La resclosa

2.04.2012

Ja fa uns quants dies el director de l’Ara, Carles Capdevila, demanava als lectors de trobar una paraula que definís la dècada desconcertant que estem vivint. Una dècada d’EROs i d’emprenendors en què molts s’han de reinventar o mudar de pell.

Diria que som a la Resclosa, just en aquell punt en què ja es tanquen rere nostre les comportes, però encara hem d’esperar que s’anivellin les aigües del món que deixem amb les del nou canal per on haurem de navegar. Vivim a la Resclosa en molts nivells.

Muden els oficis. El quiosquer es jubila i tanca la parada. Per cada quiosquer que plegui hauran de néixer deu community managers. Els diaris trontollen. El model de negoci basat en la venda a quiosc i la publicitat fa aigües per tot arreu abans que un nou model de negoci, basat en noves plataformes digitals, hagi assolit la massa crítica que l’ha de fer sostenible. Veiem com caduca el nostre món abans que ens hàgim fet vells. L’edifici s’ensorra abans que un nou món aflori per apuntalar-lo. El negoci editorial corre el mateix perill de desmantellament si l’oferta digital és poruga i no s’adapta a la demanda creixent, que també demana una altra escala de preus. El públic digital és jove i per tant pobre, i no consumirà si no és a uns preus assequibles que ara mateix la indústria editorial, amb tot el seu pes, no pot assumir.

L’educació també es troba a la Resclosa. El mestre ja no es pot limitar a impartir, i encara menys imposar, el coneixement. L’ha de fer accessible, compartible, l’ha de recrear amb els alumnes, que en aquest moment de resclosa generacional són sovint més digitals que els mateixos mestres. Tenim pissarres digitals, aules TIC, però falla el wifi o no tenim fibra òptica a les escoles. Tampoc han arribat llibres de text multimèdia que vagin més enllà del pdf enriquit. Volem integrar les TIC, però ho fem amb tics analògics.

En el cicle polític nacional també som a la Resclosa. Ens esperen quatre anys –que fàcilment en poden ser vuit– de govern espanyolista conservador. Hem deixat enrere els (a)fraus d’un estatut que per poc ens estavella contra les roques i ningú veu que s’hagin d’obrir les comportes d’un pacte fiscal, o de la independència. El govern Mas ha obert un cicle polític, però es troba atrapat en un parèntesi més gran: el dels successius espolis fiscals, el de la crisi europea i del model de l’Estat del Benestar.

S’obriran les comportes del nou temps abans que les aigües estiguin anivellades, perquè la vida s’obre camí a batzegades. Som a la Resclosa, però no podem quedar-nos quiets si no volem morir ofegats. Deixem enrere un món en què, pel país que som, les estructures pesants (Spanair, Liceu, etc.) cada dia costaran més de mantenir i haurem d’emancipar-nos creant plataformes i vies d’organització més lleugeres, gairebé etèries. De la dècada de la Resclosa passarem a la dècada del Núvol. Però això ja són figues d’un altre paner.