Els arxius són un servei per a tothom

8.06.2016

Els arxius fa pocs anys que han pujat al carro de les accions educatives. Aquestes, tradicionalment, han estat promogudes pels museus i s’han sabut explotar, amb vehemència, per part de les biblioteques. Qui no ha anat a un taller de descoberta dels estels en un museu de ciències o qui no ha portat els fills a una “hora del conte” en una biblioteca? En canvi pocs casos coneixereu sobre adults o escolars que hagin participat en una activitat d’un arxiu.

Activitat educativa en un arxiu per a alumnes de secundària.

Activitat educativa en un arxiu per a alumnes de secundària.

A diferència dels museus i les biblioteques, que es van crear amb la concepció de servei públic, els arxius sempre han sigut un servei a la pròpia administració o organització de la qual depenen. Un servei intern, vaja. Aquí hi hem de sumar la tradicional opacitat de l’administració pel que fa a l’accés a la seva documentació; agreujada i allargada en el temps en el cas espanyol pels anys de dictadura franquista. Tot plegat ens revela perquè els arxius han trigat tant a obrir-se a tothom.

A finals de segle XIX es creen els primers arxius de servei públic, però són creats sota una concepció patrimonialista, ja que només s’hi custodien documents antics que són tractats com si fossin rares peces de museu. En aquests arxius només hi accedeixen uns pocs erudits, que se n’encarreguen d’escriure la Història. Aquesta és la imatge clàssica que, encara a hores d’ara, es té sobre què és un arxiu. Però afortunadament des de la transició democràtica els arxius han anat evolucionant, lentament però ho han fet. I cal que els arxivers la donem a conèixer.

A hores d’ara els arxius són un servei a la pròpia administració però també al comú de la població, ja que tothom té dret d’accés a la informació pública. Un dret que actualment s’ha difós gràcies a la llei sobre la transparència. I, tal com us dèiem, els arxius han evolucionat i ara també s’està esmenant la imatge de reducte per a historiadors, ja que també s’està donant accés a la documentació pública antiga, històrica. Podeu pensar que estem dient una obvietat però cal dir que els documents antics no són intel·ligibles per al públic actual, el llenguatge i el context social en què es van generar els és, com a mínim, exòtic. És tasca dels arxivers fer-los comprensibles a tothom, i creiem que no hi ha millor manera que amb les activitats educatives.

Nota de comiat d’Andreu Campasols a la seva família abans de ser executat (Girona, 1940). Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany, col•lecció de documents personals, 198. Document utilitzat en una activitat educativa amb nens d’educació primària.

Nota de comiat d’Andreu Campasols a la seva família abans de ser executat (Girona, 1940). Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany, col•lecció de documents personals, 198. Document utilitzat en una activitat educativa amb nens d’educació primària.

Tal com us dèiem, els arxius catalans estan duent a terme aquest tipus d’activitats, sobretot amb públic provinent de l’ensenyament primari i secundari, i usant documentació antiga. Arribats a aquest punt cal aclarir que una activitat educativa es diferencia de la resta perquè fa comprendre, fa reflexionar, fa evolucionar, en definitiva, fa pensar a les persones. En aquest sentit els documents d’arxiu són idonis perquè permeten al públic empatitzar amb les experiències i la vida de la gent que apareix en els documents. I com diu l’investigador en neurociència Francisco Mora en el seu llibre “Neuroeducación” (Alianza Editorial, Madrid, 2013) sense emoció no hi ha curiositat, no hi ha atenció, no hi ha aprenentatge i no hi ha memòria.

Des d’aquí apostem perquè s’expandeixin les activitats educatives al públic adult, tal com ja estan fent alguns col·legues de professió, i també perquè s’utilitzi la documentació actual, la documentació administrativa. Creiem que no hi ha millor manera d’educar en valors a la mainada, que aquests puguin veure de primera mà quins són els drets i els deures dels ciutadans.