Els icebergs contra les lletres

5.05.2015

Aquest dijous 7 de maig els alumnes de Filologia Catalana de la UAB celebren la IV Jornada FilCat, que enguany s’obrirà amb una lliço magistral de Joan Veny, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Podeu consultar el programa de la jornada fent clic aquí. Aprofitant aquesta avinentesa, l’Assemblea d’Estudiants de Filologia Catalana de la UAB ha redactat un manifest que recollim avui a Núvol.

Universitat 1

 

Som estudiants de filologia catalana de la UAB -ep, perdó!, de llengua i literatura catalanes, no fos cas que algun vailet s’espantés a l’hora d’escollir carrera- i n’estem una mica tips. Ja sabem que als estudiants se’ns imputa que sempre estem tips de tot, però aquesta vegada sí que ve el llop. Això vol ser un petit crit d’alerta, almenys per als que vinguin darrere nostre.

La nostra formació és sistemàticament deficient. I no pas pels professors, que s’escarrassen a fer-nos empassar cinquanta mil punts del programa de l’assignatura que per força han d’acabar a finals de semestre. El problema és de disseny. L’altre dia un professor de teatre ens demanava què inclouríem a la carrera. Un sintagma nominal: assignatures anuals. Gairebé no en tenim i això, amics, es nota. Ara mateix, amb assignatures clivellades pels dos períodes d’exàmens i recuperacions, amb classes efectives de, posem, tres mesos i mig, més que no pas a la universitat, sembla que estiguem en un curs d’aprenentatge de codis bàsics de supervivència. És l’època de l’AVE i Internet, se’ns dirà: “Adapteu-vos a la velocitat”. Però, per culpa d’això, no hi ha temps d’adaptar-nos-hi. Les Lletres no han volgut mai de presses i nosaltres no serem els fanfarrons que inventarem la manera d’assimilar vastos panorames en pocs mesos. A vegades fa l’efecte que som com una mena de pingüins, intentant saltar de cresta en cresta dels icebergs, que encara no saben nedar però que tenen el desig atàvic de capbussar-se en la gelor d’aquella cosa que es veu més enllà de la superfície. Si la filologia és una actitud, un gosar poder, el ritme frenètic imposat per les divisions i les avaluacions ha pervertit el nostre esperit: de vegades estem més pendents de prendre apunts que no d’escoltar. A alguns professors ja els sembla bé, però aquest és un altre tema. La filologia és una disciplina que ens hauria de portar sempre a la llinda d’un pou sense fons: “Llança-t’hi de cap. Aquí el temps no val res. Però si ho fas, fes-ho de cap, que és l’única manera d’abonyegar el fons”. Locus amoenus. Ara xipollegem en bassals que demà no hi són perquè haurem canviat de corriol. Tranquil·litat, tranquil·litat, tranquil·litat. Necessitem una serenitat tal d’esperit que ens permeti bussejar uns metres més dessota les punxes.

