Els èmuls del senyor K.

5.03.2014

Aquest article de Francesc Foguet contra la burocratització de la docència universitària ha despertat molt interès entre els lectors de Núvol i especialment entre els docents d’altres àmbits educatius. Avui s’afegeixen a la conversa Antoni Dalmases, amb l’article Prohibit ensenyar! Prohiit aprendre! i Joaquim Gestí, amb l’article Veritas.

 

Vinyeta d'Adam Fabra Ruiz

 

La burocratització de les universitats públiques catalanes ha arribat, en pocs anys, a uns extrems delirants. Els professors i les professores ens passem hores i hores emplenant papers i més papers, de vegades absurds, de vegades grotescos, sovint estèrils, quan podríem dedicar-les a preparar millor les classes i a fer més recerca.

Malgrat els avenços tecnològics, que en teoria serveixen per agilitzar els processos intricats de gestió i per fer la vida més plàcida i agradable, l’espiral d’informes, memòries, sol·licituds, acreditacions, etcètera, etcètera, a què ens obliguen a entrar ha transformat la docència i la recerca en una colossal monstruositat burocràtica.

Des dels òrgans de gestió universitària, un castell inexpugnable que ni Kafka hauria imaginat, s’aclapara el col·lectiu del professorat amb un bombardeig constant i implacable de tràmits i gestions que, t’agradi o no, t’obliguen a fer. Uns tràmits i unes gestions alienants que, en lloc de millorar la docència i la recerca, tendeixen a tecnocratitzar l’ofici noble d’ensenyar i d’investigar.

Aquesta tònica –com més va més demencial– genera perversions perilloses. D’una banda, per tal d’estalviar-se plantilla, carrega sobre el professorat els procediments administratius –i les responsabilitats que se’n deriven– que corresponien fins ara al personal d’administració i serveis o als òrgans de govern de la universitat i de la Generalitat. De l’altra, força el professorat a desplaçar les energies, els esforços i les esperances cap als mecanismes administratius i burocràtics, en comptes de fer-ho –com caldria– cap al centre fonamental de la seva missió: la docència i la recerca.

L’obligació de “retre comptes” podria tenir la seva justificació en una universitat pública modèlica, si es fes en termes raonables, rigorosos i justos, i no d’una manera obsessiva, desenraonada i gairebé diabòlica. Perquè, a l’hora de la veritat, acaba construint una “realitat paral·lela” del tot fal·laciosa, que –com s’esdevé també a les escoles de Primària o als instituts de Secundària– té poca relació amb allò que passa a les aules.

Els professors universitaris no podem convertir-nos en especialistes de la gestió o en súbdits de tecnòcrates enfollits. No aspirem a ser èmuls del Senyor K. Ni tampoc té cap lògica que estiguem sempre amb l’espasa de Dàmocles de la “sospita permanent”, que dóna ales als gurús de la gestió i als seus còmplices per a enfortir els aparells i els mecanismes de control i d’autocontrol. Una fenomenal maquinària burocràtica que, com diu una col·lega amb un punt d’hipèrbole, sembla ideada per ments entrenades per l’Stasi.

Amb tots els defectes i les limitacions que tingui la universitat pública –val a dir que fortament assetjada pel mercat i pressionada pels poders polítics i econòmics–, el fet cert és que continua essent un dels pocs reductes de pensament i d’expressió lliures. L’augment esverador de la burocratització estructural va contra això i sembla pensat per desarmar la universitat pública i canviar-ne la naturalesa intrínseca, com a institució dedicada als estudis superiors i a la recerca, al conreu de les ciències i de les arts, a l’aprofundiment i la difusió del coneixement científic i intel·lectual.

A més a més, per desgràcia, la privatització creixent de l’espai universitari públic i el suport directe o indirecte a les universitats privades, abonats pel govern català de manera més o menys subliminal, és una política nefasta i desfavorable per a les expectatives d’un futur sistema universitari públic exigent i de qualitat. La veritat és que no és un bon precedent, ans al contrari, si volem posar –i certament així ho desitgem– unes bases sòlides per a la futura universitat pública de l’Estat català.

 Francesc Foguet i Boreu
Facultat de Filosofia i Lletres
Universitat Autònoma de Barcelona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

14 Comentaris
  1. Un article excel·lent per clar, ben raonat i ben escrit. Quant al contingut, hi estic completament d’acord. L’enhorabona més cordial

  2. Sóc professor a l’FP. Demencial els sistemes pretesament de qualitat de certificació ISO que s’han implantat en alguns centres públics, com per exemple on treballo: burocràcia imparable, on tot allò que no reculls en paper i en un bonic formulari és inexistent. Per què no ens organitzem, professors de tots els nivells, per exigir que pari aquesta espiral de tonteria i rescatem la figura de l’ensenyant (també de l’investigador) i transmissor de valors i gust pel coneixement. Ens comencem a organitzar?

