El veí

7.09.2012

Visc al barri antic. Cèntric, pràctic, força tranquil, no gaire net, cada cop menys segur. M’agrada trepitjar la història sota els meus peus, notar com em bufeteja l’aparició d’un palau en girar una cantonada, beure aigua d’una font renaixentista, commoure’m amb els centenars de forats de mort a la façana d’una església. I tot això cada cop que faig una curta passejada.

L’edifici on visc és de finals del XIX, vell, no antic. L’escala és estreta, els pisos petits. En els darrers anys ha estat força apedaçat, ara els baixants, ara tela asfàltica al terrat, i no li aniria malament una revisió a fons. Visc al segon que és un tercer comptant l’entresol, i encara hi ha un pis més a sobre. No hi ha ascensor. M’hi vaig instal·lar fa cinc anys, quan … bé, ara no en vull parlar, no hi vull pensar.

Els veïns són bona gent, agradables, educats, gens donats a fer soroll a les nits. M’atreviria a dir que tenim una bona relació de veïnatge; almenys no ens barallem per foteses com a la majoria d’escales, que si un deixa el cotxet al mig del pas, que si a l’altre li regalima la bossa d’escombriaires, que el noi fa concerts amb la guitarra elèctrica a les dues de la matinada. Doncs no, a nosaltres no ens passa res d’això.

Però sí que passa una cosa. Passa el veí de dalt. És un tipus misteriós, de qui res no se’n sap. Viu sol, com jo. Molt educat i correcte, sempre bon dia bon dia bona nit bona nit, però d’aquí no el treus, ni una paraula més. És guapot, amb bona planta, més o menys de la meva edat. Uns quants detalls seus m’intriguen: entra i surt a deshora; quan tots anem a treballar sempre torna de vés a saber on, i al vespre sempre marxa. Sovint sento passes de matinada, algun cop sembla que parli per telèfon, ràdio o amb esperits. Em fa l’efecte que sempre està a l’aguait, com si vigilés. I sempre va sol. Mai no he vist ningú entrar i sortir de casa seva, ni pujar o baixar l’escala amb ell, ni que l’esperi a la cantonada, ni me l’he trobat agafat al bracet d’una rossa al súper o sopant a la pizzeria amb tres amics. De fet, no me l’he trobat mai enlloc que no sigui a l’escala. Començo a imaginar coses, coses estranyes, a imaginar-li una vida plena de misteris, d’aventures. Potser és espia, agent secret o alguna cosa així. Fa temps que m’intriga, però clar, no el pararàs al replà i li demanaràs: escolta, tu ets agent secret, com el James Bond?, així que em faig passar l’angúnia i la xafarderia com bonament puc, que és malament.

Fins ahir. Ahir, me cago en l’olla, vaig veure la meva cosina Marta sortint de casa seva. Sí, sí, de casa del veí de dalt. Jo era al meu replà, a punt d’obrir la porta, i vaig veure perfectament la claror que sortia de la seva porta, al pis de dalt. La porta es va tancar, i va baixar la meva cosina Marta en lloc del veí. Ai ai ai!, això sí que és tenir sort. Quina casualitat més gran. I ella que em veu i tota sorpresa em diu:

―Hola!, què hi fas tu aquí?

―Jo visc aquí! ―li responc―. La que no sé què fa aquí ets tu.

I és que encara que siguem cosins germans no ens veiem gaire amb la Marta, potser feia més de cinc anys, d’abans de, sí, segur, no recordo haver-ne parlat amb ella.

―Ah, quina casualitat. ―I es posa a riure―. Això sí que és una casualitat. ―I vinga riure. No hi havia manera que parés.

―Què et passa?

―Anem a fer un cafè i t’ho explico. És boníssim.

Em quedo molt sorprès, i amb unes ganes terribles de preguntar-li pel veí. Però ella està decidida a xerrar, només ella i només d’allò que ella vulgui. Que si m’he engreixat, que si encara tinc aquella moto tan atrotinada amb què un dia la vaig portar i gairebé no pugem la rampa del garatge, i coses així, sense parar ni un moment. Em porta al bar de la cantonada i ja davant del cafè em deixa anar:

―Ja saps que em vaig separar poc després que ho fessis tu. Com em veus, ara? Al començament, entre tot plegat em vaig aprimar molt i molt; ara ja començo recuperar-me, però els quilos no se’m posen allà on els voldria. La millor teràpia que he trobat, i t’asseguro que ho he provat tot, ha estat un curs de dansa del ventre. M’ha tornat l’autoestima. Tu no tenies fills i et vas lliurar de la part més desagradable. Però jo amb dues canalles petites, doncs imagina-t’ho. I fins ara, i ja fa més de quatre anys, que no m’havia vist amb cor de tornar a sortir amb cap home. Fa un mes escàs que he conegut el Manel. Va ser un amor a primera vista, de veritat. Ens vam conèixer…, però això ja t’ho explicaré, ara vull dir-te el que m’ha fet tanta gràcia. El Manel m’ha dit que se sent molt a gust en aquest pis, amb els veïns i al barri, però que hi ha una cosa que el neguiteja, i és que m’ha dit que sota seu viu un tipus d’allò més misteriós, i que fins i tot s’ha arribat a imaginar coses, coses estranyes… 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Com el millor Pere Calders, directe, enginyós, divertit, de vegades càustic. Un plaer per llegir, i rellegir.

  2. Retroenllaç: Contes d’estiu a Núvol | Núvol