Per fruir del miratge de creure que és possible de veure la sotana de l’iceberg, des de fa quatre anys que l’Assemblea d’Estudiants de Filologia Catalana de la UAB organitzem unes jornades acadèmiques al voltant de temes monogràfics. L’any passat, el gran tema va ser la literatura de l’exili, un tema no gaire freqüentat en les aules de la nostra carrera, més enllà del que van publicar els grans noms de la literatura del segle XX un cop van tornar a casa. Aquest any hem apostat, segurament, pel cartell més potent des que fem aquesta mena de jornades: centrades en la idea del territori dels Països Catalans, fem incursions a la vitalitat lingüística i cultural des de fronts força diferents. Tenim l’honor que el flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el dialectòleg Joan Veny, hagi volgut inaugurar-nos-les amb una conferència sobre les raons que el van fer decantar per la filologia. Malgrat tot el que ha plogut i que no voldríem anar 50 anys enrere, quan estudiar català eren unes poques hores dedicades als il·lustres medievals, estem segurs que la proposta anual d’assignatures de la seva joventut no devia estar del tot malament. Ni tampoc que el perjudiqués gaire disposar d’un acostament a les grans tradicions literàries europees. Avui, la literatura catalana, explicada a la universitat, fa ferum de resclosit. I no pas perquè estigui mal explicada, sinó perquè no es pot parlar amb fonament d’aquesta art sagrada sense tenir unes nocions mínimes de literatura clàssica, per exemple, una disciplina que es dóna tant per descomptada que és ben bé inexistent. Parlem de coses de les quals no en veiem la base. I ja sabem que està molt bé que hi hagi un clos per a la literatura catalana a la universitat, però l’ideal filològic és acarar els millors fruits de les tradicions culturals per veure’n el diàleg. Si no hi ha temps per fer tot això en quatre anys, siguem valents! La filologia és un camp massa clau en la lluita per la preservació del nostre patrimoni cultural per haver de forçar-la a adaptar-se a la pindolització de Bolonya i al nou model de precarització de continguts del 3+2. Les altres carreres van a tres anys? I què! Carreres de cinc anys, riques i variades, i amb assignatures anuals. El millor dels móns possibles. Que ens treguin el neguit de saltar-nos la classe del dijous perquè volem anar a la taula d’editors que debatran la salut del llibre en català (Llibres del Trabucaire, Pagès, Mediterrània Eivissa i l’Associació d’Editors del País Valencià) o al recital que faran a la tarda en Joan-Lluís Lluís, en Jair Domínguez, en Josep Porcar i n’Isidor Marí amb la capa poc ordinària -valgui la redundància- de poeta.

Joan Veny | Vilaweb

Joan Veny | Vilaweb

N’estem farts, d’englutir vastos panorames que al cap d’unes setmanes es tornen boires que no han regat el jardí del nostre pensament. Estem massa erms i no ens fa vergonya de dir-ho. La primera norma per superar un problema és proclamar-lo. Comencem-hi, doncs. Volem tot el suc i el bruc d’aquells detalls que en assignatures semestrals es considerarien molestos i que fan perdre el fil del panorama, però que, en el fons, són els que il·luminen millor el pòsit del bon vi, que s’ha d’assaborir aturant-se a les olors i al tacte, amb consciència de perennitat del moment. I no cal fer-ho tot més fàcil, més escolar. No cal que les carreres es diguin Llengua i literatura quan abans tenien un nom senyor. No cal rebaixar accents -e com!- ni fer més senzilla la complexitat si el que volem és ser els sacerdots de la tribu. I exercir-ne, esclar, però aquest és un altre tema…

Assemblea FilCat UAB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. Aquests estudiants no saben el que és suar i patir, sempre tan idealistes! Que no volen córrer? Doncs què volen? Anar a pas de trot mentre els altres aixequen el país? Què voleu que us digui, a vegades em sembla que els que diuen que les carreres de lletres són per a ganduls tenen un punt de raó. A mi em sembla que demanen fer una carrera de cinc anys perquè estan tan acostumats a allargar-ho un any més que, clar… val més que aquesta negligència es normalitzi. A més, és millor molt i variat, que menys assignatures no? Demanen tenir un coneixement menys ampli de les coses? Bolonya té moltes coses dolentes però aquests estudiants pixen una mica fora de test.

    • Un respecte pels estudiants. Només es demana una formació de qualitat. Sàpiga vostè que si la carrera s’allarga, en molts casos és perquè molts estudiants han de buscar feina i treballar (aixecar el país) per a poder tenir una formació cada cop més degradada. La qual cosa, si bé no mereix una desfilada, no indica en cap cas ganes d’allargar l’estudi.
      Serem els encarregats de formar la llengua catalana de les generacions del futur, no és cap lleugeresa, ben al contrari, és una tasca molt important aconseguir que d’aquí deu anys la nostra llengua no s’hagi confós amb el castellà.

      • Té raó, Sr. Carrasco. Seria millor molt i variat, però amb aquest sistema actual, els estudiants es queixen, no de la variació, es queixen del poc que donen de si les classes que es poden fer en uns semestres que es veuen, malauradament, reduïts a menys d’una trentena de classes útils. No volen anar a poc a poc per no cansar-se. Volen fer-ho per dominar unes materies que els apassionen, no per un títol de grau.

        • Penso que el nom de filologia és un llast. Aquest senyor nom és símptoma de l’anquilosament dels estudis humanístics a universitats com la UB o la UAB. Hauríem de prendre exemple de la dinamització dels estudis humanístics americans, on generalment els noms dels estudis i departaments (“estudis literaris de…”, “estudis clàssics”, “departament de clàssics”) són senyal de l’ample abast dels seus ensenyaments. Estudiar filologia catalana, hispànica o clàssica és sinònim d’engolir la tradició lingüística, i res més que això, sense anar més enllà, sense obrir més horitzons. I el tret més positiu de les humanitats precisament és l’enllaç que permeten entre la tradició cultural i l’actualitat, i això només és possible a través d’uns estudis moderns en què la literatura ocupi el primer lloc i no la filologia. Per això crec que fora bó acceptar el nom de llengües i literatures com una mostra d’expansió, no de reducció. La reducció crec que seria seguir anomenant aquestes carreres amb el qualificatiu de filologia.

    • Les humanitats fan pudor de putrefacció. “El ferum del mort”, com diu Quim Monzó, “ja fa anys que podem sentir-la”. Sí, les humanitats ja són mortes. L’actitud de vostè, com la de molts d’altres, n’és un exemple. I els morts molesten: són la causa d’epidèmies, un singe de la decadència humana. Com a cadàvers que són, no poden moure’s per treballar. Com que no treballen, no produeixen. Com que no produeixen, ens són ben inútils. Els seus comentaris en són una mostra més. Sorra nova per acabar de colgar a terra aquest mort que pesa massa! Sorra a les humaniats!

  2. Totalment d’acord. Res a veure assignatures que duraven un any, amb temps de llegir, documentar-te, assimilar, comprendre, comparar, raonar, és a dir, APRENDRE, amb les que es fan ara que no tens temps de pensar perquè de seguida has de produir treballs. La urgència es cruspeix la reflexió. No queda pòsit. Llisques per la informació, no la fas teva.

    • No entenc el motiu de les queixes; que voleu aprendre més? Coi, quan acabareu la carrera continuareu llegint no? Que voleu fer les assignatures amb més calma? Ningú no us obliga a acabar-la en un temps determinat, que jo sàpiga! (per cert, jo vaig fer Filologia Hispànica i, com que havia de treballar per guanyar-me les garrofes, vaig trigar deu anys en acabar-la, precisament perquè la volia fer bé). I després he continuat llegint, per cert: no tot s’acaba a la carrera, més aviat al contrari, a la facultat és on s’inicia. Penseu que la societat ha de resoldre-us la vida i no és així, la vida se la resol cadascú. Siau.

  3. Cadascú té el seu ritme d’aprenentatge, i hauria de poder triar el camí i la velocitat amb què vol transitar-hi. Les universitats han optat pel model “autopista”, que té una velocitat mínima, però que no està pensada per a bicicletes. Per sort, hi ha altres camins, menys transitats, que permeten gaudir del paisatge, però cal pedalar i arribes més tard…

  4. Penso que tenen força raó, les assignatures semestrals són vàlides per a segons quines temàtiques, però profundament inadequades per a altres. Es necessita temps per assimilar coneixements, per aprofundir-ne, per poder fer treballs més complets, profunds i ambiciosos sobre la temàtica tractada en l’assignatura.

    Jo vaig estudiar Història i vaig alternar assignatures anuals i semestrals. En alguns casos, el nombre d’hores eren equivalents (les semestrals tenien més dies a la setmana de classe). Quan l’assignatura era anual, podies realitzar més lectures relacionades amb el tema i incorporar els coneixements que et proporcionaven als materials que aportava la classe en sí. En general, penso que l’aprenentatge era molt més efectiu.

    De tota manera, penso que una carrera no et farà expert ni ara amb els plans d’estudis actuals ni abans amb els precedents. Si realment la matèria estudiada t’apassiona, hi aniràs aprofundint tota la vida. Una bona formació universitària ensenya aquesta necessitat d’aprofundir, ensenya a saber fer-se les preguntes adequades, a saber on cercar les respostes, com trobar la informació i coses per l’estil.

