Els morts no ploren

3.09.2012

Des d’on era podia veure, a través de la  finestra, la boira baixa cobrint la ribera plena de pollancres despullats damunt d’un mosaic de fulles. La sala de vetlla era en una primera planta del tanatori, un d’aquests edificis moderns, dissenyat per un arquitecte de renom amb la pretensió de donar vida a la mort. Un lloc agradable, de llum diàfana i reconfortant. En aquell moment la sala era buida i,  bressolat pel silenci i l’escalfor de l’espai em vaig endormiscar. Vaig somiar amb ella. Vaig somiar que sopàvem en un restaurant amb estrelles Michelin, compartint plats impossibles maridats amb els millors vins del país. Jo en tenia prou de gaudir de la seva companyia,  assaborir la seva veu, flairar la seva olor, fondre’m veient aquella manera que tenia de riure amb els ulls. Va ser quan ens van servir les primeres postres, falses cireres amb gelatina de kirsh, que m’ho va dir. Que havia conegut algú altre, que se n’havia enamorat a l’instant i que la seva vida ja no tenia cap sentit si no era al costat d’aquella persona. Que no em volia fer mal fent durar més l’engany i que sempre em guardaria en un racó del seu cor.  Més tard, quan entre llàgrimes ens  vam acomiadar vaig tenir la certesa que no ens tornaríem a veure mai més i alguna cosa se’m va girar dins el cervell ja que, des d’aquell precís instant, va néixer en mi un impuls visceral de matar el lladre que me l’havia pres. I en el somni, seguia a l’amant furtiu, de nit, sota una pluja fina, per carrerons sòrdids. Al tombar d’una cantonada em treia de sota l’americana un revòlver que mai no he tingut i encanonava aquell home per darrera amb la convicció d’un assassí. Abans que jo pogués disparar-li però,  ho feia ell, girant-se de sobte, armat com si m’esperés.  Amb dos trets em llevava la vida.

Em va despertar la remor d’unes veus, la sala de vetlla era plena de parents, uns de coneguts i d’altres que no, que es lamentaven amb cara de circumstàncies.  La boira a la ribera s’havia esvaït, el vent desfeia el mosaic de fulles una vegada i una altra i jo, que m’ho mirava des dins el fèretre, d’haver pogut, hauria deixat anar unes quantes llàgrimes, però com bé he pogut comprovar, els morts no ploren.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Un molt bon relat, ple de poesia i pau. L’he llegit lentament, com crec que calia, i el final m’ha semblat ben amagat, malgrat ens avises amb prou temps. Ben lligat i felicitats!

  2. Retroenllaç: Contes d’estiu a Núvol | Núvol