pares, els veïns del mas, un camioner que va fent encàrrecs per la zona, veuen alterades les seves vides quotidianes però també amb efectes a llarg termini provocats per l’enveja, la traició, l’ambició.

“-Jo perquè m’he fotut vell i ja tant se me’n fot tot, però, tingués vint anys menos, i poder el filldeputa d’en Lluís no hi seria a temps i les terres me les quedaria jo. Se les pot ben fotre pel forat del cul. Quan veus aquestes misèries dius a la merda tot, home, vinga, va, que se’n vagi tot a la merda d’una vegada, collons, a la merda, i Déu i sa puta mare, merda, no voldria ser a la pell d’en Batlle ara mateix, hòstia puta, ni de la Llúcia, perquè mira que és mala llet, tots dos fills, collons de Déu, tots dos, au, va, merda santíssima. I d’on collons venien a aquestes hores de la matinada, fillets de Déu… Ja ens deurem veure després, hòstia puta, merda puta, cony, merda santa, collons de Déu.”

Però Els nois parla també del sexe, del casual i del compromès, i l’anivella, en els seus efectes, amb la cessació de la vida: ambdós signifiquen un alliberament físic i una explosió de la consciència i així, mentre el sexe pot actuar com a purga de la culpa, la mort pot fer-ho com a purga dels pecats; Eros i Thanatos, de nou revisitats. És en aquest tractament dels dos grans temes de la literatura on Els nois recull, remodelat, reformulat i actualitzat, l’esperit de la tragèdia clàssica; el genius loci que determina, condiciona i amara l’acció; la crònica de la desolació de qui es veu amputat dels éssers estimats; la inevitabilitat del destí; el retrat clar i precís d’un món despiatat en el qual ningú no és innocent; la càrrega feixuga i progressiva que representen els morts que acumulem -en definitiva, què és el passat sino la desfilada impertérrita del morts que apilonem?-; les visites a l’inframón -els habitants del qual, com sabem, exigeixen el seu tribut de sang-; les forces tel·lúriques que ens manipulen a la seva conveniència; i la incompareixença de l’esperat deus ex machina que vingui a resoldre els conflictes i a posar pau i ordre.

“Qui sabia si un assassí podia arribar a ser mai un assassí a dintre seu, encara que ho volgués, qui sabia què trobaríem al fons de tot d’una paraula.”

En Sala té l’habilitat de cincumscriure l’acció en un racó del món rural de la comarca de La Selva -uns llocs que podem visitar, una gent que podem (intentar) conèixer, un entorn íntim i precís, tot i que això és el que menys importa-; és una novel·la fortament arrelada al territori, condicionada per un medi molt precís, i reconeixiblement ubicada a la seva època. Però aquesta localització, geogràfica i temporal, no converteix Els nois en una anècdota ni en una recreació més o menys reeixida dels tòpics del  “color local” perquè els instruments dels quals se serveix per universalitzar el relat ultrapassen aquesta constricció: el tema principal, les passions humanes, es pot destil·lar amb igual efectivitat a Vidreres que a Tombuctú; i el tractament narratiu, extremadament acurat i depurat, es reconeix fill d’una tradició sense fronteres: limitar-se a ser local per permetre’s esdevenir universal. Un llibre imprescindible per qui vulgui entendre, en català, a què es referia Goethe amb allò de Weltliteratur.