Ella

2.09.2012

La matinada fullejava els primers badalls d’estiu juntament amb totes les olors que desprenen normalment les tempestes d’aquesta estació. Tot era humit, i jo també. No sabia ben bé quina hora era, però l’ocre rosat del cel m’anunciava que havia arribat el moment, i que ella s’anunciava sobre meu com el sol als matins. I era ben bé quan em començava a picar la pell, llampant per la primera llum del dia, quan vaig començar a córrer. A córrer sense més, a ballar danses entre calfreds i humitats d’agost, que em feien patir. I ella era allà, seguia ben a prop meu, clapejant i alenant tots els sentits del meu cos. Jo pensava, mentre, com no pensar en fugir d’alguna cosa que m’estava esperant, i arribat a un punt gairebé finit vaig arribar al centre d’aquella vila que alguns anomenaven Albopàs. Feia anys que n’havia sentit a parlar d’aquest lloc, però mai m’havia imaginat res semblant, res. No era bell, no era fred ni tampoc calent, no era un lloc ple de colors, però tampoc era gris ni planer. Però tenia sentit. I va ser allà on vaig entendre que ella i jo ens  havíem de trobar, on ella i jo ens hauríem de reconciliar  per sempre més. Sobretot, vaig entendre que era on els meus últims versos en vida s’escaurien entre bocins de terra tan reals com jo, tan espantosos com ella mateixa i tan arrelats com la terra on naixem.

Feia ja una bona estona que havia deixat de respirar amb dificultat, i quan ja pensava que ens havíem perdut de vista, els sorolls d’aquella presència en aquella vila seguien rere meu. Rere i al meu costat. No volia fer-li front. Sabia que tard o d’hora creuaríem els nostres destins, però sentia que encara no havia arribat l’hora. Havia de fugir. Vaig recercar entre els arbres d’aquell lloc, de colors blancs i marrons, de colors pobres, però farcits d’olors. Vaig submergir-me en aquestes olors, que em recordaven alguna cosa que desconeixia, però no del tot. Ves tu, la paradoxa imperfectiva! I és que la vida és ben entrelligada, estranya i maleïda…, la veritat. Vaig començar a donar passes tan grans com els meus alens, buscant alguna cosa que no sabia ben bé on em portava. Caminava com si no fos només cosa meva, i empesa per una força inalienable que m’estrenyia com les dents de llet que dolen en un nadó de pocs mesos.

Ara sí, arribava a un portal. Una porta vella, marró i despintada pel pas dels anys, que desprenia flaire coneguda; i ella era allà, de nou al meu costat. Vaig obrir el pany forçadament sense sentit i la porta es va obrir grinyolant a crits que em van fer caure en una espècie de son profund i llagrimós, pertorbat i llefiscós com les serps d’aigua d’una síquia mallorquina. Tot semblava tan metafòric com real. Jo coneixia aquelles persones, quan me’n vaig adonar que hi havia persones. Jo sabia ben bé on era, però no ho volia saber. Jo tenia els cinc sentits posats en escapar de nou d’aquella vella i coneguda olor. De nou, em trobava escapant de la meva pròpia i particular realitat.

Vaig arribar a un jardí rosegat i ple de plantes mortes i músties que em feien tremolar, em feien mal de panxa i em tornaven el mal de cap. No em trobava bé, sabia el que m’esperava i ho sabia sense voler. Ben bé al fons d’una escala infinita, direcció al cel, assegut en el fons dels meus records, hi havia el meu pare, mort en la meva memòria anys enrere. Hi havia allò que ella m’havia fet perseguir contra la meva voluntat. Ell ja no parlava, ja no mirava, ja no sentia, només era el que mai havia estat, una imatge tendra i un poema en l’oblit que ara em deia adéu, adéu en pau. Sinuosament, poruga de tot, m’hi vaig anar acostant, sense dir res, per no dir res. Ell havia estat el meu infern, el meu cel, el meu record i desacord. No podia parlar i tampoc sentir el que em tocava al seu costat. Ella cada cop era més a prop, no s’havia apartat de mi, perseguint el meu rostre i la meva essència des de feia hores. La veu del meu pare només era dintre meu, i el dolor era penetrant com la sal en el mar, que cada cop escopia més àcidament sobre la ferida. Una ferida que ella m’obligava a tancar. Sense més, i embogida pels matisos d’aquella tarda estúpida, havent corregut la immensitat de les hores bruixes, vaig desplegar el meu cos per aferrar-me fort a un record que no tenia, a un sentit que ell, el meu pare, no desprenia. I em vaig abraçar fort, m’hi vaig abraçar fort, com si no quedés un instant. El vaig perdonar. Vaig perdonar el fantasma d’una ànima podrida i submisa que havia de sobreviure en una banalitat terrenal d’un lloc que jo havia volgut oblidar, que havia volgut capgirar. Albopàs no- em va dir ella- sa Pobla, ja ho saps. A sa Pobla hi havia passat 18 anys de la meva vida. Ara, ja en tenia cinquanta-quatre. I ella tornava a ser a prop, però aquest cop ben bé al davant. El meu pare ja s’havia desdibuixat com l’escuma blanca en els estius de mar, sal i dolor. No hi havia res. Ni jardí, ni poble, ni pare, ni natura morta… tot era fosc, bategant, i les mirades ja s’havien entrecreuat. Jo ja havia perdonat, i era hora de perdonar-me a mi mateixa per tants anys de patiment i venjança. Ella em deixondia la mirada, es definia davant meu i trepitjava fort en aquell terra humit i polsegós que era la batalla perduda o guanyada, tan se val, però sí concebuda.

Ens vam entendre, i per primer cop a la vida, vaig mirar de cara la veritat, vaig saber que m’havia de prendre de la seva mà com prenia els somriures dels amics que sempre m’havien estimat. Que mai havia valorat. Va anar fonent les seves mans amb les meves, el seu alè sobre el meu, i les seves entranyes ruixaven tot el meu ésser. Per primer cop en tot el dia, la vaig deixar parlar, la vaig deixar ser. Sabia que ja no n’escaparia. Lentament, i en veu versificada, com la poesia que a mi sempre m’havia fascinat em va gairebé recitar, amb un lleuger i plàcid cant….què

Nena, ha arribat l’hora de marxar, tu ja saps on hem d’anar,

Nena, t’has fet gran, el viatge és només l’últim parany,

Nena, no corris més, nena sent el que sents,

Nena, la mort et ve a buscar.

Era el meu punt i final.