  5. Als autors de la carta: m’alegro molt, molt, molt de saber que hi ha gent pel món que també s’ha adonat d’aquest problema. Perquè és un problema gros i no se’n parla prou.

    Vaig acabar el meu graduat en Llengua i Literatura Catalanes l’any passat, amb uns resultats “excel·lents” des del punt de vista burrocràtic (traducció: amb matrícules d’honor a quasi totes les assignatures), i sabeu com ho vaig aconseguir? “Estant més pendent de prendre apunts que no d’escoltar” (bona frase). La qual cosa servia el propòsit pràctic de superar exàmens, però a la llarga m’ha resultat (quasi) absolutament inútil per interioritzar res més enllà d’un record superficial que he oblidat al cap d’una setmana o dues de fer l’endimoniada prova en qüestió.

    Dic quasi, que no del tot: he tingut assignatures i professors d’allò més interessants, que m’han fet pensar molt i que veritablement agraeixo. Però el fet que aquests casos suposin, a tot estirar, un 10% de la carrera que he cursat ja diu força per si mateix. Va haver-hi moments mentre feia la carrera que vaig estar a punt de deixar-la a mitges: em sentia desmotivada, perquè no aprofundíem en res del que jo considerava important, ni qüestionàvem o ens plantejàvem els temes fonamentals. Només saltàvem d’una cosa a l’altra.

    No sóc l’única. Conec altres persones que han estudiat aquest grau en altres universitats i que se sentien de la mateixa manera. I això és greu. I és un problema de l’educació en general, fruit d’aquesta nostra cultura malaltissa dels mitjans de comunicació i de l’estadística. Les humanitats se’n veuen particularment afectades, precisament per l’exigència que generen d’absorbir l’aigua que ha “regat el jardí del nostre pensament”. Es fan massa coses sense acabar d’aprofundir en cap… i les humanitats no funcionen així.

    Fins i tot en casos com el meu, que són un aparent “èxit” acadèmic, en realitat es produeix el mateix fracàs, des del meu punt de vista. Què importa si tal autor va néixer el mil nou-cents no sé quants o el mil nou-cents no sé què? No té sentit memoritzar dades si tenim la proverbial “Viquipèdia” a l’abast de la mà sempre que vulguem – els estudis humanístics han de proporcionar una cosa diferent, una visió global i creativa i crítica de la realitat, i això requereix calma i temps, sens dubte. Una cosa que en general no es té, o no es té la impressió de tenir.

    Estic d’acord amb vosaltres que aquesta “pressa” i aquest excés de de burocratització i compartimentarització per assignatures són un problema. Però no només en les humanitats i a la Uni: en tot. En tots els nivells educatius i també fora de l’educació.

    Parlant a nivell personal, he après de l’“error” i la meva segona carrera, Filosofia, penso enfocar-la d’una altra manera, encara que hagi de desaprendre un sistema d’estudi que m’ha estat inculcat des que era una criatura. Prioritzar l’aprenentatge i el creixement individual, i no pas els resultats acadèmics. Us animo a tots a fer el mateix, a sortir-vos dels límits d’allò que s’explica a les assignatures i a qüestionar el que diuen els professors i formar-vos opinions pròpies. Crec que ens fa molta falta a tots. Que aquest ritme frenètic de prendre apunts-memoritzar-escopir no se’ns emporti riu avall!

    A nivell global, no tinc massa esperances que pugui corregir-se aquest problema, perquè als poders ja els va bé carregar-se l’humanisme, però saber que altres estudiants en són conscients em genera almenys una miqueeeeta d’optimisme.

    PS: tot aquest text l’he escrit sota el supòsit que cursar una carrera de lletres es fa per convertir-se en una millor persona, més crítica, més sàvia, etc. Si algú la cursa només per aconseguir un graduat i trobar feina, llavors les seves prioritats seran ben diferents d’aquestes i molt més en línia amb la direcció que ha estat seguint l’educació en aquests últims anys. També respectables, per suposat, però no gens humanístiques.