Els Gals

La Gàl·lia ocupada pels romans ha estat objecte d’atenció per la cultura occidental des que Juli Cèsar va dictar aquell famós començament dels comentaris sobre la guerra de les Gàl·lies: «Gallia est omnis divisa in partes tres, quarum unam incolunt Belgae, aliam Aquitani, tertiam qui ipsorum lingua Celtae, nostra Galliappellantur» o, segons la traducció de Joaquim Icart, «La Gàl·lia, en la seva totalitat, és separada en tres parts, una de les quals és habitada pels belgues, una altra pels aquitans, i la tercera pels qui en llur llengua són anomenats celtes i en la nostra, gals». Un bon començament, sens dubte, i és que Cèsar, entre moltes altres coses, sempre va ser un excel·lent propagandista de si mateix i per a ell, la conquesta de les tres Gàl·lies era un oportunitat que no volia desaprofitar. És en aquesta conquesta, tan ben publicitada per un dels personatges més impor- tants I coneguts de tota la Història de la Humanitat, on s’esdevenen els fets que explica deixem-ho per ara així– Norma, l’òpera de Vincenzo Bellini.

En tot el conjunt de comentaris del diví Juli hi ha molt poques referències directes a com eren els gals. Només quan el llibre està molt avançat ens parla dels costums d’aquells pobles, dels seus druides, una barreja entre sacerdots i consellers tribals; de l’hàbit de fer sacrificis humans tant per executar els delinqüents o als presoners, com per demanar el favor dels déus. Aquells que no seguien els costums religiosos eren excomunicats, un fet terrible segons ens explica Cèsar. Norma, l’heroïna de Bellini, no respondria pas a aquesta imatge que ens va donar Cèsar dels gals. Una dona important dins de la tribu, amb una gran preminença sobre els seus compatriotes, però al mateix temps lligada per un codi social que l’impedeix mostrar el seu amor pel cap dels enemics, Pollione. Un conflicte social, polític I personal, tot alho- ra, i que, sens dubte, devia ser altament improbable en la Gàl·lia ocupada i sotmesa per Roma. Improbable per diverses raons. En primer lloc, els romans no eren gaire romàntics. L’anomenada Pax Romana s’assemblava molt a la pau dels cementiris, les discrepàncies dels sotmesos no eren mai molt ben vistes i acostumaven a acabar molt malament –pels sotmesos, òbviament. No se sabra mai del cert, però probablement un terç dels gals van morir durant els vuit anys que va durar la conquesta romana i un altre terç va ser castigat amb mutil·lacions, esclavatge o, com a mínim, la pèrdua dels seus béns. És normal, doncs, que la tribu de Norma no s’estimés gaire Pollione ni, com és del tot natural, una de les seves sacerdotesses que té un comportament, com a mínim, sospitós de traïció.

Un altre factor d’improbabilitat és la gelosia entre Norma i Adalgisa per l’amor de Pollione. Cèsar, un cop més, ens explica com s’organitzen algunes tribus gal·les, especialment les bretones, en les relacions entre homes i dones. No hi ha families tal com les entenem ara i tal com les entenia.

Bellini a 1831, quan va compondre Norma. «Tenen les mullers en comú» –diu Cèsar– «entre deu o dotze, sobretot entre germans i entre pares i fills; però els infants que en neixen són tinguts com a fills de qui ha estat llur primer marit». Sospito que l’argument de l’òpera hagués patit uns canvis tan radicals per adaptar-se a aquest costum que, a hores d’ara, potser confondríem Norma amb Hair…

Tampoc Pollione ens ho posa fàcil per creure-se’l. Ens diu el llibret que és procònsol romà, una mena de governador, i això ens planteja un problema. Si, tal com sembla, l’acció de Norma transcorre en els primers anys de la conquesta, aleshores l’únic procònsol que hi podia haver era el mateix Juli Cèsar. I si passa una mica després, Pollione havia d’haver estat cònsol de la República en algun moment anterior, habitualment un mínim de cinc anys abans. Tenint en compte que són aquells els anys que hi ha entre la guerra civil de Màrius i Sulla, i la de Cèsar i Pompeu, d’haver estat Pollione un dels principals dirigents de la República romana que ja agonitzava hauria tingut millor feina que la de controlar un poblat gal, segur.

Aquesta manca de versemblança històrica de l’obra de Bellini no ens l’ha de fer mirar amb mals ulls. Entre d’altres coses perquè una òpera no té vocació mai de ser un tractat acadèmic, ni ganes. Tot i així, Bellini i el seu llibretista, Felice Romani, no van deixar de reflectir alguns aspectes que sí que es devien trobar els romans quan van conquerir els gals. Per exemple, les dones gal·les eren especialment respectades i sovint tenien veu en les assemblees que decidien el futur de la tribu. Que Norma freni o impulsi l’atac als romans no es deu només al fet que sigui la principal sacerdotessa, sinó a què és una dona sàvia i, com a tal, respectada. El consell druïdic de l’òpera necessita que Norma els hi marqui el camí, sigui la garant que les coses es fan de la manera més correcte.

I hi ha una altra cosa del tot versemblant a Norma: la passió, l’amor que se sent traït, el desig, la rancúnia… Tots aquests sentiments tan humans no han canviat des del principi de la Humanitat i els reconeixem a l’escenari com a propis, com a nostres, actuals i plenament vigents.

En conclusió, ni Norma, ni Adalgisa, ni Pollione, ni Oroveso, ni cap dels altres personatges d’aquesta òpera van existir, ni els fets que s’expliquen són versemblants en aquell moment. Però, i què? També les aventures d’Astèrix el gal se situen a la mateixa època que Norma i ningú no es preocupa de si la poció màgica del druida Panoramix és més real que la llum d’una divinitat que argenta el vesc sagrat, quan la sacerdotessa Norma apareix per primer cop, disposada a mostrar-nos totes les seves contradiccions, tan humana, tan fràgil.

Article extret del Llibre de Temporada 2014-2015 dels Amics del Liceu en col·laboració amb el Gran Teatre del Liceu.