El victimisme ha canviat de bàndol

Aquest article no és cap defensa ni jo sóc víctima de res. Al contrari, tot el que ve a continuació ho he provocat jo solet per una acció irresponsable

Aquest article no és cap defensa ni jo sóc víctima de res. Al contrari, tot el que ve a continuació ho he provocat jo solet per una acció irresponsable que passo a descriure abans de demanar disculpes per haver-la comesa.

Ferran-Toutain retrat

Dimarts, vint-i-tres de juny. Tinc un dinar a les 14 hores i arribo mitja hor abans. Veig una taula a la terrassa que el cafè Jamaica té a la vorera central de la Rambla Catalunya i m’hi assec. A la taula del costat reconec Ferran Toutain que parla amb una senyora. Li faig un gest de salutació i trec un bloc de notes. El conec de fa anys. Ell continua parlant abrandadament amb la senyora, en castellà. Dedueixo que és algú de fora, no pas perquè li parli en castellà sinó per les coses que li explica, com si ella no conegués la realitat catalana i ell sentís la necessitat de posar-la en antecedents. (Després he llegit que és Míriam Tey, a qui també havia tractat fa anys quan era la parella del meu editor Miquel Alzueta, però si realment era ella la conversa perd la seva dimensió informativa i n’agafa una de terapèutica, perquè Míriam Tey no només és una dona ben informada, sinó afí a les posicions exposades per Toutain). No em cal parar orella per sentir el que diu Toutain. Seiem a menys de dos metres de distància, en diagonal. Li exposa les idees que Toutain i altres catalans que estan radicalment en contra de la independència de Catalunya, tenen de la situació social. Em crida l’atenció una frase sobre un ex amic, poeta, de qui en conec el nom i l’obra. Diu que s’ha tornat independentista i per això ha tallat amb ell de soca-rel. Després continua explicant la seva percepció de l’actual situació política de Catalunya, de la qual se sent una víctima. A les 13:36 escric un tuit descriptiu de la situació (“a la taula del costat el Ferran Toutain fa una sessió de victimisme antinacionalista”) i després n’encadeno cinc més transcrivint frases que li sento dir durant el següents minuts. A les 13:50 m’aixeco i me’n vaig amb un setè tuit que acaba: “Encara prendrem mal”. La seqüència dels meus tuits figura en aquesta notícia que vint minuts més tard publica Vilaweb amb una alerta al Twitter, la qual cosa desencadena la seva difusió massiva que, trenta hores després encara dura.

Escric aquest article per demanar disculpes a Ferran Toutain, però no només. També ho faig perquè la situació que jo mateix he creat de manera gratuïta amb el meu estirabot ha generat reaccions dignes d’una lectura crítica. Per començar, l’autocrítica. La meva actuació no és gens exemplar i això em permet descriure les seves conseqüències sense cap sospita de superioritat moral. Jo no he actuat correctament. Els meus tuits són fruit d’una atzagaiada, entesa com una acció irreflexiva i desconsiderada vers Ferran Toutain. M’era físicament impossible no sentir-lo, però vaig voler-lo escoltar i vaig cometre la dolenteria de difondre-ho per Twitter irreflexivament. Tots cometem errors i tant de bo tots fossin d’aquesta magnitud. D’altra banda, la desproporció entre aquesta atzagaiada i algunes de les reaccions que ha provocat és prodigiosa. Qui no ha escoltat una conversa en un lloc públic? Qui no l’ha explicada? Els escriptors parem orella pertot. I els que no escriuen, també. Hi ha una llista de distribució fantàstica d’Enric Gomà que es diu “Al Carrer” on la gent envia frases sentides al carrer, en un bar o en uns grans magatzems.

Anem amb les reaccions. Un tuit és un text amb context mutant. En primera instància, el to d’espia de dibuixos animats que faig servir suscita algunes reaccions de complicitat, fruit de l’efecte forat-del-pany. Però a les 13:56 Vilaweb en fa notícia. Els diaris digitals ja ho fan, això, amb els tuits de polítics, esportistes i artistes. No els en culpo. Jo sóc el responsable i l’emissor dels missatges que ells només agrupen sota un titular que busca cridar l’atenció, ergo clics, (“Màrius Serra espia i explica una conversa anticatalanista de Ferran Toutain”), i ho aconsegueix. Però sí que em suscita una pregunta. Això és notícia? Quan veig que en fan una alerta em sorprèn. El context de la meva atzagaiada canvia. Ara ja viatja en el si d’una capçalera i la difusió salta exponencialment. La línia editorial de Vilaweb es podria definir amb moltes paraules, tres de les quals serien independència, Països i Catalans. Hi simpatitzo, no me n’he amagat mai pas. Però, afortunadament, els seus lectors tenen esperit crític. I, com és lògic, també els que estan als antípodes ideològics de la seva línia editorial el rastregen a la recerca d’elements de discrepància. La qüestió és que durant la tarda el meu TL s’omple primer d’elogis entusiastes, després de crítiques de tot tipus i ben aviat d’insults indiscriminats. A Twitter diversos fragments dels meus tuits es descontextualitzen i es recontextualitzen. A la nit, en plena revetlla, ja en surt un article de José María Albert de Paco a Libertad Digital Atestado” que identifica Míriam Tey com a interlocutora. A Crónica global el titular ja indica una altra intenció més directa: “Un activista independentista y colaborador de RNE espía y difunde una conversación privada de dos intelectuales no nacionalistas” 