  3. Magnífic article. Jo tinc una teoria de la conspiració. La burocratització, els programes de qualitat ISO, etc, que ara també arriben a la universitat i que a l’ensenyament secundari causen furor i maldecaps al professorat ha estat una estratègia d’aquestes empreses de control de qualitat que han volgut ampliar el seu mercat al món educatiu com si fossin una empresa que produeix beneficis tangibles, o sigui diners. Aquestes empreses per cert estan proliferant. El que és trist és que les administracions educatives hagin mossegat l’ham i hagin comprat fum. Jo treballo a l’Escola del Treball de Barcelona, on no importa si fas bé les classes o no, on cap inspector s’ha dignat mai a venir a veure què faig o deixo de fer, però on omplo un munt de papers i “protocols” que certifiquen “fefaentment”, com diu el meu director, talibà de la ISO, que faig la meva feina… encara que podria no fer-la i ningú no se n’adonaria. De vegades és tan ridícul que em recorda el conte del vestit de l’emperador…

  4. D’una manera molt educada, potser fins massa moderada, en Francesc Foguet retrata una realitat que s’ho està menjant tot: la del buròcrata/teoritzador que va sembrant de sal el món de la cultura.
    Un vell professor, savi dels de debò, de la UB em va dir un dia: “S’ho estan carregant tooooot”, fent un gest d’aplanar encefal·logrames amb la mà.
    I això es fa amb l’inestimable servei de suposats col·legues, que semblen haver descobert una tardana vocació d’agents secrets/oficinistes/tèrmits, potser per ocultar mancances intel·lectuals que fa temps que sòn evidents. La informàtica-telemàtica-tic-tac els ha ajudat no prou en la seva labor d’emboscatge.
    Tot plegat sembla no tenir remei, ja que els servils sevents i les autoritats autoritàries es combinen a la perfecció per destruir tot vestigi de cultura (i en les lletres “inútils” i “improductives” encara més!), fer-lo menyspreable, irrisori, balder.
    I és que vivim enganyats: justament el que no volen és que a les universitats públiques (i encara menys als instituts!) s’ensenyi ni s’investigui, es tracta d’entretenir la gent i que no s’apuntin a l’atur, mentre omplen les arques i mantenen dretes les esquenes dels okupes endogàmics de les facultats i de tota la seva guàrdia pretoriana. I per això cal marejar i desanimar els qui creuen allò dels avis anarquistes, tan perillós encara: la cultura us farà lliures! (Ergo: sense cultura, ni lliures ni aspiracions de ser-ho). I ells contents.

    • Absolutamente d’acord amb tots els comentaris, pero hi afegiria el tema de la burocratització de la recerca: volen màquines d’escriure articles per les revistes indexades. Un horror.

  5. És un bon article. Breu, penetrant i intel·ligent. Cada dia més es veu ben clar que els qui ens governen volen fer de l’ensenyament mitjà públic una guarderia religiosa i de la Universitat una continuació de domesticació de la intel·ligència i la recerca. L’obligació de la Universitat, els universitaris i els professors en general és denunciar-ho i plantar-se davant tanta perversió. Enhorabona.

  6. Totalment d’acord amb aquest escrit !!!. Cada vegada semblem menys professors universitaris amb la doble vocació de docència i recerca, i més buròcrates, amb aquesta obessió de completar paperassa a tothora per adreçar a aquests invents anomenats “agències”…
    I els que anem en contra i volem ser simplement uns bons docents i recercadors, semblem con éssers estranys !

  7. I no hi ha cap manera d’enviar els burròcrates (així, amb dues erres) a l’atur i sense dret a prestacions? Estudiants i professors estem empestats per culpa d’aquesta plaga. Jo encara no sé per què m’he fet professora ni per què faig la tesi… Bé, sí: perquè fent d’administrativa tindria més poder, però m’avorriria moltíssim!

  8. Doncs si la cosa va cada cop pitjor i fins ara un personatge com Arcadi Oliveres podia ser professor d’economia ja no em vull ni imaginar el que pot passar a partir d’ara.

  9. L’explicació és senzilla: actualment la universiat està en mans de buròcrates sense aspiracions ni inquietuds culturals; l’època en que la universitat era un bressol de saber i de fer-se preguntes ha passat; ara aquestes es redueixen a: quan em faran titular? I naturalment, per ser titular el més important és ser obedient, fer articles inútils per revistes inútils i reunions inútils per tasques inútils, la qual cosa no aconsegueix amagar la mediocritat general. Com a prova, recentment a la Facultat de Traducció Pompeu Fabra: es convoca una plaça en vies de permanència (la qual cosa vol dir: porta’t bé i potser te la donarem) per a Traducció General, i, naturalment, el que menys compta és la teva competència i experiència traductora, sinó, és clar, els articles sobre temes estúpids publicats en revistes internacionals de prestigi (?)
    Els cecs sempre cerquen d’altres més cecs per guiar-los.

  10. El que trobo més xocant cada cop que sento exposicions com aquestes és que qui les escriu sembla oblidar que les universitats públiques són governades únicament per professorat. La burocràcia excessiva a les universitats públiques és evident que és així, però a les mans de qui està solucionar això? És el professorat qui governa, qui posa, qui treu…Així que la solució està en el propi col·lectiu, simplement s’ha de ser valents.
    Sobre les activitats pròpies del professorat universitari, a les esmentades en l’article n’afegiria algunes més,molt i molt practicades en el col·lectiu, molts més lucratives i/o relaxades que les dues principals.
    En resum, critico l’article per parlar en nom d’un col·lectiu amb molta ovella negra i perquè la solució ha de partir del mateix col·lectiu, que té totes les eines al seu abast.

  11. Retroenllaç: Els èmuls del senyor K. | Núvol |...