El talent, de Jordi Nopca

20.07.2012

Jordi Nopca, autor de 'El talent'.

Comencem in media res: la Júlia i en Marco acaben de robar la màquina que els farà rics, un misteriós prototip que detecta el talent literari. Amb els gàngsters de les grans editorials empaitant-los per prendre’ls el tresor [buuuh, fora!] decideixen agafar un avió cap a Lisboa i garbellar la ciutat a la recerca d’autors, confiant que el detector de talent els descobreixi desconeguts amb potencial per la literatura, futurs monstres del bestsellerisme que facin créixer Edicions del Cocodril i els permetin fer la cuina nova. I allà començarà la caça del talent literari entre pistoles, tramvies i estàtues de bronze amb heterònims.
Sorprenent en tractar-se d’una primera novel·la, El talent de Jordi Nopca es confirma amb aquest llibre [m'he promès no fer més jocs de paraules fàcils amb el títol, que la brometa s'està convertint en una bombolla que no hi haurà qui la rebenti] és un dels debuts més gratificants que he llegit darrerament. Novel·la d’aventures clàssica, trufada [porto dies volent fer servir aquest adjectiu] de divertidíssimes referències literàries. I del clàssic humor weirdo del Jordi Nopca. I de jocs metaliteraris constants. I d’un retrat de parella entranyable. I també de [ostres, aquesta enumeració em permetria... sí! sí! SÍ SÍ SÍ!, és una ocasió "amanida"! Deixeu-me-la a mi, deixeu-me fer de crític literari enrotllat] És a dir: El talent és una novel·la d’aventures amanida d’humor i salpebrada de picades d’ullet als enamorats de la literatura, amb un toc de [Vale és broma. Prou].

De debò, més enllà del ritme trepidant que aconsegueix donar a l’acció, més enllà de les delirants situacions que endrapen als protagonistes, El talent rebufa, brolla, emana [posem-nos drets] AMOR PER LA LITERATURA [ja podeu tornar a seure]. Si nanos, que llegint-la notes que qui ho ha escrit vessa literatura per totes bandes. Sortosament, aquest amor no esquitxa, no són ensopides pàgines senceres d’onanisme literari, sinó referències i cameos que complementen el text sense embarrancar-lo. Parlo, per exemple, de les aparicions sense solta ni volta de Baudrillard, Ramon Llull o Aristòtil [providencial per la banda dreta amb un xut que salva la narració]. Parlo de les constants súpliques al lector demanant-li paciència amb la narració i clemència amb la inversemblança. Parlo d’homenatges a tort i a dret, del moment Joan Margarit, del moment Joan Miquel Oliver.

He gaudit molt llegint El talent. I això que a estones em deia a mi mateix [a això que ve ara poseu-hi la veu d'Albert Forns, ja sabeu, la del perepunyetes tot és una merda, polla polla, però cap endins, que resulta que és una veu interior] “Com pot ser que t’estigui agradant una simple novel·leta d’aventures?” [torneu-vos-ho a dir amb la meva veu, entretenint-vos, re-mar-cant amb menyspreu la paraulanovel·leta]. La resposta m’ha arribat cap al final, quan no podia fer-hi res, estava refotudament enganxat al text i a punt de plorar a mesura que s’acabava. M’ha agradat tant El talent perquè és una novel·leta, sí, però de simple no en té res. Cada pàgina, i això és potser el que trobo més meritori de la història, cada pàgina està feta amb la mateixa originalitat que la primera, amb la mateixa frescor, intentant anar més enllà, intentant fugir del realisme barceloní que tot ho mata, i cada pàgina desprèn la mateixa sensació de festa, de com de bé s’ho ha passat el Nopca prenent-los el pèl a tots. Ho he comentat a tothom, mentre la llegia: a cada pàgina hi veus el Nopca descollonant-se -en el seu cas rient per sota el nas, que és el mateix- amb l’última animalada que se li acaba d’ocórrer. I el resultat és una novel·la amb personalitat, personalíssima [olé tu amb el joc de paraules]: El talentsón els monòlegs, les parides i les baralles de Nopca i Núria enquadernades d’un color verd bidet dels setanta.

Però deixeu-me treure una mica de ferro a tot plegat, que aquest darrer paràgraf m’he passat de frenada i no vull que això acabi semblant una crítica tova, lefa, de fan incondicional, de gatet que no esgarrapa, d’amic de l’autor, de poeta embaucador tornant favors als oligarques. Ara toca buscar-hi els peròs, a El talent, i aquí és on m’agradaria acabar relativitzant el tema, aquesta mandanga de la màquina que detecta la màgia literària. En el fons en Jordi Nopca no s’ha inventat res, només s’ha limitat a transcriure el secret de la Cicuta que li deu haver explicat algun editor: veient els tres primers autors descoberts per la col·lecció, Joan Todó, Max Besora i Jordi Nopca, la màquina del talent ha d’existir per pebrots.