Els escriptors, la llengua, la cultura

“En un temps como el present, en què és tan estrany el sentit de la pròpia responsabilitat en el que es fa o es pensa…” Això diu l’escriptor alemany Robert Musil en un moment del segon volum de la seva gran novel·la L’home sense qualitats, i m’ha vingut a la memòria després de sentir el conseller de Cultura, el senyor Santi Vila, que, en una entrevista a tv3 de 3 del corrent, assegurava que la llengua castellana també forma part de la cultura catalana. I per acabar-ho d’adobar, deia que “la cultura catalana es canta, s’escriu i es parla en català i també en castellà, i cada vegada en més llengües”.

Molt bé. Devia quedar satisfet el conseller, després d’haver dit això, sobretot pel que fa a aquest “sentit de la responsabilitat” a què al·ludeix Musil en el fragment citat més amunt, perquè, precisament, la irresponsabilitat d’aquestes declaracions és absoluta. Anem a pams, i se’m permeti incidir en un moment de l’entrevista, quan el conseller diu que “Catalunya només pot aspirar a ser un país independent si realment deixa enrera els plantejaments nacionalistes romàntics i ofereix un projecte estrictament d’organització politica”. Sàpiga el senyor conseller, ja que en parla, que va ser precisament un nacionalista romàntic alemany, Wilhelm von Humboldt, qui, entre altres coses, va dir que la llengua representava una visió del món, una “Weltanschaaung”, i que, també entre altres coses, “pensem com pensem perquè parlem la llengua que parlem”. Poca broma, doncs, amb això, senyor conseller, perquè si el seu objectiu, i el del seu departament és oferir simplement “un projecte d’organitació política”, no anem gaire bé. Gens bé. Perquè, si no m’equivoco, aquest “projecte” es deu basar, com diu ell, en “una construcció política asèptica, sense identitat nacional, sense cultura pròpia, sense història comuna”. Que bonic, oi? No sé si el senyor conseller, que ha passat alegrement de traçar carreteres a parlar de museus i de subvencions a la creativitat (d’això, ja en parlarem un altre dia), ha reflexionat una mica sobre el paper cabdal que la llengua té en l’esdevenidor d’un país. Crec que no. Sobretot, si hem de fer cas d’unes declaracions que semblen més aviat adreçades a no fer enfadar el país veí, o a fer-se perdonar el fet de ser conseller d’un govern que reclama, per al poble que representa, ser amo i senyor del seu destí, i d’administrar-se en conseqüència. Malauradament, aquestes declaracions no són el primer símptoma del seu tarannà, ja que, en una sessió de control al govern, ens va deixar clar de quin peu calçava quan va anunciar a la Cambra la seva decisió de retornar immediatament cinquanta-tres obres d’art (emmagatzemades al MNAC i no catalogades) del monestir de Sixena al govern d’Aragó. Em sembla recordar que la diputada d’ERC, la senyora Teresa Vallverdú, li va recordar que aquestes peces formaven part d’un total de noranta-set, i que n’hi havia quaranta-quatre més al Museu Diocesà de Lleida. Bé, no m’allargaré sobre aquest particular, que no és el que ens ocupa, i, tornant al motiu d’aquest article, formularé una pregunta: ¿Diria el senyor conseller que la literatura escrita en anglès o rus i feta a França és literatura francesa? O, com diu el senyor Jaume Marfany en un interessantíssim article: “¿Qualsevol escriptor que viu al nostre país i que escriu en castellà o en alguna altra de les tres-centes llengües que s’hi parlen, és un escriptor que forma part de la literatura i la cultura catalanes? Per ser més gràfic: ¿Vostè diria, conseller, que les “Sabatinas intempestivas” –que segur que llegeix– del senyor Morán (escriptor-castellà-que-viu-a-Catalunya-i-que-ens-estima-molt) són literatura catalana? ¿És literatura catalana l’obra –esplèndida, d’altra banda– dels Marsé, Goytisolo, Mendoza o de Azúa (per citar un personatge bastant d’actualitat aquests últims dies). Imagini’s, per un moment, conseller, que vostè té vel·leïtats literàries (és difícil, ja ho sé) i que l’atzar de la política el fa anar a viure a Sebastopol. O a Tombuctú. Un exili forçós, per entendre’ns, com el que va haver d’experimentar el gran Ovidi. I que, un cop instal·lat en aquest nou país, comença a redactar un quadern de viatge, un dietari de la seva peripècia personal i política. El producte resultant, ¿seria considerat pertanyent al patrimoni cultural ucraïnès o malià? O bé, pel fet d’haver estat pensat i escrit en català, ¿seria considerat part de la tradició cultural i literària catalana? Cap literatura del món gosaria considerar com a pròpia una obra pensada i creada en una llengua aliena a aquesta mateixa literatura. El senyor conseller faria bé de reflexionar-hi una mica, ja que, entre altres raons, per això li paguem un sou. A veure si ens entenem: la literatura catalana no és l’escrita en castellà per un autor català d’origen o d’adopció, sinó la que té com a vehicle d’expressió la llengua catalana, sigui quin sigui l’origen de l’escriptor. Literatura catalana és –ras i curt– la que està escrita en català. La llengua és el moll de l’os pel que fa a la literatura, just l’essència que la defineix i la configura. Durant l’entrevista, diu també, parlant –ai las!– de premis, que en un futur més o menys immediat aquests premis “nacionals” tornaran a reconèixer creadors catalans d’expressió castellana. Com és natural, això planteja una pregunta òbvia, perquè quan parla de “nacionals” m’assalta un dubte: ¿Premis “nacionals” espanyols o catalans? O també: ¿Premis “nacionals” en llengua amazigh, en xinès mandarí, en urdú? El que s’infereix de les declaracions del conseller és que els productes artístics fets en alguna d’aquestes llengües tindrien el mateix dret a ser premiats que els fets en castellà, perquè cap d’elles és llengua pròpia i nacional de Catalunya.

