Els neguits de l’esportista

12.08.2012

L’esportista que corria per un país que no era el seu participava en una competició esportiva –cursa d’alta muntanya– internacional que es disputava al seu país. A pocs quilòmetres de la meta  encapçalava la carrera amb seguretat i va girar el cap durant un instant per situar els seus competidors. Un corredor rival feia la pujada amb bon ritme. El líder de la cursa coneixia molt bé el seu adversari, eren del mateix poble i havien compartit moltes hores d’entrenament. Era un contrincant molt dur i sabia que s’esforçaria al màxim per poder avançar-lo. L’havia identificat amb facilitat perquè no duia l’equipació de cap equip oficial nacional pertanyent a una nació membre de ple dret de la ISF, participava en la categoria OPEN, per tant, no representava cap amenaça de cara al campionat mundial, ja que el seu perseguidor no tenia dret a participar-hi. De totes maneres, a l’esportista que corria per un país que no era el seu, en aquells moments, el que més l’importava era proclamar-se campió de la cursa, per a la qual s’havia preparat a consciència, i pensava disputar la victòria fins al final.

Mentre avançava, sentia cada vegada més proper el seu rival i comprovava com aquest afrontava més sencer el tram final. Però, com a corredor expert que era, sabia que no havia de posar-se nerviós ni desfondar-se. Tenia prou avantatge, ho havia calculat, només calia mantenir un ritme assumible i anar tirant. Amb tot això, va alçar la vista per contemplar els arcs inflables publicitaris que precedien la línia d’arribada i que s’alçaven a pocs metres davant seu. La meta era allà, al seu abast i només havia de fer un darrer esforç. Un esforç més gran del que hauria desitjat perquè el seu adversari l’encalçava, era molt a prop seu i l’única opció de guanyar que li restava era, ara sí, la de donar-ho tot en un darrer esprint.

Els dos corredors van accelerar el ritme. Després de la pallissa que portaven, encara van poder treure forces de no se sap on per disputar un esprint amb una velocitat considerable. El perseguidor s’apropava molt i molt i l’esportista que corria per un país que no era el seu havia d’esforçar-se més per no deixar-se atrapar. Afortunadament, no havia errat en l’estimació de les seves forces i va poder mantenir el primer lloc i endur-se la victòria de la cursa, travessant la línia de meta esgotat, seguit de ben a prop pel seu amic i rival. Després d’intercanviar mirades de reconeixement i de somriure’s amb complicitat, es van donar la mà protocol·làriament i, tot seguit, es van fondre en una sincera abraçada.

A la cerimònia d’entrega de premis –a la qual havia de participar, segons les bases de la competició–, no va poder tornar a saludar-se amb el seu rival, ja que ell no tenia dret a participar-hi. El seu lloc l’ocupava el tercer classificat, que sí que pertanyia a un país membre de ple dret. Havien disputat una cursa duríssima, enfrontant-se als millors especialistes mundials i ara era allà, dalt de tot del podi, sense la companyia de l’amic amb qui havia compartit hores de dur entrenament i que s’havia esforçat tant o més que ell. Els polítics locals i els representants de les federacions de ple dret van fer l’entrega dels premis i, tot seguit, van hissar la bandera del país que l’esportista representava mentre sonava l’himne sense lletra que a ell li recordava el cul d’un antic dictador. Del públic estant, se sentien xiulets –força, cal dir-ho–, però també hi havia indignats que insultaven els xiuladors i espectadors que només aplaudien, als vencedors o als símbols, de manera indistingible.

twitter David Pardo: @klamm74

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Les dues coses inportants son l’esforç realitzatper els dos amics-contrincants i l’abraçada al final de la cursa.
    La resta está en funió de les ments descelebrades que organitzen la competició.

  2. Retroenllaç: El Premi Núvol arriba a l’equador | Núvol