Els arxius i la salvaguarda del patrimoni documental

6.06.2016

Segurament la dels arxivers és una de les professions més antigues del món. La presència de personal específic encarregat de l’arxiu de tauletes de fang escrites en cuneïforme al palau del regne de Mari a Mesopotàmia (actual Síria) són un dels testimonis més reculats d’aquesta professió, ja que daten del segle XVIII abans de Crist. Si bé és cert que durant els primers segles els arxivers van estar únicament al servei de les administracions de les quals custodiaven els fons, a partir de la darreria del segle XVIII i molt especialment durant el segle XIX, l’arxivística, imbuïda del gust per l’estudi de la història, va experimentar el seu primer renaixement, que la conduiria a la imatge que tots tenim, poc o molt, del quefer dels especialistes en documentació.

Crema de l'Arxiu Gràcia | Foto: La Campana de Gràcia

Crema de l’Arxiu Gràcia | Foto: La Campana de Gràcia

Al segle XIX la coincidència. d’una banda, del Romanticisme historicista i, de l’altra, la fi de les institucions pròpies de l’Antic Règim d’origen feudal de la mà de les desamortitzacions i de les revoltes liberals, conduïren a la creació dels primers centres d’arxiu al servei dels investigadors. Nasqueren llavors els primers arxius anomenats “nacionals” o “d’estat”, que esdevingueren centres culturals de primer ordre, on s’aglutinaren bona part dels fons documentals de les institucions de l’Antic Règim, ja fossin arxius d’institucions religioses procedents, sobretot, de monestirs i de convents desamortitzats amb comunitats exclaustrades, o bé d’institucions de govern o d’administracions extingides.

De manera compassada, amb l’assoliment de la democràcia parlamentària i el creixement de l’administració pública i del cos funcionarial, el col·lectiu dels arxivers anà esdevenint cada cop més present a les institucions com a garants del valor dels actes administratius escrits i de la fiabilitat dels documents. Les reformes de l’administració, l’enfortiment del procediment administratiu i el reforç de la fe pública municipal, notarial i judicial, caminaren de la mà en la incorporació dels arxivers a tota mena d’administracions que fins aleshores no hi comptaven.

Aquesta situació va comportar, de retruc, la creació dels primers estudis superiors d’arxivística lligats en un primer moment a la paleografia, la diplomàtica i la crítica documental, i aviat es produí el naixement de la bibliografia especialitzada i la teorització dels primers principis bàsics de la disciplina que amb el temps s’anaren reconeixent universalment.

A la darreria de la dècada dels 90 del segle XIX quedà plenament consolidada la dicotomia del sector arxivístic. Per una banda, hi havia els arxivers al servei dels centres històrics dedicats a la tasca plenament cultural d’acompanyament dels estudiosos de la història, de l’art, l’estadística, la geografia, etc, i, per l’altra, els arxivers al servei dels ens administratius als arxius dels hospitals, de les audiències provincials, dels ajuntaments…

Aquella dicotomia inicial avui és més present que mai i, més que una fractura, hauria de ser considerada com dues especialitzacions complementàries del col·lectiu, com succeeix en tantes altres professions. Centrant-nos en els arxius de caràcter històric, aquests centres culturals s’han caracteritzat des del seu naixement per la salvaguarda del patrimoni documental. Aquesta tasca, si bé podria semblar finita en el temps, cal dir que per ara no només no ha finalitzat, sinó que queda lluny d’albirar-se el moment que tots els fons històrics siguin continguts en arxius històrics oberts al públic i que garanteixin l’accés a la documentació amb bones eines de descripció i, el més important, obertes a la xarxa.

Si bé és cert que els “grans” moments de la salvaguarda del patrimoni s’han circumscrit a redós dels malaguanyats episodis de destrucció documental (revoltes, guerres, etc., com en el cas de casa nostra, amb la paradigmàtica actuació del Servei d’Arxius de la Generalitat entre 1936 i 1939, amb Agustí Duran i Sanpere al capdavant de la Secció d’Arxius del Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya), cal dir que la major part del patrimoni s’ha salvat de la desaparició en temps de pau, tal vegada amb menys heroïcitat però amb més regularitat, rigor i control per part dels arxivers.

Sense cap ànim de desmerèixer aquestes grans actuacions, cal tenir present que, de la mateixa manera que fa menys soroll un bosc que creix que no pas un arbre quan cau, el patrimoni històric desapareix, els fons es disgreguen, es venen, són duts a l’estranger, es mullen, es cremen, els corquen els insectes, hi fan el niu els ocells o se’ls mengen les rates, sense haver de menester grans fets d’armes o revolucions gaire sonades. En justa correspondència, el salvament i el tractament arxivístic dels fons posats en arxius segurs, tampoc no generen quasi fressa i gairebé mai no són objecte d’una nota de premsa ni tan sols de mig segon de televisió, llevat de comptadíssimes ocasions.

