Elogi de la poesia

Molts es pensen que Maragall, en la seva defensa de la paraula viva, advocava per l’escriure a raig i per abocar el geni pel broc gros. Res més lluny d’això. Ell sabia com n’era, d’important, la forma de la poesia! Aquell reflex del ritme que, segons el poeta, ve de Déu!

Fa un parell de setmanes vaig visitar una llibreria de vell del carrer de la Palla, de Barcelona, i hi vaig adquirir una edició senzilla, de 1909, de l’Elogi de la poesia, de Joan Maragall, patriarca de les lletres catalanes.

Amb ortografia prefabriana, Maragall hi deixa escrita i impresa la seva poètica. És un text admirable, que subscric en molts fragments, en moltes idees, llevat la idea fundacional: el ritme de la poesia ve de Déu, de la bellesa del sagrat: “L’art és la bellesa transhumanada, tornada a Déu de més a prop, per l’humana expressió del ritme revelat de forma natural”. El poeta es mostra d’allò més escèptic respecte a la voluntat del creador (“la voluntat, en altres tan poderosa, no pot sinó crear fantasmes d’expressió, may expressions vives”), i encara s’hi torna a referir posant-la costat per costat d’una altra de les potències de l’ànima: “L’acció de la voluntat y la del enteniment son molt importants en l’obra poètica, pro en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d’esser reprimir el desitj prematur de parlar; la del enteniment coneixe les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament en nosaltres”. Es tracta d’un text d’altura, que en aquesta edició tan pobra que vaig comprar se’m desfà literalment als dits.

I cosa molt important: l’autor de “Pirinenques” destaca la importància, la gravetat, de compondre poesia: “Ja ho veyèu si en podèm fer de bé y de mal ab això del vers, que sembla un frèvol joch, y ho és de vida y mort per l’esperit”.

Molts lectors es pensen que Maragall, en la seva defensa de la paraula viva, advocava per l’escriure a raig i per abocar el geni pel broc gros. Res més lluny d’això. Ell sabia com n’era, d’important, la forma de la poesia! Aquell reflex del ritme que, segons el poeta, ve de Déu!

Forma. “Poesía no es més que la forma, el vers; no està en lo que’s diu, sinó en com se diu: en ella no precedeix la idea a la paraula, sinó que aquesta porta la idea: el concepte vé pel ritme: aquesta es la senyal y el misteri de la poesía, y aixís se realisa en ella la revelació del esser per la forma” (el subratllat és del mateix Maragall).

Bonnefoy. Entrevisten el poeta, filòsof, traductor i matemàtic Ives Bonnefoy a La Vanguardia, arran de la concessió del premi FIL de literatura a tota una trajectòria, en el marc de la Fira del llibre de Guadalajara, Mèxic. I afirma això, que em sembla impecable: “Si vostè diu arbre, sense més ni més, és una definició de diccionari, una generalització racional; però quan vostè diu arbre veu moltes més coses: que està sembrat a la vora d’un camí, veu el lloc dels arbres en la seva vida, l’envaeix una idea imprecisa però molt profunda, sent, per exemple, que aquest arbre és en un lloc on vostè pot caminar, i que l’arbre és presa del temps que li permet néixer i morir, com li passa a vostè mateix”.

No sé si és un defecte de la traducció o què, però jo diria que els arbres no se sembren: se sembra el cereal, però no els pins, que es planten. Això cau de madur, ¿oi? ¿Us cap al cap que un poeta i filòsof no ho sàpiga, això? A mi no. Per tant, suposo que deu ser el periodista que, en traduir, ha donat una cosa per altra.

A banda això, però, el que vull destacar del fragment és l’experiència subjectiva de les paraules que tenim cada un de nosaltres. Això és fonamental, i aquí hi ha una de les gràcies principals de la poesia. ¿Quina és? Aquesta: el poeta dota de significat profund les paraules, en subratlla el contingut, el potencia. Quan llegeixes en un poema acàcia o melancolia, cala o rosada, foc o penell, és com si coneguessis per primera vegada el sentit d’aquests mots (o, més ben dit, com si et fessis de cop conscient de la seva autèntica càrrega semàntica). Tornem a Maragall, i a la seva teoria de la paraula viva.

Traducció. M’agrada molt el fragment citat de Bonnefoy. I, en canvi, no puc estar tant d’acord amb aquest altre, que versa sobre la traducció de poesia: “Tan sols el vers lliure et permet dir el que realment vols dir. La mètrica et fa assumir normes que t’impedeixen d’atendre lleis més profundes”. No sé si el senyor Ives pensava en ell i en l’ara mateix, en respondre allò. Altrament, ¿qui gosaria afirmar que la mètrica (i, fins i tot, la rima) han impedit d’atendre lleis més profundes a poetes tan alts com Dante, March, Baudelaire, Machado, Carner, Yeats o Auden?

(Fragment de l’article de Jordi Llavina publicat al 3 de vuit, a Vilafranca del Penedès)

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació