Els fills de la pols

17.09.2012

Dissabte passat es presentava a l’auditori l’Atlàntida de Vic Réquiem, l’espectacle que Raül Fernández i Enric Montefusco han creat per a cor i solista a partir de textos d’autors del segle XX i segons l’estructura clàssica del rèquiem. La presentació s’emmarcava dins la programació del 24è Mercat de Música Viva. Aquesta n’és la nostra narració. 

 

Requiem

 

En abaixar-se les llums, la platea es constel·la de desenes d’espelmes de LED que titil·len a les mans dels espectadors, molts dels quals abocats al llibret que els han ofert en entrar. El teló puja amb celeritat. Surant sobre un núvol de fum blavós una vintena de figures joves ens fiten en silenci. Seuen en bancs, l’un rere l’altre, com a la litúrgia. El blanc de les vestidures ja ens anuncia que el dol en aquest rèquiem no serà pels morts. I també ens evoca alhora certs ressons atàvics: mentre que elles, talment donzelles jònies, semblen vestir amb quitó, ells mostren qui un herculi tors nu, qui un de cobert igualment pel blanc impol·lut. Levitant damunt seu, una gran anella lluminosa corona l’escena, com si cofés el cap d’un sant gegantí. De cop el cor deixa anar una nota greu, després una altra que hi dissona, i les sostenen uns instants: comença Réquiem.

Més veus s’entrellacen amb les primeres i l’harmonia agafa volada. Des de darrere de tot del cor, com un sacerdot enfilat rere el púlpit, Enric Montefusco inicia el seu cant amb l’Introito. La seva veu solista es relliga amb les del cor, que a voltes fan la impressió de venir d’un altre món. Un timbal poderós retruny per sota, i solista i cor alternen algunes antífones. El text és de Cesare Pavese, El niño que había en mí. En acabat, el dring d’una campaneta indica el pas al següent moviment, el Gradual. L’estructura del concert, basada en la forma canònica del rèquiem, s’esbossa nítidament, doncs. El públic va respirant poesia. Davant seu el fum ara s’enfila suaument cap amunt, com si es veiés lànguidament xuclat per l’enorme cercle lluminós, que per uns moments ens sembla una obertura cap a l’altra vida.

Al Tracto, el cor navega entre l’oníric i el patètic, amb harmonies inquietants, gairebé angoixoses. El joc d’intensitats fa escruixir els espectadors. De tant en tant, ràfegues de veus femenines, com un cant funest de sirenes, descendeixen de cop com si momentàniament es planyessin d’un daltabaix incert. En un cert moment, l’escena sembla situar-nos en una galera, i els galiots del cor, repartits pels bancs, han de seguir el ritme del timbal a batzegades amb les seves veus intenses. El percussionista hi afegeix el so brillant dels plats de tant en tant. Montefuco treu ara una veu més vigorosa, canta a plens pulmons. La lletra de Pavese pren relleus lunars. Després, el cor inicia una polifonia més convencional, més pròpia de la música sacra, però de seguida torna a l’estranya dimensió on ens havia conduït. Sorprenentment, hi ha moments en què sembla que Montefusco estigui interpretant un tema purament Standstill, però l’acompanyament del cor ens fa abandonar el miratge. I amb el cor gustem moments vagament apocalítics: tan aviat ens fa la sensació que ens trobem a l’interior d’una catedral com a l’interior íntim de l’ésser, abandonat a la foscor i a la pèrdua a què ens sotmet la vida.

A l’inici del Dies irae, apareix més fum, que s’empassa els intèrprets i els situa en un pla celestial, i les veus es tornen suaus i agudes. Montefusco, amb paraules de Strindberg, sentencia: “¡Los hijos del polvo caminan por el polvo!”. I acte seguit tot puja d’intensitat, el cor sembla nombrosíssim i l’harmonia es desplega sobre nostre. “El hombre no ama la libertad, todo lo demás es mentira” diu Bernhard en boca del solista. El cor va fent un ritme a cops, pren gruix, i de cop una llum estroboscòpica envaeix l’escenari: llampega l’esperit des del lloc remot on reverberen tots aquests textos. Es fa el silenci. Entrem al Lacrimosa, tot s’encalma, el to de lament es fa palès, i tot seguit a l’Ofertorio. El joc entre solista i cor és brillant. L’atmosfera és fosca i arribem al final del moviment amb un crescendo torbador. L’Agnus dei comença aleshores amb una recitació pausada de César Vallejo i dóna pas a la Comunión. El cor fa un acompanyament onomatopeic i després repeteix “la serpiente, la serpiente…!”, quan Montefusco s’atura en aquest fragment del poema Cómo bailamos, d’Anne Sexton. I més tard, al Libera me, cruesa i clarividència convergeixen en aquests mots de Francisco Umbral, que el cor entona repetidament: “No existe la muerte, sólo existe el muerto”. Montefusco es llueix tot seguit amb un poema de Bukowski, Pájaro azul, del qual també repetidament va modulant cada vegada amb un registre més agut la frase “hay un pájaro azul en mi corazón que quiere salir”, mentre per sota els timbals reprodueixen el batec potent del cor. Tanca l’espectacle l’In paradisum, d’harmonia dolça i suau. A mig fer les llums s’apaguen i tothom excepte Montefusco se’n va. Aquest, convertit ara en una silueta negra per una llum de fons, agafa la guitarra i culmina aquest Réquiem amb un breu tema en solitari amb lletra de Mi vida secreta, de Bukowski. Es fa el silenci; després esclaten els aplaudiments per un rèquiem per a tots nosaltres, hostes d’una mort quotidiana que, segons els creadors de l’espectacle, ens separa de la puresa d’on provenim.

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Jo hi vaig ser, i l’autor de la crònica ha sabut plasmar perfectament les sensacions que l’espectacle em va produir… Una experiència sensorial gairebé mística i una crònica per emmarcar!

  2. Retroenllaç: Eclecticisme musical a Vic | Núvol