El veïnat

31.08.2012

Sons opacs a cal senyor Manel indiquen que la seva dona ja ha tornat. Després de setmanes d’estridències, de rebomboris aguts de molles de somier, de xerricar de llits mal engrassats, de gimolar de potes d’acer contra el terra aspre de cals Manel, retornen els sons eixuts, foscos i greus de la senyora Manel.

Ara que ja ens havíem acostumat al xisclar indecent i escandalós de les desconegudes anònimes (i públiques) que el senyor Manel portava a casa cada dia. Que no és cosa nostra, perquè cadascú té dret a gastar-se la setmanada com vulgui, que per alguna cosa són els seus diners i si els ha guanyat honradament, que això sí que ho té el senyor Manel, que pot ser tot el que vulguem, però de treballador i d’honrat n’és un bon tros, doncs se’ls pot gastar de la manera més indigna que vulgui. Però clar, fa mal de sentir i pitjor de veure. Perquè el senyor Manel és com una fura, ràpid i esmunyadís, que per molt que estiguem atents, per molt que correm a deixar-hi la vista pel forat de la porta, encara ningú no l’ha pogut veure mai arribar a casa amb una de les seves… diguem-n’hi “amigues” per  no dir “putes”. I això que ho hem intentat! Que hem establert una complicadíssima xarxa d’espionatge entre totes les veïnes de l’immoble. No per xafarderia, que ningú mal pensi, sinó per un fort sentiment veïnal que ens empeny a cuidar de tots nosaltres. Fins i tot de la senyora Manel, aquella bruixa, lletja, grassa, deixada i desagradable temptativa de persona. Aquell succedani d’individu, aquell avortament de dona que ens gira la cara tibada, orgullosa i estrafeta. Malgrat tot, patim per ella. No hi podem fer més: som bona gent. Alguns de mena, d’altres d’aprenentatge. I, d’altres, senzillament s’ho fan per solitud. Perquè es troben soles en el seu piset, perquè no saben què més fer per omplir els seus dies, perquè els fa por la buidor dels dies. Pobrets, després de tota una vida treballant, de tota una vida escarrassada, de tota una vida de sofriments i de manca de son, ara que tenen tot el temps del món, ara no saben què fer-ne. Ara miren amb mirada perduda i trista com l’agulla finíssima dels segons s’entreté una infinitat entre passet i passet. Pobres! Ells que un dia ho van tenir tot, que tenien família, somnis, il·lusions… ara els dol més trobar-se en aquest estat, ara els cou molt més el passat que han perdut. Per això s’aferren a activitats que ells consideren petits entreteniments, ínfimes distraccions per anar passant el temps. Pobres! Encara creuen en el futur. Encara es pensen que les coses tenen sentit, que tenen molts projectes per fer: no accepten que ara ja és tard. Que ara només ens resta això: el veïnat, els nostres pisets subvencionats, els nostres pre-nínxols finançats pel banc, els nostres habitacles solitaris des dels quals observar la vida que ja hem perdut. La vida que mai vam tenir. La vida que somiàrem en silenci i carregats de culpa. Ara ja només ens queda observar morts d’enveja els últims espetecs de vida del senyor Manel.

Abans que l’edat l’aturi també a ell.