El senyor conseller té un problema que ja va quedar clar en una primera entrevista a La Vanguardia, un problema del qual ignoro si n’és conscient (suposo que sí, i que per això ocupa el càrrec que ocupa), i és el de fer de cavall de Troia a la ciutadella sobiranista, i anar obrint camí en l’imaginari col·lectiu d’un país oficialment bilingüe. El senyor Jaume Marfany ho diu molt clar en l’article més amunt esmentat: “L’entrevista que La Vanguardia va fer al conseller de Cultura cerca, una vegada més, i tant per part de l’entrevistador com de l’entrevistat, continuar amarant la ciutadania catalana que vivim en un país bilingüe i que el castellà és tan llengua pròpia com ho pugui ser el català. Aquest missatge, que des de fa temps intenta conferir la categoria de normal a una situació lingüística totalment anormal, està també beneït pels principals partits polítics, ja siguin o no independentistes”. Jo no sé si vostè, conseller, ha sentit parlar de bilingüisme o de llengües minoritzades, etc. D’entrada, ja li avanço que un escriptor de gran nivell (i poc sospitós de ser un nacionalista intemperant) com Josep Pla remarca, a Per passar l’estona (pàgs. 178-181), que el bilingüisme era “una tragèdia indescriptible”, i que fer defecció oral i escrita –com fa molta gent sense ni immutar-se– de la pròpia llengua “és un error i, probablement, és el camí més directe per a perdre la vida”. Si m’ho permet, tornaré a l’article del senyor Marfany, que citant el lingüista Bernat Joan i el seu llibre Les normalitzacions reeixides, ens parla de l’anomenada “patologia de la minorització”, que, segons diu, “acaba exercint una decisiva influència entre els intel·lectuals del país minoritzat”. Marfany diu, doncs, citant Joan, que “el sector intel·lectual que la pateix mostra uns símptomes força evidents. Per exemple, acostumen a proclamar i fomentar el nivell mínim possible  pel que fa a les aspiracions d’assoliment d’una normalitat lingüística, cultural i política; consideren que la llengua superposada és, evidentment, d’una absoluta necessitat i arriben a valorar  qualsevol mesura de protecció o discriminació lingüística positiva, no només com a inoportuna i  exagerada, sinó totalment inadequada i fora de lloc”.

Benvolgut conseller, els arbres de la colonització que patim fa molt de temps no ens deixen veure el bosc de la submissió cultural i lingüística. I qualsevol procés d’emancipació nacional, qualsevol, fracassarà si no es basa en un projecte profundament arrelat en la cultura i la llengua. A Notes disperses, ja diu Pla que “una literatura —en totes les seves formes— és l’esperit d’una llengua. Fondre llengua i poble és donar-li un esperit”.

Ignoro, no pot ser altrament, si aquestes declaracions seves a la televisió pública catalana són fruit d’una meditació tranquil·la, o bé producte d’un rampell mal calculat, molt típic de la comarca d’on vostè prové. Sigui el que sigui, les he trobat francament desafortunades –a part que el col·loquen a l’òrbita ideològica de Ciudadanos– i impròpies d’un càrrec com el seu, que hauria de mesurar molt i molt (considerant els temps que vivim) el pes que poden tenir en l’ànim de la ciutadania que els ha fet confiança. Potser el problema de fons, el problema autèntic, és que en realitat la Cultura –així, en majúscula, no la que consisteix a assistir a vernissatges o inaugurar exposicions– no interessa a ningú, i per això al cap de l’Executiu no li importa qui en sigui l’(ir)responsable.

Senyor conseller, sospito que, amb aquestes declaracions, més que guanyar-ne, n’ha perdut un munt, d’amics. Els que precisament els han donat el vot i que, amb paciència de sant, esperen el dia del judici en què la llengua catalana haurà de ser un element vertebrador i irrenunciable. Recordi que no es poden guanyar amics i deixar-ne uns altres a l’estacada. I que ni es pot acontentar tothom, ni ser criat de dos amos. Les coses són com són, i s’ha de ser valent per defensar-les. Encara que incomodi. Perquè –i acabo tornant al novel·lista amb les paraules del qual començava aquesta ja llarga carta–: “Si ens entestem gaire a ser sempre molt sensats, no sortirem mai de la vulgaritat”.

J M Fulquet