No obstant això, els arxivers dels centres arxivístics amb l’etiqueta d’històrics, així com de molts altres amb l’etiqueta d’administratius, han anat estenent la protecció de la documentació i han dignificat la professió, amb la reivindicació del ric patrimoni documental del país. La tasca proactiva a la recerca de dur els fons als arxius s’ha anat fent d’una forma intensiva, malgrat que no s’hagi fet del tot d’una forma pautada i acordada des del mateixa col·lectiu i massa vegades sense l’impuls dels ens corresponents.

En els darrers anys, hem pogut veure com moltes administracions promovien el tractament dels fons històrics i el condicionament dels seus propis dipòsits creant arxius ad hoc i contractant especialistes arxivers per a la seva custòdia o bé transferint aquesta rica documentació als arxius històrics. Citaré només dos casos que he viscut en primera persona (preneu-ho amb vehemència perquè n’hi ha moltíssims més). El primer, el del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, que va endegar la desinfecció per nebulització, classificació, neteja i descripció dels seus fons ingents, procedents del vell Instituto Nacional de la Vivienda (l’ens que promovia la construcció de les dites cases barates) i de la delegació Provincial del Ministeri d’Obres Públiques (que contenia la documentació en relació amb els ponts, camins i carreteres des de l’època d’Isabel II al restabliment de la Generalitat de Catalunya). El segon, el del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, que durant els darrers 15 anys ha creat una veritable xarxa d’arxius judicials a cada un dels partits judicials del país, amb la creació de dipòsits d’arxiu amb capacitat i instal·lacions dignes, i amb un cos d’arxivers que és un veritable exèrcit al servei dels drets, deures, obligacions i seguretat que contenen milions i milions d’expedients judicials, de la fiscalia o dels cossos forenses.

Sens dubte, són dos models que reflecteixen com les administracions han anat prenent consciència del valor dels documents. En paral·lel, des del territori, molts arxius municipals i sobretot els arxius comarcals juntament amb l’Arxiu Nacional de Catalunya, han esdevingut els salvadors d’aquells petits fons (i no tan petits) documentals que il·lustren la rica diversitat de la gent i dels fets que han format la història del nostre país. Ells han estat els protagonistes d’aquest servei, menys heroic però tant o més eficaç que el d’aquell famós servei de salvament de la II República.

Amb motiu del Dia Internacional dels Arxius, ara que sembla que només es parli de metadades, de sistemes de gestió documental i de transparència, ve a tomb reflexionar sobre allò que no hem deixat de fer mai els arxivers i que sens dubte mai no deixarem de fer: vetllar pel patrimoni documental, protegir-lo i fer-lo accessible amb tots els mitjans que tinguem al nostre abast.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Quan temps més podrem llegir un .doc, un .PDF, un .jpg?

    Sobre el tema dels arxius, és veritat que hi ha hagut guerres, incendis i salvatjades que han destruït documents i llibres de tots els temps. Ara bé, si, posem per cas, la biblioteca d’Alexandria hagués estat digitalitzada i en un núvol, s’hauria salvat?, vull dir, la podríem llegir?.

    Els documents que vaig escriure als anys 80 i 90 els tinc a l’ordinador però no els puc obrir. Estan fets en successius processadors de text “majoritaris” (DisplayWrite, WordPerfect, Ami Pro, Lotus Word Pro…). En pocs anys tots ells estan descatalogats i si trobem algun conversor per algun d’ells estem de sort, tot i que sovint comporta pèrdues de format. Per altres processadors i tipus d’arxiu, senzillament no hi ha conversors disponibles (al menys que jo sàpiga) i, senzillament, no es poden obrir.

    Ara tinc tots els textos en .doc (de MS Word) i tots els documents escanejats en PDF. Qui m’assegura, però, que d’aquí uns anys (pocs) seguiré podent obrir aquests PDF’s?. Què passarà quan Adobe plegui o canvii a formats sense compatibilitat amb l’actual PDF?

    Segur que a tot el món arxivers i institucions públiques i privades estan esmerçant milions d’hores i recursos per digitalitzar i desar tota mena de documents a diferents núvols. Valdrà la pena tant d’esforç?. Jo llegeixo en paper i Kindle, un format que em permet fer cerques, anotacions, traduccions i que té molts avantatges sobre el llibre de paper. Ara bé, sempre penso que puc aixecar-me de la cadira i recuperar un llibre que vaig comprar fa 40 anys. D’aquí 40 (que no hi arribaré), podrà algú llegir els meus llibres que he comprat a Amazon?.

    Suposo que per ser un assumpte important se n’ha parlat, però jo no he vist massa discussió sobre el tema i m’agradaria saber si hi ha algú que proposi alguna solució.