Elefants incerts

Com una crida insistent, cada cop que ella arribava al poble es quedava una estona quieta a l’estació. Volia reconèixer els turons com elefants blancs que Hemingway havia imaginat a les muntanyes de l’Ebre, o més ben dit, els que va posar a la mirada de la noia que una tarda calorosa esperava l’exprés de Madrid amb el seu company nord-americà. Se sabia de memòria el diàleg tens d’una parella que sembla avorrida i acaba traient l’embaràs que els enfronta. La noia intenta distreure’s amb la cortina de canuts de canya del bar, veu elefants blancs, s’empassa les cerveses i l’anís, fins que la ferida rebrota en aquella estació deserta que sembla treta d’un western.

Aquest matí ella ha arribat de Barcelona massa justa de temps i no s’ha pogut aturar a l’andana. No volia fer tard per a l’enterrament de l’avi, ni fer-se esperar per uns parents que només veu de tant en tant després de la mort de l’àvia i la mare. Ara, a les set de la tarda, ja ha passat tot, tot, i torna a l’estació una hora abans del tren que la durà a Barcelona, a la seva vida corrent.

L’estació no té res a veure amb la descrita per Hemingway. El bar és gran, sense cortines de canya, sense anuncis d’Anís del Toro, amb màquines escurabutxaques i la tele a tot volum. No té set i prefereix seure en un banc de l’andana, malgrat els obstacles que li retallen la vall de l’Ebre. Però sí que distingeix el perfil de la serra, en aquesta hora endurit pel sol ponent. Com ella, endurida per tanta innocència caiguda de cop.

Sempre havia cregut que la dèria pel conte li venia per un paisatge tan familiar, aquell que sa mare havia deixat de ben jove per buscar-se la vida a Barcelona. Per ella, el poble ja només era un lloc remot per passar-hi dies de vacances, amb un avi que l’adorava, amb una àvia que els anava a buscar a l’estació i la trobaven badant amb l’aire del cel. Però se l’havia estimat molt, aquesta terra; se l’havia feta seva, encara que mai no havia sabut identificar els turons com elefants blancs.

I avui, acabat d’enterrar l’últim de la família, la gent no parava d’enraonar a la sortida del cementiri. No acabava de lligar tot el que deien, fins que una cosina segona l’ha agafat pel seu compte. Si no ho sabia, bé ho havia de saber: en realitat el difunt no era el seu avi. Durant la guerra, l’àvia havia quedat prenyada d’un corresponsal de pas. Ella s’havia negat a avortar i havia tingut sort del fuster que li havia proposat casar-se i donar nom a la criatura; una noia que va fugir a Barcelona als divuit anys, quan va saber la veritat; una dona que mai no va parlar prou clar a la seva filla.

La filla que ara seu al banc de l’estació i veu com aquella àvia de la mirada distreta s’acomiada del seu periodista. Llavors no va agafar l’exprés de Madrid, però potser sí que va veure elefants blancs i li van quedar tan endins que una néta seva no ha parat de buscar-los. Avui, finalment, creu endevinar-los, però s’està fent fosc i són de color gris.