Els meus ulls en els teus ulls

El poeta romanès Mircea Cărtărescu és una de les veus convidades a recitar avui al Palau de la Música dins del XXX Festival de Poesia de Barcelona. Hi recitarà poemes diversos, traduïts per Xavier Montoliu. 

Els meus ulls en els teus ulls, però no sé: com dos amants

o com dues aranyes? o com un home en el mirall? o com dos cecs

en un asil? fem el mateix camí.

Tu em regules l’oxitocina, la vasopressina. Jo

com un mirall de telescopi intento agafar-te

damunt uns quants mil·límetres de vida. És com si

una larva trocòfora intentés comprendre no l’home

sinó el cuc. Que digui que ets un déu? Que ho ets tot? És una ximpleria.

El teu porus més petit ho és tot. I tanmateix

un fogó o aquest moment en què escric a màquina

són més grandiosos que tu, ja que ells existeixen.

M’imagino amb la mirada d’un bacteri del meu propi cos:

allí, en el meu intestí, les papil·les digestives

li semblarien quàsars inconcebibles. Si n’entengués alguna

creuria que em comprèn.

M’imagino més ampli que l’univers i estudiant un fotó:

creuria que et conec.

Ben innocents les religions, els mandales, els koan

els camins cap a la il·luminació i la llum tabòrica

i opus magnum; estranya “la vida de cada dia”

dels budistes Zen. De tot això, en queda literatura bella.

Swedenborg, Novalis… la mescalina, l’estil, l’èter,

l’olor dels lliris, els estimulants hormonals

són trucs: tot és psíquic, res no és real.

Tècniques respiratòries

aplaudir amb una sola mà

abandonar-se al flux de la vida, retrobar la unitat del món

l’extinció, totes les al·legories, els deliris, els somnis

són tan sols una xarranca de la ment, jocs d’ordinador, fantasmologia.

D’astròlegs del cervell, n’hi ha molts.

9:20. Escric a la cuina. És un matí ennuvolat de maig.

Tot sembla tan real, tan natural: un despertador, una aigüera.

Però la flor de fúcsia no creu en la meva existència.

Ni tu, que em llegeixes després de tants anys.

Si em miressis al vídeo no seria més irreal per a tu.

Tanmateix existeixo, tinc pols, tinc un imaginari.

Ets a les dues parts de la meva vida, com una línia per la cinta de Möbius

ets els meus pares i el seu fill, com a l’ampolla de Klein

ets com un cranc paràsit, amb les venes ficades a les meves venes

amb la cara ficada a la meva cara, idèntic a mi i englobat en mi,

ets en cada objecte, ja que cada objecte és una part de mi,

uomo universale.

Els meus ulls en els teus ulls ja que els globus dels teus ulls

són als globus dels meus ulls i la meva imatge del món

és idèntica a la teva imatge.

Però com

una pàgina escrita és idèntica als ulls

de l’assenyat i de l’analfabet.