El triple salt mortal

20.03.2013

Tenim ben assumit que la situació de la llengua catalana és la que és per factors extralingüístics. Que, tenint una llengua per normalitzar, quan saltem a l’escenari dels debats sobre norma cal fer un salt doble i introduir necessàriament la sociolingüística en el debat. Fins aquí molt bé. Però també hauríem d’assumir que si el trapezista es passa de frenada, i el doble salt es convertix en un de triple, l’acrobàcia pot acabar molt malament.

Defensar que la llengua catalana no ha d’acceptar determinades formes lèxiques –o sintàctiques– perquè són presents en el gruix dels parlants des de fa quatre dies i perquè la seua presència és influència clara de la pressió del castellà és una actitud lícita, lògica i necessària. El que no podem pretendre és resoldre tots els debats lingüístics sota este paraigües, i en el debat del lo neutre –i en altres casos– hi ha certa tendència a fer-ho.

Fins i tot m’atreviria a dir que tendim a obsessionar-nos en marcar paquet –se’m permet l’expressió?– i demostrar constantment el diferentíssim que és el català del castellà. Sí, la llengua està molt malament, els pronoms febles cada vegada pertanyen més al segle passat i s’han popularitzat construccions sintàctiques que fan autèntica temor; i cal solucionar-ho. Però això no ens excusa res, ni ens hauria de permetre mesclar peres i maçanes. Volent defugir la influència del castellà –insistixo, una tasca necessària: no estic fent en cap cas apologia d’una espècie de català que ara es parla–, i volent evitar pretesos barbarismes, massa sovint acabem estigmatitzant formes totalment lícites i nostrades. La necessitat constant de reafirmar-se és mostra d’autoodi; i entenc que l’objectiu que compartim les persones amb sensibilitat envers la llengua és la normalitat: ni fer-ne massa, ni fer-ne massa poc.

I tinc la sensació que este podria ser també el cas del lo neutre. No em considero una persona suficientment preparada per a discutir l’assumpte des d’una estricta perspectiva lingüística, però això no m’impedix veure que, a vegades, es propugna un discurs –el de voler bandejar el lo neutre adduint que és característic del castellà– terriblement simplista. Quan, a més, s’hi suma que cal fer-ho en pro d’una cerca de la unitat de la llengua, el relat esdevé molt perillós: és fàcil confondre unitat i uniformitat, i sinó que ho pregunten als del país del costat.

Acabem. Seguint esta veta és fàcil caure en un involuntari castellanocentrisme –si és que se’n pot dir així. Bé que l’occità l’empra, el lo neutre; o bé que pretendre imposar l’el al model de llengua catalana que es parla a L’Alguer –un model, evidentment, igual de vàlid que tots els altres– seria acabar de rematar una bèstia ja prou malferida.

Ara, que continue el debat.

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Has fet una bona reflexió. És cert que este debat no arrela en una «estricta perspectiva lingüística», tal com dius, perquè és una qüestió de normativa i de registres. Les normatives s’imposen des del poder, i de poder, almenys en valencià, en tenim ben poc; pel que fa als registres, que és el més important, mos fallen els mitjans de creació, informació i comunicació.

    Des d’un punt de vist lingüístic, la llengua funcionarà amb «lo neutre» o sense. Em sembla que els qui pensen que cal «lo sagrat» simplement exemplifiquen una mostra del seu cabal o del registre que fan servir, però no és una necessitat inevitable de la llengua ni dels parlants, és una conseqüència de la convivència o de la subordinació lingüístiques, segons com ho veja cada u, una mostra d’eixe «castellanocentrisme» que assenyales i en el qual vivim.