Els estudiants

3.05.2017

D’aquí a poc més d’un mes, els estudiants de segon de batxillerat s’hauran d’enfrontar a les temudes proves de selectivitat. En aquest article publicat a la revista Conca 5.1, l’escriptor i professor Jordi Llavina fa una reflexió sobre les angúnies dels estudiants i sobre l’ensenyança de la llengua.

A la memòria de Joan Solà

Són els estudiants de segon curs de batxillerat. Estan cremant els últims cartutxos: la setmana entrant acabaran les classes. Acabarem les classes!: ells, els alumnes, i nosaltres, els professors. Després d’això, amb prou feines quedaran uns quants dies, no gaires —deu, a tot estirar—, per preparar els exàmens de la selectivitat: unes classes enfocades a fer un bon paper a les PAU. I ja està! Sis anys a l’institut que han passat en un sospir! Potser els sis anys més rellevants en la vida d’una persona (si més no, pel que fa a les descobertes).

Aquests dies els veus ullerosos —a alguns—, amb el front arrufat —als altres. Cansats, tots (per no dir extenuats, la majoria), amb el cap acalat damunt els apunts i el pensament en una altra banda, lluny, molt lluny! Massa exàmens, on vas a parar! Massa feina i massa poc temps per fer-la. Comencem a revisar models d’examen de català per a la prova definitiva. ¿Qui carat tria els textos que han de comentar? A classe, hem treballat de valent la transcripció fonètica (avui dia, però, ¿quin sentit pot tenir continuar fent transcripció fonètica?). Tu dius peix i sona d’una manera. Si dius peix al vapor, el mateix peix, per la cua, sona d’una altra manera. Per la cua, sí, que el cap sona ben igual (¿qui està interessat, però, a conservar el cap del peix? A la peixateria sempre et pregunten: ¿que el vol, el cap? I jo solc respondre: no, gràcies, ja el pot llençar a la brossa. O pel “gato”, si en té cap a la família).

Hem fet molta transcripció fonètica, sí; però, avui dia, francament: ¿quin sentit té, continuar-ne fent? Ara que, a Internet, pots saber a l’instant com es pronuncia qualsevol paraula, qualsevol combinació de paraules, qualsevol cosa que soni… La sintaxi, en canvi… Ah, la sintaxi és tota una altra cosa: qui en domini els rudiments podrà anar tranquil pel món!

No hi ha dia que no recordi als meus alumnes: Fixeu-vos bé en el verb! El verb us dona sempre molta informació. Si és transitiu o si no ho és, si és copulatiu, si és de règim… Jo tinc una flaca pels verbs de règim! Oh, i la Rodoreda, aquella excel·lent escriptora, encara la hi tenia més pronunciada: ella escrivia, la mar de convençuda, enriure-se’n, entornar-se’n, enrecordar-se’n (que agosarada, la Rodoreda! De fet, enguany que, amb aquests mateixos alumnes, hem llegit La plaça del Diamant, no ens hem estat d’analitzar aquest tret d’estil tan seu). Vejam: si és un verb transitiu, llavors ens caldrà un complement (o objecte) directe. ¿Sí o no? I tant que sí! La Maria menja una poma. Si el complement directe és indeterminat, com és el cas que acabem de veure, se substitueix pel pronom en. Però en només substitueix el nucli del sintagma nominal, no pas el determinant: La Maria en menja una (en què en = poma). Els ensenyo totes aquestes coses. Els les repeteixo un tou de vegades (els dic, encara, que, si no estigués tant per orgues, professor de català com soc, potser hauria formulat de manera diferent aqueixa frase que acabo d’escriure: Els hi repeteixo un tou de vegades). Tot seguit, com que també ens toca estudiar el lèxic, els demano: Aviam, doneu-me dos sinònims per a l’expressió “un tou de”… Veus que rumien, que una noia alça la mà: ¿un munt? I jo que responc: un munt, perfecte. ¿Què més? Pensen. Com que, a banda el lèxic, i la transcripció fonètica, i la sintaxi, també hem estudiat una miqueta de dialectologia, els adverteixo que a València d’el munt de o d’el tou de, en solen dir un fum de. Això de la llengua no s’acaba mai! Enguany els he elogiat un fum de vegades l’Alcover Moll, quin tresor lexicogràfic! Doneu-hi un cop d’ull tan sovint com pugueu, els recomano!

Fixeu-vos bé en el verb, mainada (sí, sovint els anomeno mainada, als meus alumnes, tot i que n’hi ha força que ja són majors d’edat). I és que un verb pot ser una cosa i una altra. No alhora, esclar. Si és això, no és allò. Participar, posem per cas. La Mariona ens ha participat la data del seu casament. Aquí, participar és un verb transitiu com una casa de pagès. En canvi, si dic: No penso participar en la farsa del casori de la Mariona: només quatre dies abans de la cerimònia, ella i jo encara ens n’anàvem junts al llit (pel que fa als exemples, qualsevol coincidència amb la realitat és fortuïta, esclar, tot i que coses ben semblants a la descrita en la frase han passat, i tant!, a les millors famílies, i continuaran passant mentre els homes i les dones tinguin dents a la boca). Participar en: verb de règim.

Tot això, els he mirat d’inculcar al llarg del curs (fixeu-vos en la frase que acabo d’escriure: Tot això, els he mirat d’inculcar al llarg del curs. El gran Joan Solà em sembla que en deia rematització, d’aquest fenomen. Hi destaco tot això. En canvi, si dic Tot això, els ho he mirat d’inculcar al llarg del curs, llavors tenim una tematització, i el formant tot això, que es dona per sabut, no és tan destacat, queda com al marge). Jo voldria que els meus alumnes tinguessin recursos per analitzar les frases i, doncs, per resoldre les preguntes que els puguin, eventualment, formular (o per escriure bé les frases que sigui). Eventualment o no eventualment, no sé si m’explico. Ja veurem si se’n surten: n’hi deurà haver que sí, i molt bé, i n’hi deurà haver que no tant. La vida és això.

Al capdavall, però, ¿per què els ensenyem llengua? Perquè aprenguin a redactar bé, ¿oi? Perquè siguin capaços de puntuar correctament un text, per exemple. Com costa d’ensenyar-los a puntuar d’una manera diguem-ne correcta, o plausible! Perquè tinguin una expressió prou digna, també. La llengua és l’eina fonamental: totes les altres matèries se’n serveixen. Si l’eina està esmussada, o té el mànec que balla, o el tall tot rovellat, llavors tota la resta se’n ressent. No sé quin va ser el primer filòsof que va afirmar que de debò només pensem allò que podem formular amb el llenguatge. Si el llenguatge, doncs, és insegur, vacil·lant, o deficient, llavors no acabem de pensar del tot (o pensem malament).

Ara, però, en aquesta època agònica, als alumnes de segon de batxillerat se’ls veu més aviat capcots i pensius, amoïnats. Massa exàmens! Enyoren l’estiu que tenen a tocar, i, a la vegada, encara tan, tan, tan lluny!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. No cal tanta transcripció fonètica si a les PAU els demanaran la diferènca entre essa sonora i sorda. Això no és el COU. És un 2n de bat de rebaixes.