Elena Lebedeva

7.09.2012

La va veure en un bar on ell no solia anar, asseguda a la taula del fons, amb la cara recolzada al braç i la mirada perduda a l’altre cantó del vidre. Era tan ingènuament tendra, que ell no va poder fer una altra cosa que desitjar-la. Sens dubte era una estudiant, delatada per diversos llibres i una llibreta. Potser en sentir-se observada o potser només com un acte reflex, ella també el va mirar, i amb aquell simple instant ell es va sentir atrapat pels seus cristal·lins ulls blaus. S’hi hauria atansat de seguida, si ella no s’hagués aixecat d’una revolada per sortir corrents, com si tot d’una hagués recordat que havia de marxar. Ell ni tan sols va poder reaccionar, però va tenir temps suficient per retenir un nom escrit amb rotulador gruixut a la llibreta: Elena Lebedeva.

Elena Lebedeva. Que bé sonava… De camí a casa, repetia aquell nom una vegada i una altra per no oblidar-se’n. El primer que va fer, va ser buscar-lo al Facebook. Quina va ser la seva sorpresa en descobrir tres-centes vint-i-dues Elena Lebedeva! Va començar a mirar-les una per una, amb l’esperança de trobar la seva Elena d’ulls penetrants. Al principi, fins i tot li resultava divertit tafanejar en vides d’altres Elenes d’aspecte ben diferent. En alguna s’hi aturava per descobrir com era el marit, els fills o els amics. Però va acabar tip de clicar insistentment damunt de cares anònimes que no significaven res per a ell i finalment va tancar l’ordinador amb ràbia. Només podia fer una cosa: tornar al lloc dels fets.

Durant una setmana, no es va moure del bar. El cambrer el mirava de reüll, amb una barreja de llàstima i enuig, i fins i tot li va suggerir en més d’una ocasió que se’n tornés cap a casa. Però l’home no estava disposat a rendir-se. Havia de trobar la seva Elena, i esperaria els dies que fes falta. Mentrestant, al seu entorn, tothom estava molt amoïnat, i a la feina el van amenaçar de fer-lo fora si no tornava a treballar l’endemà mateix. Però quan tot just això estava a punt de succeir, va tenir lloc el miracle. La seva paciència estava a punt de rebre recompensa. De sobte, la va veure entrar. Alta i esvelta, amb uns rínxols castanys. A l’instant va saber que era ella. Aquell cop no estava disposat a deixar-la escapar i va aixecar-se ràpidament per anar-la a cercar. Ella el va mirar. No tenia els ulls blaus ni duia cap llibreta. Segurament tampoc es deia Elena Lebedeva. Però això, en aquell moment, li era del tot indiferent. S’havia tornat a enamorar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Una malaltia curiosa aquesta de l’enamorament que es “cura” amb una nova recaiguda…
    En fas una descripció molt acurada i precisa amb una conclusió molt reveladora.
    Un relat rodó, gracies!

  2. Eli, content de rellegir-te a Núvol! Sens dubte un dels contes que més m’havien agradat. Fantàstic el miracle final que t’enganya fins a l’última frase. No paris d’escriure!

  3. Retroenllaç: El Premi Núvol arriba a l’equador | Núvol

  4. Retroenllaç: Contes d’estiu a Núvol | Núvol