El tant per cent

13.01.2014

S’acosten els festivals de novel·la negra. Avui es presenta el BCNnegra i els dies 24 i 25 se celebra el festival Tiana negra. Coincidint amb aquestes efemèrides, Alrevés publica dins la col·lecció Crims.cat la nova novel·la de Rafael Vallbona, El tant per cent, que es presenta aquest dissabte 18 de gener a les 13h a la llibreria Negra y Criminal (c/de la Sal, 7, Barceloneta). Tenim l’honor de publicar-e un fragment perquè en pugueu fer un tast. 

Al primer a qui vaig sentir a dir Poble del Mal enlloc de la Pobla de Dalt va ser al vell Murgades, un bocamoll tafaner que, per deriva natural, havia acabat fent de corresponsal de mitja dotzena de diaris, ràdios i fins i tot d’una televisió, durant els suposadament gloriosos anys de la transició. De periodista en Murgades en tenia tant com jo de boletaire. D’escriure mai no havia passat de l’esquema subjecte-verb-complement, filigrana literària que ja voldrien alguns joves llicenciats, però on de veritat excel·lia era en l’ús de la llengua oral: algú capaç de dir plurifel·lació per ‘proliferació’ era digne d’un càrrec a TV3. O sigui que no em vaig sorprendre quan vaig sentir com li canviava el nom a aquell municipi del litoral que, a penes uns anys abans, encara era un idíl·lic llogarret de pagès acolorit amb quatre estiuejants de casa bona.

El que sí que em va sorprendre va ser que l’Hernández em digués un lleganyós dilluns de juny que ja podia anar fent la bossa, perquè me n’anava a la Pobla de Dalt per fer-hi una sèrie de reportatges.

—La hipòtesi de treball és ben clara, Palau: de com l’especulació urbanística destrossa un poble i ara la crisi el deixa fet un nyap. Edificis abandonats a mig fer, solars buits, carrers sense urbanitzar…Farem una sèrie de tres reportatges pel cap de setmana. Dimecres ens reunim per l’Skype i mirem com ho enfoquem, i dijous t’envio un fotògraf.

Home de poques paraules l’Hernández, però contundents. No em va deixar ni l’opció de dir-li que no en tenia les més putes ganes d’escriure l’enèsima història lacrimògena i miserabilista sobre la crisi. Però quan vaig badar boca ja em tancava la porta de la sala de reunions als nassos. A dins, el dire i els dos sub ja l’esperaven per la reunió del matí. I no era qüestió d’irrompre fent el pena. Encara haurien encarregat el tema a un dels becaris. Cap d’ells no en tenia ni idea de res, però per a l’empresa aquest era un detall anecdòtic. El que comptava era que els sortien infinitament més barats que jo, que portava quinze anys a la casa. I com que, «amb la que està caient», com ara se sol dir, no m’importaria seguir al diari una quinzena d’anys més, abans de les cinc ja estava distribuint el meu modest aixovar dins l’armari amb olor de naftalina d’una cambra de l’únic hostal de la Pobla de Dalt.

Abans havia trucat al cap de l’oposició municipal, l’únic contacte que tenia per ara. Vam quedar una hora després en una cafeteria que hi havia al costat de la benzinera. «No té pèrdua», em va assegurar amb un to de veu engrescat, suposo, davant la perspectiva de poder posar de volta i mitja l’alcalde davant d’un periodista d’un diari de Barcelona. Potser creia que els reportatges l’ajudarien a guanyar algun dia les eleccions. Si pensava allò era un il·lús.

No em va costar gens de localitzar la benzinera, aquests llocs solen estar molt ben indicats, només faltaria. El que ja em va costar més va ser atorgar el nom de cafè al suc negre que sotsobrava dins la tassa.

—És sorprenent que un poble de costa només tingui aquesta fonda de mala mort —vaig etzibar-li al cap de l’oposició quan, per trencar el glaç tot just haver-nos presentat, em va preguntar on m’hostatjava.

—Perquè els xalets i els apartaments donaven més diners als amos del poble —va respondre’m sense dilació.

Es deia Anselm Carreras. Era un paio alt i molsut, de cara rodona i un somriure franc impropi d’un polític. Parlava amb gran vehemència i movent molt les mans, però en les seves paraules no hi havia ni un insult ni una sola desconsideració cap als seus contraris. Això sí, va estar-se una hora llarga criticant la gestió municipal amb un devessall aclaparador d’arguments, proves i informes tècnics. Només portava quatre anys en política. Ja canviaria.

En resum, el que havia passat a la Pobla de Dalt els darrers anys era el mateix que havia passat a altres llocs: la modificació de normatives urbanístiques per tal de permetre la construcció desaforada en terrenys, sovint d’amics o membres del partit, els convenis i plans parcials de dubtosa legalitat i incompliment imprecís, les sospites generalitzades de maletins i sobres que entraven i sortien del consistori en pagament de favors, i un clima generalitzat de corruptela i clientelisme que s’escampava per tots els estaments de la vila, des de la Guàrdia Urbana a les entitats esportives. L’immens i espantós xalet que s’havia fet l’alcalde era un símbol de tot plegat.

I en plena orgia de depredació del territori i especulació amb el totxo, va arribar la crisi i ho va aturar tot en sec. Fins i tot l’edifici del nou ajuntament havia quedat a mig fer. El paisatge de grues, urbanitzacions malmeses i obres abandonades contribuïa a fer raonable el nom de Poble del Mal. Era com si una plaga bíblica hagués assolat la vila castigant els habitants per la seva luxúria econòmica sense fre.

El problema el tenien ara els paletes, lampistes, fusters i manobres que s’havien quedat sense feina.

Fins les darreres eleccions l’alcalde Jaume Barba havia governat amb mà de ferro durant setze anys. La seva estratègia política era senzilla: favor amb favor es paga. No hi havia fill descarrilat o estudiant inútil a qui no hagués donat un lloc de treball a l’ajuntament, ja fos a la brigada de neteja o als serveis tècnics. No hi havia constructor a qui no hagués encarregat una obra, i cap promotora immobiliària va veure els seus projectes tombats. Allò era un constant «visca la pepa». I la gent agraïda sap tornar els favors.

—Per què va perdre la majoria a les darreres eleccions?

—El poble ha canviat. Primer perquè, amb tants aturats ja no pot donar feina a tothom. A l’ajuntament ja hi ha més de cent funcionaris. I després perquè els que van portar en Barba al poder ara ja no en són els amos. Eren els fills de la burgesia benestant que va fer de la Pobla la seva finca d’estiueig. Però un cop van requalificar, vendre’s i urbanitzar les propietats es va haver d’anar cedint el poder a la nova classe emergent de contractistes, paletes, promotors immobiliaris i industrials, fills dels emigrants que havien arribat aquí a finals dels seixanta amb una mà al davant i una altra al darrera. Ara ells són els amos, en part perquè el mateix Barba els ha servit el poder en safata amb tants tractes de favor.

—I ara aquests han mossegat la mà de qui els va donar de menjar?

—Aquesta gent mai no ha estat de la seva corda política, són més de dretes, i de catalanisme no en volen sentir ni a parlar. Però és que, amb la crisi, tot està aturat. El «visca la pepa» s’ha convertit en un campi qui pugui. I ara han votat posant les esperances en Tarsicio Tascón, un soci de govern incòmode per a en Barba, però l’únic que s’ha compromès a mantenir-lo en el poder.

—Fins quan i a canvi de què?

—Fins que vulguin. Teòricament fins el final de la legislatura, a canvi que després es jubili; però aquests paios no són de fiar, i si veuen que els seus negocis continuen anant de mal borràs no dubtaran a assaltar l’ajuntament i carregar-se en Barba. De moment en Tascón i els seus altres dos regidors controlen la Guàrdia Urbana, Urbanisme i Obres i Esports.

—Pot acabar essent pitjor el remei que la malaltia, no?

—No, si a les properes eleccions ho impedim nosaltres explicant ben bé el que passa i proposant un programa seriós per reformar el poble i crear ocupació.

Definitivament, l’Anselm Carreras era un bon xicot, però políticament era d’una innocència entendridora. Llàstima que jo no hagués anat a Poble del Mal a consolar-lo.