Les reaccions sobre la meva atzagaiada s’amplifiquen. Les inicials són favorables, en sintonia amb el meu to i, segur, amb la meva manera de pensar. Hi predomina el mode irònic: “Com diria la sra. Namés, el sr Mas ho trenca tot”, “Veus? Per culpa de l’independentisme no es pot fer ni el got tranquil·lament a una terrassa de la Rambla” o “Mode Mortadelo. Genials moments… this is Twitter!!”. Alguns han tractat Toutain i hi diuen alguna cosa (“el meu ex profe de català q era incapaç d’aguantar 15 minuts sense enfadar-se”) i també n’hi ha que l’insulten en estil indirecte (“No li has tirat cacauets?”). El primer que menciona Toutain amb el seu perfil perquè s’assabenti de la meva malifeta és també el primer tuit que em critica: “Tot el meu suport a @ferrantoutain enfront de la baixesa comesa avui per @mariusserra i la publicitat que li ha donat @VilaWeb”. El signa Pau López i no crec que sigui una crítica desproporcionada, com tampoc ho és els dos de Indici bcn (@minutet): “1-Professionalment tenim obligació deguda de preservar secret en mode espia”, “2-Èticament inclús la intimitat del nostre pitjor enemic és sagrada en mode persona”.

Entre els retuits fets des de la complicitat independentista van arribant missatges crítics contra la meva atzagaiada de caire argumentatiu. Per exemple aquest d’Antoni-Italo: “al #noupaís podrem difondre converses privades i fer fotografies sense consentiment o ho fas perquè encara som a Espanya?”. Altres tuits parlen de fer el ridícul, d’Inspector Gadget, de la pel·lícula “La mala educación”, d’actuació vergonyosa i de falta d’ètica. Tampoc hi veig desproporcionalitat. Reconec que alguns tuits em fan riure, com el de Carlos Abadía (“Serra, ese escritor de cuarta, hace de espía de quinta en un bar #Barcelona”) o d’Elvira F. Luengo (“mal que escuche, pero que publique es repulsivo… se ha retratado”). De sobte, el to s’endureix. Segurament ha passat prou temps perquè les xarxes organitzades del bàndol unionista processin la peça de Vilaweb i carreguin les armes. Coincideix amb l’entrada en escena de Josep Ramon Bosch de Societat Civil Catalana i amb l’article a Libertad Digital (el de Crónica Global és posterior). Bosch només em dedica tres apel·latius: vomitiu, espia i xivata. I llavors es produeix una d’aquelles recontextualitzacions estranyes a la xarxa i, durant una estona curta, m’acusen d’haver traït Societat després d’haver-ne rebut favors!!!

Alguns tuits insten Ferran Toutain perquè em denunciï: “espero de corazón que el señor @ferrantoutain denuncie a la escoria humana de @mariusserra”. Aquí s’obre l’aixeta dels insults, tan variada com creativa: gusano, chivata traidora, puta rata cobarde, hijo de perra, gentuza, llepaculs, marujon, alcahuete, papafrita, subnormal, soplón, acusica, acusón, espía, malsín, cizañero, bellorife, esbirro, verdugo, puta rata nazi chivata… D’una manera inevitable, s’imposa la Llei de Godwin (“a mesura que una discussió a la xarxa creix, la probabilitat que es produeixi una comparació amb els nazis tendeix a u”). Alguns parlen de la #GestapoCAT, d’altres diuen que les esses de pruSSés i @mariuSSerra s’escriuen en majúscula, un altre anuncia una imminent “Nit dels cristalls trencats”, un altre parla de la insígnia oculta que portaven els de la Social i encara un altre resumeix la meva atzagaiada amb aquesta tirallonga d’infinitius: “espiar señalar rechazar injuriar exterminar”… Ara, quan escric aquestes ratlles, ja hi ha tuits que demanen que em facin fora de tots els mitjans en els quals col·laboro.

Sóc conscient que he comés una atzagaiada. La reconec i me’n disculpo amb el senyor Ferran Toutain, però no em sembla gens proporcional la reacció. Comparteixo el seu pensament quan diu “Se puede trabajar con gente de distintos puntos de vista siempre que uno no se sienta acorralado”. Fa gairebé trenta anys que vaig publicar el primer llibre i sempre he treballat amb gent que tenia punts de vista diferents al meu. Quan als anys vuitanta cursava Filologia Anglesa a la universitat, els que defensàvem la independència érem una minoria molt menys nombrosa dels que avui defensen la permanència a Espanya. Mai no se’m va acudir fer-me la víctima. Això ja ho feia Jordi Pujol, el McGuffin del catalanisme, que va fer del victimisme un estat vital. Avui, el victimisme ha canviat de bàndol.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació